Hi ha un moment a la projecció de Mentre siguis tu que talla la respiració. Carme Elias, a contrallum d’una finestra i amb el perfil il·luminat per la pantalla de l’ordinador que tecleja, llegeix el que acaba d’escriure: “Demano una mort digna quan les meves paraules s'enroquin en un idioma indesxifrable. Quan miri sense veure, quan vegi sense mirar. Rodamon, aliena al què passa. Quan m'adormi acabada de vestir, o em desperti acabada de dormir. Quan reaccioni a un so amable o m'espanti una vaguetat indesxifrable, quan el meu cos no respongui a un estímul, quan les veus estimades no m'arrenquin un somriure, quan les poesies preferides ja no reguin la meva cara amb gotes suaus com carícies. Aleshores, vull una mort digna”.
Acabada de presentar a la 71 edició del Festival de Sant Sebastià, la pel·lícula que van iniciar fa quatre anys conclou aquí. L’actriu catalana, eterna després de cinc dècades treballant al teatre, la televisió i el cinema, guanyadora del Goya per Camino (2009) i reconeguda amb el Gaudí d’Honor l’any 2021, encara la que serà la seva darrera feina a la gran pantalla. Però aquesta vegada no ha d’interpretar cap personatge de ficció. Perquè, a Mentre siguis tu, ella mateixa és motiu i sentit de tot plegat: aquest és un testimoni ple de generositat i dignitat, de valentia i lucidesa, que mostra el dia a dia d’una dona que conviu amb l’Alzheimer i s’aferra a la seva vocació per posar llum a la foscor de la malaltia.
I diem que Mentre siguis tu conclou aquí, a Donosti, perquè la seva directora, Claudia Pinto, ha deixat oberta la possibilitat d’incloure en el muntatge definitiu del film un epíleg amb tot el que pugui filmar durant aquest festival. Una decisió creativa encadenada al compromís dels actors amb “l’aquí i l’ara”, que com diu Carme Elias al film, és el més valuós que ella té ara mateix.
Confiança cega en Claudia Pinto, la gran còmplice de l'actriu
Els primers moments del documental recuperen una entrevista televisiva retrospectiva, de quan Carme Elias representava El dret d’escollir al Poliorama de Barcelona, l’any 1987. “El pitjor que m’ha passat en un escenari és quedar-me en blanc. Són moments terribles que es fan eterns”, afirma, aliena a allò que el destí li tenia reservat. Aquesta resposta es fon amb unes imatges de making of, rodant Las consecuencias (2021), on es mostra com perd el fil dels diàlegs que li corresponen. “Era la segona pel·lícula que rodàvem juntes, i totes dues sabíem que el que li passava aquell dia era alguna cosa més greu que quedar-se en blanc”, diu la cineasta Claudia Pinto.
Aquella vella por de Carme Elias és, ara, el seu dia a dia. El diagnòstic que l’actriu va haver d’escoltar, el que li anunciava que patia el gens misericordiós Alzheimer, convertiria els episodis d’amnèsia en companys de vida. Convertida en la seva còmplice, l’actriu nomenava Pinto com a guardiana de la seva memòria, i li entregava tota una sèrie de textos, de llibretes plenes de pensaments, que porta escrivint des que coneix la malaltia. “Sé que estarà en bones mans. Confio en la teva intel·ligència, el teu cor i la teva sensibilitat. Tu em coneixes. Em coneixes molt”.
Clàudia Pinto: "Era la segona pel·lícula que rodàvem juntes, i totes dues sabíem que el que li passava aquell dia era alguna cosa més greu que quedar-se en blanc"
La seva primera trobada va arribar en un vol a Veneçuela per rodar el primer film de Pinto, La distancia más larga (2013), la història d’una dona amb una malaltia terminal que fa un viatge que busca tancar tots els cercles vitals, tots els assumptes pendents. Llavors, entre Elias i Pinto va néixer una relació professional i personal molt intensa, que ara, coneguda la malaltia, han volgut aprofitar per convertir Mentre siguis tu en una forma de resistència, de lluita contra la impotència que va unida al diagnòstic.
El documental acompanya l’actriu en molts moments del dia a dia, a la intimitat de casa seva, a la consulta del metge, a l’estrena de Las consecuencias, als dies previs i a la gala del Gaudí d’Honor. També a la impremta on es fabriquen els exemplars del llibre Quan deixi de ser jo (Columna), i a les signatures del Sant Jordi d’aquest 2023, on Carme Elias rebia l’estima de la gent i on donava recolzament emocional a lectores i lectors que li explicaven que tenien familiars directes amb la mateixa, o similar, malaltia. Al mateix temps, Mentre siguis tu proposa un preciós exercici d’improvisació on l’actriu i el seu amic, director teatral i mestre, Juan Carlos Corazza, fan servir algunes lectures (de La Gavina de Txekhov a textos de Pinter o Calderón de la Barca) per reflexionar sobre una vocació que no l’abandona, que la manté enganxada a l’essència de qui és.
A banda, el film també inclou abundant material d’arxiu, enregistraments casolans que volen homenatjar la família, fragments de velles interpretacions de l’actriu i, com dèiem abans, parts d’aquella entrevista emesa l’any 87, a propòsit d’El dret d’escollir, aquell èxit teatral protagonitzat per Josep Maria Flotats i la pròpia Elias. Una obra que tractava del sempre espinós, llavors encara més, tema de l’eutanàsia: “Em sento capaç de prendre una decisió sobre mi mateixa”, deia fa més de 30 anys. “En quant a una persona que estigués a prop meu... no sé si podria. No voldria mai trobar-m’hi”, afirmava.
Mentre siguis tu reflexiona sobre el dret a una mort digna, també a una vida digna
I és que, més enllà de parlar de la vocació com a llum contra la foscor, i a banda de ser un instrument de sensibilització sobre la malaltia i punt de suport per a pacients i cuidadors, Mentre siguis tu reflexiona sobre el dret a una mort digna, també a una vida digna. En una de les seves visites mèdiques, enregistrades per la càmera de Claudia Pinto, el neuròleg li pregunta sobre les seves voluntats anticipades, i es posen a parlar de quin és el moment en que podem començar a parlar d’eutanàsia. “Ella vol marxar quan ja no ens reconegui, però... això quan passa?”. El metge explica que hi ha una part afectiva i d’emocions que es conserva fins el final, una llum a la mirada que segueix apareixent, en major o menor mesura. “Per això és tan difícil decidir en quin moment la persona ja no vol seguir vivint en aquestes condicions”, apunta.
En un altre instant, una periodista li pregunta a l’actriu per un entre cometes d’una entrevista que li han fet. “He llegit unes declaracions teves molt fortes, on demanes una mort digna”. Després d’uns instants de silenci, Carme Elias respon contundent: “Clar, clar, això és el que més em preocupa”. La memòria de l'actriu va marxant, però queda per sempre el seu talent al damunt dels escenaris i davant de les càmeres. I, per damunt de tot, la seva enorme dignitat, la lucidesa i la valentia. També el poder de l’art i de l’amistat. Mentre siguis tu és, en definitiva, un testimoni imprescindible.
