Carlos Giménez, un dels autors més emblemàtics del món del còmic espanyol, famós per dibuixar històries relacionades amb la seva vida, es passa als clàssics i presenta l'adaptació en còmic d'un clàssic de la ciència-ficció: La máquina del tiempo, de H.G. Wells (Reservoir Books). Giménez, que en bona part té una formació autodidacta, reivindica aquesta novel·la com una de les obres que més van influir en la seva formació. I assegura que dibuixar-la ha estat una tasca molt gratificant i que li ha estat molt fàcil, perquè el món oníric de Wells encaixa perfectament amb la seva imaginació.

maquina tiempo carlos gimenez

Entre elois i morlocks

A La màquina del temps, el protagonista, que té una gran confiança en el futur de la raça humana, viatja al futur convençut que hi trobarà una societat millor, que haurà superat els problemes traumàtics del capitalisme. La part més reeixida de La màquina del temps és el retrat d'una societat futura dividida entre dos grups humanoides. Uns, els elois, curts d'alçada, vegetarians, es passen el dia jugant, amb una gran inconsciència. Viuen en un entorn idíl·lic, ric, fèrtil... El protagonista, el Viatger sense nom, trigarà a adonar-se que en el món del futur hi ha un altre grup, els morlocks, que estan condemnats a viure a les profunditats de la terra. Els morlocks són molt agressius. El Viatger, amb la seva profunda curiositat, intentarà esbrinar per què cada grup és com és.

De la ciència-ficció a la "moral ficció"

La màquina del temps va ser la primera novel·la d'H.G. Wells, considerat un dels pares de la ciència-ficció. És la història d'un científic incomprès que descobreix la forma de viatjar en el temps i arriba fins a l'any 802701. El protagonista de l'obra haurà de fer front a l'escepticisme de la comunitat científica, que no vol acceptar el seu descobriment.

En realitat, l'interès principal de Wells no és l'evolució tecnològica; de fet, a la seva novel·la no hi ha grans disquisicions sobre els principis tecnològics o científics de la màquina del temps, sinó que hi ha una reflexió profunda sobre el progrés moral de la humanitat. A través de la descripció d'una societat futura, el que pretén Wells és fer una anàlisi del capitalisme i esbrinar cap a quin tipus de moral condueix.

Giménez, el nen dissortat

Carlos Giménez (Madrid, 1941) és un dels historietistes espanyols més sòlids, adscrit a l'anomenat Grup de La Floresta. Giménez va quedar orfe de pare de molt petit i quan la seva mare va contreure una malaltia greu, va ser internat en una llar de l'Auxilio Social. Als 14 anys va tornar a casa i es va haver de posar a treballar. Malgrat tot, a les hores lliures es va dedicar a dibuixar historietes. Als 17 anys ja col·laborava amb alguns dels creadors de còmic més famosos de l'època. Als anys seixanta es va traslladar a Catalunya. Durant molt de temps es va dedicar a dibuixar projectes dissenyats per les empreses editorials. Però amb l'arribada de la democràcia, va començar a tirar endavant els seus propis projectes, especialment a través de les col·laboracions en revistes humorístiques.

El 1977 publicaria Barrio, una obra amb rerefons autobiogràfic que denunciava els abusos del franquisme, especialment en contra dels nens, i que va provocar que Giménez fos amenaçat per la ultradreta. Els seus còmics Paracuellos, Los profesionales Auxilio Social, que mantenien el to autobiogràfic i de crítica al franquisme, li van fer merèixer molts elogis. Però Giménez també ha adaptat obres literàries emblemàtiques, com Réquiem por un campesino español, de Ramón J. Sender.

Wells per Giménez

La versió en còmic de Carlos Giménez és una versió lliure de l'obra de Wells. De fet, fins i tot n'elimina la part final de la travessia en el temps del Viatger, per tal de reforçar a la trama el període que viu entre elois i morlocks, la part central de la novel·la. Si la preocupació de Wells era analitzar cap on condueix el capitalisme l'home i esbrinar si el comunisme podia generar un home nou, en el fons, aquesta és també la gran preocupació de Carlos Giménez, un autor conegut pel seu compromís polític. 

La máquina del tiempo potser no arriba a la qualitat de BarrioParacuellos, però sens dubte és una notable versió del clàssic de Wells, que sap interpretar molt bé l'esperit de l'autor. I a gairebé 125 anys de la publicació d'aquesta novel·la, en un temps en què les divisions socials semblen aguditzar-se, aquesta adaptació és especialment benvinguda.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat