Carlota Gurt: "Si tots alimentéssim una mica més la tendresa, el món seria una mica millor"

Hi ha autores que escriuen històries, i n’hi ha que són capaces de posar nom a una incomoditat difusa, a una esquerda del present que tots intuïm, però que costa formular. Carlota Gurt (Barcelona, 1976) pertany, sens dubte, a aquestes últimes. La seva literatura incomoda i fascina alhora. Ara, torna a les llibreries per la porta gran amb Els erms, la novel·la amb què ha guanyat el Premi Llibres Anagrama i que confirma la força d’una veu literària capaç de transformar el paisatge exterior en un mapa emocional profundament reconeixible. En aquesta nova història, l’autora ens trasllada fins al paisatge inquietant del pantà de Sau, marcat per la sequera i la boira, i una sensació persistent de desolació. Però, més enllà de l'embassament i del seu imaginari gairebé fantasmagòric, la història ens convida a endinsar-nos en uns altres erms: els col·lectius, (la sequera nacional i lingüística), que són les que més l'inquieten, i les interiors, les emocionals, aquells espais de buit, desig i desconcert que habiten els personatges i, en certa manera, també el nostre temps, i que acaben convertint el paisatge ressec de Sau en una metàfora poderosa del malestar contemporani. La novel·la parteix de la trobada aparentment fortuïta entre la Ramona i el Faust, dos personatges que, més enllà de qualsevol lectura sentimental convencional, queden units per una mena d’obsessió mútua, íntima i inexplicable i per una boira que els embolcalla. Entre silencis, absències i esquerdes personals, l'escriptora construeix un relat que oscil·la entre la lucidesa, la inquietud i la fabulació, i que interroga la fragilitat dels vincles i els buits que habiten els personatges. 

Gurt és autora, també, dels reculls de contes Cavalcarem tota la nit (Premi Mercè Rodoreda 2019), escrits amb humor, però que, a la vegada, provoquen un cert desassossec, i Biografia del foc, del 2023, que consolida el seu estil narratiu. La primera novel·la de l'autora, Sola, del 2020, va obtenir un gran èxit de crítica i de lectors. Amb La teoria dels forats (Premi Guillem Cifre de Colonya 2024), Gurt va fer la primera incursió en la novel·la juvenil. La seva darrera obra és l’assaig Una aniquilació fallida, sobre el desig femení que ha transformat en monòleg i amb el que està fent gira per teatres dels països catalans.

En aquesta entrevista, conversem sobre l’origen de la història que s'amaga darrere de Els erms, el pes simbòlic del paisatge, la relació entre realitat i ficció, i la manera com la literatura pot convertir els deserts íntims d’una època en matèria narrativa. Parlem també del procés d’escriptura, de les il·lusions que l'empenyen a viure, del canvi d'editorial i de la meravellosa fotografia de la coberta del llibre.

Amb què estàs treballant ara, perquè no pares mai quieta.
Ara mateix estic traduint la novel·la al castellà, Los páramos, estic amb una traducció de Freud, ja tinc la primera versió acabada, i em falten les revisions. I estic amb la biografia del Rafa Serra, que em va demanar que li escrivís la biografia. La idea és acabar-la aquest any i estic amb el monòleg també (Una aniquilació fallida), que vaig fent monòlegs pel món. El març n'he tingut uns vuit i ara el faré a Mallorca, Cervera...

Això de fer riure a la gent és com un superpoder. Em retorna una imatge de mi mateixa que m'agrada

Déu-n'hi-do. Això vol dir que està agradant.
Sí, està funcionant superbé. La veritat és que a tot arreu on vaig hi ha entrades exhaurides o quasi, i la gent és molt entusiasta. M'ho passo molt bé i em guanyo bé la vida.

Com ha estat l'experiència de pujar a dalt d'un escenari, d'escriure el teu propi monòleg i de parlar de la libido. Què et diu la gent?
Al principi tenia molta por perquè fa una mica de respecte. Ara ja no em poso nerviosa. És molt agraït perquè funciona. La gent em ve a donar les gràcies, em ve a abraçar. També riuen. Això de fer riure a la gent és un superpoder. Em retorna una imatge de mi mateixa que m'agrada. A vegades la gent em troba molt solemne, molt seriosa, o que faig por. I sí, és molt maco fer riure la gent, em fa sentir molt bé. Hi ha moltes dones que em diuen: "Això ho hauries de fer als instituts". Hi ha gent que de vegades em diu: "He estat a punt de posar-me a plorar", tot i que té moments dramàtics i còmics, també.

