Aquest dijous, el baixista Carles Benavent va rebre el Premi Alícia a la trajectòria, un reconeixement que l’Acadèmia Catalana de la Música atorga a figures que han deixat una empremta profunda i transformadora en l’escena musical del país, un dels músics més influents i inclassificables del panorama musical català i internacional. En una conversa prèvia amb ell, es fa evident que aquest premi no només celebra una carrera extraordinària, sinó també una actitud, una manera d’entendre i reivindicar la música des dels marges. “Quan em va trucar en Gerard Quintana, em va dir que no sabia com m’ho prendria", ens explica a casa seva, a Begues, un paratge excepcional des d'on té una vista privilegiada de la costa barcelonina."Li vaig respondre: 'Com vols que m’ho prengui?'. Doncs amb alegria i agraïment”, recorda Benavent amb un somriure assegut entre la seva col·lecció de baixos a l'estudi que té a la planta superior del mas. L’emoció pel reconeixement és palpable, però l’artista no s’hi acomoda. Tot i el to humil i proper, queda clar que és conscient de la feina feta i de l’esforç que ha implicat arribar fins aquí. Baixista autodidacta, explorador incansable i figura clau de la música moderna feta a Catalunya, Benavent ha compartit escenari amb llegendes com Paco de Lucía, Chick Corea y Miles Davis. Però la seva trajectòria no s’explica només per les col·laboracions de luxe, sinó per una actitud vital feta d’inquietud, autenticitat i una passió insaciable per aprendre i descobrir.
🎸La nit que Catalunya ha semblat un país normal
Carles Benavent ha estat una figura pionera del baix elèctric a casa nostra. Va començar a tocar-lo a tretze anys, però ben aviat es va adonar que aquell instrument encara era vist amb recel, tant en els cercles clàssics com en els del jazz o el flamenc. “Quan vaig anar al conservatori, el meu professor de contrabaix em deia que no toqués ‘aquella guitarra baixa’, com si fos una cosa menor.Quan jo era jove, el baix elèctric no existia al conservatori. Tot el que sé ho he après pel meu compte”, explica. Amb tossuderia i creativitat, Benavent va anar obrint camí, fins i tot en àmbits tan resistents com el jazz de formes més tradicionals i el flamenc. “Amb els flamencs, el baix era vist com un intrús”, diu. Però la situació va canviar radicalment després que enregistrés una buleria amb Camarón de la Isla. “Em va trucar el Paco (de Lucía) i em va dir: ‘Carlos, ja està, ja estàs dintre’.” El que havia estat un obstacle es va convertir en plataforma. La seva manera de tocar, inspirada en la guitarra i amb frasejos propis del jazz, va captivar i va obrir una nova via d’expressió per al baix en el flamenc. “El baix sempre s’ha vist com l’instrument que toca aquell a qui no li acaba d’anar bé amb la guitarra”, lamenta. En orquestres, diu, és habitual que qualsevol músic “de reforç” agafi el baix si el titular falla. Aquesta percepció l’ha empès, des de molt jove, a reivindicar-ne la complexitat i la musicalitat. “Jo volia fer solos, imitar el saxo, sortir del simple acompanyament.”
