Havia de ser el cor, esclar, l’assassí del Carlos Pérez de Rozas. És el que tothom evoca arran de la seva mort, avui, quan tornava a Barcelona d’un viatge amb la Carme i uns amics. És un record just. Ell ho entregava tot —es lliurava ell mateix— amb una passió, energia i entusiasme inigualables. Inoblidables. Tant se val on: enmig d’un tancament a La Vanguardia, el redisseny d’un diari a Bucarest, la reorganització d’una ràdio a Lima, amb els estudiants a classe —la seva flaca—, a la tele parlant del Barça o a casa veient les Grans Lligues de beisbol, o en una trucada per telèfon, a qualsevol hora, per si havies vist que Daniel Berehulak o Samuel Aranda havien publicat un reportatge gràfic colossal en un diari extraordinari que no et podies perdre per res de món, o perquè vine que hem d’encaixar una imatge increïble en una presentació magnífica que sense tu no sortirà.
Era un home desmesurat, exuberant, excessiu en l’amistat, el bon humor, el gaudi de la vida. Algú més gran que la mateixa vida, com en diuen en anglès. No li calia gaire per deixar marca.
Un amic, director d'art de The New York Times, a qui en Carlos demanava sovint pàgines del diari per a les classes i conferències, respon així a la notícia de la mort: “Malgrat no ens vam trobar mai personalment, sento que el coneixia bé. Es nota que era un home molt apassionat”. En uns missatges aparentment formals, el Carlos, que d’anglès no en sabia un borrall, havia connectat perfectament amb l’amic americà, un home molt reservat que només parla anglès. Avui mateix, un dels becaris del congrés que la Society for News Design va fer a Barcelona, gràcies a l’esforç del Carlos, entre altres, recordava que, cada dia, el Pérez li deia: “Ets el més gran! Sense tu no hi hauria congrés!”. Han passat 19 anys i aquell becari ha tingut i té càrrecs importants, però l’únic que recorda del congrés és al Carlos.
Ràpid com un llamp
Hi ha milers d’anècdotes com aquestes. Literalment milers. En Carlos Pérez de Rozas era així —i encara és fer curt. Però això, tota aquesta passió i energia, aquesta intensitat vital, només era la closca de la persona i el professional. Perquè era un professional extraordinari: estava molt al dia d’allò que és el pa i la mantega del periodisme, la seva cultura —sobretot la visual— era àmplia i magnífica, s’esforçava per ser un bon creatiu, era extremament endreçat i sabia fer que els altres hi afegissin allò que s’exigia a ell mateix: rigor, atenció al detall, intensitat. Era ràpid com un llamp —era difícil seguir-li el ritme— i, alhora sabia quan calia fer bullir l’olla una mica més per a perfeccionar o descartar una idea o un projecte.
L'escriptori de Carlos Pérez de Rozas a l'estudi Cases, 4 de juliol del 2008
Darrere de tot això no només hi havia simpatia. Sobretot hi havia feina, esforç, empenta. Sense aquest capital professional, aquesta saviesa, el seu encant personal prodigiós hauria quedat en una màscara de colors i a la seva targeta professional no hi figurarien (a més de la feina de fotoperiodista amb el seu pare i oncles a l’estudi Pérez de Rozas) Destino, Diari de Barcelona, El Periódico —que va contribuir a fundar—, El País, La Vanguardia i dues dotzenes de diaris d’Europa i Amèrica que va redissenyar amb el Toni Cases.
Entre tots aquests sobresurt el disseny d’El Periódico del 1978 amb Fermín Vílchez, on fabriquen un innovador híbrid de diari popular de qualitat que va donar cos al projecte editorial de l’editor Antonio Asensio i del director Antonio Franco, el seu gran amic de sempre. També el redisseny de La Vanguardia del 1989, que ell va coordinar, és un dels casos mundials més reeixits d’aquella època d’or dels diaris de paper, ja que va obrir una alternativa gràfica a l’escola alemanya de periodisme visual, llavors representada per l’omnipresent El País, que era imitat arreu del món.
Un mestre llegendari
Més enllà de projectes concrets, en Carlos va ser un gran mestre tota la vida i a tot arreu. Ensenyar era la seva veritable passió. Les seves classes i conferències eren emocionants i restaven marcades a foc, gairebé com treballar amb ell. El que les fa llegendàries, però, és que en Carlos sabia veure coses que ningú més veia en un grup de fotos ordinàries, en unes pàgines qualsevol, en una història breu, en uns gràfics senzills. Feia saltar tothom de la cadira, certament. Però enlluernava i atreia perquè en sabia molt, perquè era un professional com una casa i ho sabia transmetre. Enamorava perquè tenia substància i tot això ho salpebrava amb atenció a la vida i a la gent perquè sabia estimar les persones i la feina.
L’amistat del Carlos podia semblar senzilla. Sempre disposat a estar per tu i per qualsevol, era benhumorat i imaginatiu, compartia els honors i sabia com fer-t’ho passar bé. Però també era una tasca: les baralles i conflictes el trasbalsaven, volia lleialtat, era molt corcó i et podia fer perdre l’oremus el seu afany de trobar a tot i tothom una cara positiva o les seves maniobres de distracció en el debat del que fos.
“Ens pensàvem que seria etern”, diu una amiga en compartir la notícia. Doncs sí que ho és. El Carlos Pérez de Rozas és etern.