Volia desactivar la idea que fos una novel·la sobre sexe, sobre amor, perquè el primer que pensa el lector és que (els protagonistes) s'emboliquen

He llegit que has estudiat cinc carreres. Ets una persona polifacètica amb moltes inquietuds.
Ara també he escrit un llibret d'òpera. Faig el dietari, he fet una novel·la infantil. Aquesta idea de provar coses diverses.

Necessites provar altres coses per descobrir altres Carlotes Gurt?
M'agrada molt aprendre coses, em sembla molt enriquidor, molt estimulant.

La idea és que el llibre sigui un recull de totes les sequeres, de les sequeres individuals, de la sequera professional, emocional, existencial, creativa, nacional, lingüística...

La novel·la Els erms comença pel capítol XXVI, que és el final de la història. Per què decideixes desvetllar informació sobre la Ramona i el Faust així d'entrada?
La idea de començar pel final és doble. D'una banda, perquè quan llegim sempre necessitem que hi hagi preguntes, hipòtesis. Forma part de la gràcia de llegir, intentar endevinar. Aquests dos personatges, què fan tenint aquesta conversa? No es coneixen, però per què s'han de conèixer? I llavors, quan veus qui són la Ramona i el Faust, la pregunta encara es fa més gran. Com és que aquestes dues persones acaben tenint aquesta conversa? Com a lector, això t'empeny a continuar llegint per respondre a la pregunta. I l'altre és perquè volia desactivar la idea que fos una novel·la sobre sexe, sobre amor, perquè el primer que pensa el lector és que s'emboliquen. I com que no volia que en cap cas el lector jugués amb aquesta hipòtesi, la volia desactivar d'entrada.

Barcelona és una mena de desert plegat d'expats

El llibre arriba en un moment en què no patim sequera. Més enllà de la sequera climàtica, de quines altres sequeres parles?
La idea és que el llibre sigui un recull de totes les sequeres, de les sequeres individuals, de la sequera professional, que és una sequera que inunda la nostra societat. La gent està fent feines que no li agraden, estan insatisfets. De la sequera emocional, de la sequera existencial, perquè quin sentit té la meva vida, quina il·lusió tinc, cap on vaig. La sequera creativa, també. I després parlar de les sequeres col·lectives, la sequera climàtica, evidentment, també la sequera nacional, la sequera lingüística, Barcelona, que també és una mena de desert plegat d'expats i d'altres coses. I parlar d'aquesta mena de deserts que habitem.

De totes aquestes sequeres, quina et preocupa més? Quina t'inquieta?
Suposo que la que més m'inquieta en l'àmbit col·lectiu és la sequera nacional, inclou la cosa lingüística, de quina mena de país vivim. Tenim el país que volem? Tindrem el país que volem? La deriva de Catalunya; i en l'àmbit personal, la idea existencial, de dir, cap on vaig, quina il·lusió tinc per tirar endavant. Jo crec que és un llibre sobre les il·lusions, sobre quan no tens il·lusió, quan no tens alegria, d'on la treus, com te la inventes, aquesta il·lusió. Això és una cosa que em pregunto sovint. Costa molt inventar les il·lusions, que és el que hem de fer. La solució de sequera sempre és aquí dins (S'assenyala el cap). També com a país.

Em sembla molt preocupant i molt trist anar perdent tot aquest patrimoni lingüístic, cultural

Com a país, ara com et sents? Orfe, desil·lusionada?
Sí, molt desil·lusionada, amb molt poca perspectiva de millora o de sentit. Especialment pel tema de la llengua, em sembla molt preocupant i molt trist anar perdent tot aquest patrimoni lingüístic, cultural. I políticament, sí, bastant orfe. Sempre penso que hauríem d'inventar un sistema de vot que poguessis votar en contra. Perquè a vegades no sabem a qui votar, però sabem a qui no volem votar. I com a sistema democràtic potser funcionaria millor.

Agraeixo molt quan algú em diu coses desagradables que costen de dir, perquè han de fer un esforç. Només vivim dins de la cultura de l'adulació. Això és una mica estèril

T'agradaria ficar-te en política?
No, no. De fet, quan vaig anar a llistes amb el Jordi Graupera, li vaig dir: "M'hi pots posar, però al final de tot, perquè no m'hi veig, no tinc el caràcter adequat".

Perquè no saps dir mentides? Al llibre en parles de les mentides, no t'agraden gaire.
No m'agraden gaire, no. Prefereixo la crua veritat. Quan vaig a clubs de lectura, el primer que dic: "Si no us ha agradat el llibre, per favor, digueu-m'ho. O sigui, em podeu dir: "Aquest llibre és una porqueria". Agraeixo molt quan algú em diu coses desagradables que costen de dir, perquè han de fer un esforç. I d'això n'aprens també. Si ningú et diu les coses que fas malament, com arribaràs a fer-les bé? Només vivim dins de la cultura de l'adulació, només t'arriben les coses bones. Això és una mica estèril.