Quan vaig anar al conservatori, el meu professor de contrabaix em deia que no toqués ‘aquella guitarra baixa’, com si fos una cosa menor.Quan jo era jove, el baix elèctric no existia al conservatori. Tot el que sé ho he après pel meu compte
La història, però, comença molts anys abans de topar-se amb Paco de Lucia, al barri del Poble-sec, el mateix que va veure créixer altres figures fonamentals de la nostra història musicals com Joan Manuel Serrat o Jaume Sisa. "Amb en Serrat som amics. Ens veiem molt sovint. He gravat tres o quatre discos amb ell. Més ben dit, he col·laborat en alguns dels temes, gravant un baix o una mandolina. Però tot i ser del mateix barri, no érem amics d'infància. Els que sí que vaig conèixer són Los Cheyennes, que eren del barri. Va ser la primera vegada que vaig veure un grup en un local d'assaig. Devia tenir 12 anys i vaig flipar amb les guitarres elèctriques. Però el meu primer gran ídol va ser l'Emili Baleriola, un amic del col·legi. Era un noi molt seriós, però tocava la guitarra com ningú. Va ser el meu primer ídol". Junts van formar Crac, banda amb que emulaven grans del blues rock de l'època com BB.King, Hendrix, Cream, Johnny Winter oJohn Mayal. Després vindrien experiències fascinants com Màquina! o Música Urbana, projectes, pioners de la psicodèlia i el jazz fusió a casa nostra, noms capitals la genealogia de la música contemporània feta aquí. “Vam tenir la sort de viure un moment molt intens: l’entrada de la democràcia, la necessitat de dir coses, i sobretot una gran autenticitat. Fèiem música perquè ens agradava, sense vergonya, sense filtres.” El seu llegat, la seva obra discogràfica, avançada al seu temps, escoltada mig segle després, continua sonant no només genials sinó totalment actual i reivindicable. “Alguns d'aquells discos tenen deficiències en la grabació. Però escoltes àlbums com Iberia (tercer elapé de Música Urbana), i sembla que s’hagin fet fa quinze dies”.
Vam tenir la sort de viure un moment molt intens: l’entrada de la democràcia, la necessitat de dir coses, i sobretot una gran autenticitat. Fèiem música perquè ens agradava, sense vergonya, sense filtres
Carles Benavent mai no perd el tren
Va ser justament l'experiència amb Música Urbana, col·lectiu en què també militaven Joan Albert Amargós, Lluís Cabanach i Lucky Guri, la que li va obrir les portes a treballar amb la icona del flamenc, Paco de Lucía. Una relació de què sorgirien algunes de les obres, vivències i experiències més memorables del flamenc modern. "Va ser una trobada molt casual. El baixista del Paco se'n va anar a la mili, i el Jorge Pardo (saxofonista i flautista, tota una insitutició del jazz i el flamenc, col·laborador durant anys del Paco de Lucía) i el Rubem Dantas (percusionista, també col·laborador de De Lucía) que li van dir que a Barcelona hi havia un xaval que estava fent coses molt interessants amb un grup anomenat Música Urbana. Va haver-hi una comunió instantània. De seguida vam veure que allò aniria per llarg". Van ser 21 anys treballant plegats. "Cap a la meitat d'aquest temps vaig tocar amb el Chick Corea als Estats Units. Em vaig tirar també un any a Nova York, mentre el Paco estava fent gires amb Al Di Meola i el John McLaughlin. Amb el temps, molta gent em pregunta per què vaig tornar amb el Paco si havia aconseguit fer-me un lloc a la sala VIP de jazz rock i la música fusió. La resposta aleshores i ara, era evident, perquè el amb el Paco encara no havia arribat al final, encara havíem de fer moltes coses plegats".
La relació amb en Paco de Lucía li va obrir les portes a treballar amb la gran icona i llegenda del flamenc: Camarón de la Isla. "Si al jazz tradicional el baix elèctric estava molt mal vist, entre els cercles més ortodoxos del flamenc no et dic res. Per a ells, el baix era un intrús. Li deien la guitarra xinesa. Finalment, d'això en vam fer conya, i durant molts anys, el Paco em presentava en directe com el de la guitarra xinesa". Tot això va canviar quan Camarón de la Isla el va trucar per enregistrar una bulería. "Instatàniament vaig ser acceptat en l'univers flamenc". Una llista de col·laboracions extraordinàries en què figura un espai destacat la vetllada en què Benavent va compartir escenari amb Quincy Jones i Miles Davis. “Va ser tan fugaç que pensava que ho havia somiat. Però després vaig veure el vídeo i vaig dir: sí, sí, això va passar.” (riu). El reconeixement de l’Acadèmia Catalana de la Música no només celebra la seva trajectòria, sinó també una manera d’entendre la música com a forma de vida. Un recorregut fet des del cor, amb llibertat, amb autenticitat i amb una mirada sempre oberta. “Els músics tenim la sort de treballar sovint amb amics. I això fa que la música sigui més que una feina.” Benavent continua tocant, buscant, aprenent. I si alguna cosa ha deixat clara al llarg de la seva carrera és que ell mai no s’ha quedat a l’andana. Quan passa un tren, l’agafa. I toca. I vola.