Al Melcior li demanes l'opinió? Li ensenyes el que vas escrivint? És bo això de tenir una parella també, escriptor?
Ni fred ni calor. A vegades la gent s'imagina que amb el Melcior (Comes) estem tot el dia ensenyant-nos els textos i no és gaire així, a més jo crec que ell té una línia molt diferent de la meva i llavors la nostra idea literària no coincideix en absolut. Potser si tens una parella escriptor que té la mateixa línia, però no acostumem a tenir gaires enganxades amb això.

A vegades tinc la sensació que escriure és allunyar-se de la realitat. Estàs tancat amb les teves neures

Què vols dir que la línia és diferent? Són llibres per a públics diferents?
Sí, a mi les trames sobrecarregades no m'agraden, aquest excés d'artifici no m'agrada. I per a mi és molt important el fons psicològic.

Per a tu què és més difícil de construir? La psicologia dels personatges, els diàlegs, la trama o trobar el llenguatge?
No, el que més em costa, segurament, és la trama, perquè és la part d'artifici; puc tenir personatges i tinc clar com se senten o què els passa o per què són com són, quina és la seva lògica del món, i després potser el que em costa més és posar tot això en dansa amb una història.

Abans, quan em parlaves de les sequeres, mencionaves la sequera existencial i la dificultat de trobar il·lusions. Què t'il·lusiona, a tu?
La il·lusió de ser una bona mare. La idea de fer-ho bé, d'acompanyar-los bé. Per altra banda, tenir una sensació de plenitud, de contacte amb la realitat. A vegades tinc la sensació que escriure és allunyar-se de la realitat. Estàs tancat amb les teves neures. I a vegades em faig llistes, jo soc molt de fer-me llistes de coses. Jo crec que una de les coses que més il·lusió em fa és parlar amb amics. I menjar, menjar m'agrada molt.

Com ha estat la idea de situar una part de la trama al Pantà de Sau?
Tota la novel·la ve d'un dia que vaig anar allà de casualitat i vaig decidir que volia tenir la Ramona (la protagonista) passant Nadal allà. I vaig decidir anar-hi a passar un Nadal acompanyada, i vam passar dues nits, la nit de Nadal i la nit de Sant Esteve al Parador, amb la idea d'allunyar-ho de la ficció, perquè si m'ho hagués pogut inventar tot, hagués posat un hotel que no hi hauria ningú. Com que estava ple de gent, el llibre haurà d'estar ple de gent, perquè m'agrada aquesta idea d'agafar la realitat i mirar-te-la amb ulls literaris. El mateix vaig fer amb el Faust, vaig agafar un tren, vaig anar als Monegres, al Prado. Per mi és important la realitat.

Al llibre dones les gràcies als treballadors del Pantà, és a dir, aquí hi ha una feina de documentació important, perquè a més hi ha detalls molt tècnics de la gestió de l'embassament. Com ha estat aquest procés de documentació?
M'ha calgut documentar-me perquè m'agrada la idea que sigui tot versemblant. I també perquè em dona seguretat, perquè crec que quan escrius són molt importants els detalls, anar a una presa i veure com és per dins, veure la sensació que tens, l'olor que fa, igual que anar als Monegres i veure quines pedres hi ha.

Els protagonistes es coneixen per casualitat. Al llibre dius que l'arbitrarietat trastoca contínuament els nostres plans. A tu quin incident a la teva vida t'ha canviat els teus plans o t'ha condicionat més la vida?
Ostres, molts. Segurament un dels últims va ser conèixer el Melcior. Era el meu professor de l'escola d'escriptura. Que no em queia particularment bé, vull dir, i vaig anar a un dinar amb els alumnes allà vaig notar... ui, ui. Aquell dinar no hauria pogut anar-hi, perquè jo estava a casa meva, amb els nens, vull dir que potser el més normal hagués sigut no anar-hi. I tot hauria sigut diferent. És això, les casualitats, en qualsevol moment et pot passar una desgràcia o et pot passar una cosa meravellosa, en qualsevol moment, ara mateix, no? Ves a saber, potser tu seràs una persona importantíssima a la meva vida i no ho sé. No podem preveure-ho. I això està molt bé.

Hi creus en les casualitats?
Tota l'estona, sí. Sempre tinc aquesta sensació que tot és possible. Sobretot quan et passen coses bèsties. Quan t'enamores, quan et divorcies, quan se't mor el pare, quan tens moments d'aquests d'extrema fragilitat o de canvi de coordenades vitals, de cop és com que el món et sembla un lloc ple de possibilitats, no? Perquè estàs en aquell moment tan obert a tot, que és això, que veus a cada cantonada possibilitats de qualsevol cosa. La sensació d'improvisar és una cosa que m'agrada molt a la vida, i últimament, no faig res més que treballar, trobo a faltar fer alguna guilladura, que em diverteix molt.

A Els erms utilitzes molts simbolismes. Me'n vols parlar?
Hi ha la boira, que t'obliga a mirar endins perquè no et permet veure res. Hi ha la presa, que és una mena de doble de la nostra psicologia, fins a quin punt nosaltres tenim unes preses i unes comportes que estan contenint coses, però que de tant en tant hi ha una esquerda i ho rebenta tot hi ha filtracions i degotejos. Hi ha la idea dels deserts, les cicatrius de la Ramona, tots tenim cicatrius que ens piquen i a vegades ens fem sang de tant rascar-les.

Què busquen, exactament, la Ramona i el Faust, els protagonistes de la novel·la, i per què se senten tan atrets l'un per l'altre?
Jo crec que tots dos busquen l'alegria no? Busquen la idea de tenir una il·lusió, de tenir una pastanaga que els estiri endavant perquè, de cop, l'han perdut. Jo crec que a la vida tots, de tant en tant, ens hauríem de fer la pregunta: Estic fent el que vull amb qui vull? Perquè si no, per inèrcia, acabes fent el mateix. Jo crec que, de tant en tant, està bé aturar-se. Són dos personatges que han perdut una mica l'alegria i l'estan buscant. La Ramona és una persona que, físicament, imposa molt, és molt alta, molt prima, es mou molt a poc a poc, és una persona d'aquestes que si la veiessis en un restaurant, t'hi fixaries. I el Faust, en principi, no és tan obvi que la Ramona s'hi fixi, però té un punt que li desperta tendresa i jo crec que la tendresa és una cosa molt valuosa. Si tots alimentéssim una mica més la tendresa, el món seria una mica millor. 

Jo he donat uns quants cops de volant a la vida. Per les feines i per la vida personal, per tot

Ets de les que s'atura constantment i es pregunta si està satisfeta amb el que fa i el que té?
Segurament ho faig massa, arribo a un punt que tampoc és sa. Jo he donat uns quants cops de volant a la vida. Per les feines i per la vida personal, per tot. Potser de vegades també cal deixar-se arrossegar, potser en sé poc. Jo abans feia de cap de producció d'arts escèniques i quan ja tenia un fill em vaig apuntar a estudiar traducció i vaig decidir deixar-ho tot i ser traductora als trenta-tres. Una cosa que m'obsessiona bastant és pensar que quan jo tingui vuitanta anys i miri enrere, si és que hi arribo, pensaré que he fet el que havia de fer, no m'agrada pensar que em moriré penedint-me de coses. És important no oblidar-se de perseguir el que vols.

Has canviat d'editorial. Abans estaves a Proa i t'has passat a Anagrama. Les cobertes de Proa eren il·lustracions molt boniques. En aquest cas, és una fotografia real del Pantà de Sau en blanc i negre. L'has triat tu?
Aquesta és una foto que vaig trobar en un llibre que es diu Història de la construcció del pantà de Sau. És un totxo que van editar a l'Ajuntament de Vilanova de Sau, i que parla de tota la construcció, i hi ha un moment que parla del Club Nàutic, i hi havia aquesta foto que em va agradar molt. Em vaig posar a buscar-la a través de l'Ajuntament i a través de l'editorial que havia imprès el llibre. No vaig arribar a trobar la foto, vaig trobar el senyor, es diu Jaume Palau i viu a Vic, va venir a presentació a Barcelona, em va fer molta il·lusió. I llavors, quan vaig entrar a Anagrama vaig dir: "Tinc una idea de coberta", jo sempre tinc idees per les meves cobertes, sempre m'havien dit que no, i em van dir que sí. Els va agradar molt perquè Els erms és una novel·la que parla de les sequeres, però que al final aquesta imatge et dona un to irònic o una mica alegre. La idea que en un lloc que és un desert, s'omple per fer esquí aquàtic. I com a idea de contrast, m'agradava. I a més, aquesta mena de moviment de llibertat, m'agrada.

Tant la Irene Solà com el Pol Guasch han guanyat el Premi Anagrama també i els hi ha anat prou bé. Tu estàs satisfeta amb el canvi?
Sí, clar, vaig fer el canvi sabent quins eren els pros i els contres, una cosa que havia estat sospesant molt de temps. Si el llibre no va bé, tampoc serà culpa d'Anagrama. Serà culpa meva, culpa del llibre, culpa que el món és com és. Crec que aquí potser tinc un públic més natural que el de Proa, potser m'equivoco. Ja ho veurem.