El 8 de desembre de 1919, la Mancomunitat de Catalunya inaugurava la biblioteca popular de Canet de Mar, un edifici d'estil noucentista obra de Lluís Planas i Calvet situada al Passeig de la Misericòrdia. De la mà d'Eugeni d'Ors s'anaven estenen arreu del país aquells "temples" de cultura i educació regits per una mena de "sacerdotesses" formades a l'Escola de Bibliotecàries. Per a regir l'establiment de Canet va ser nomenada la bibliotecària Mercè Farnés. La nova directora era filla de Sebastià Farnés, advocat, taquígraf, escriptor i folklorista català, especialitzat en la paremiologia, és a dir, l'estudi dels refranys, frases fetes i dites populars. El pare va seguir la seva filla al Maresme, deixant a Barcelona una neta d'un any i pocs mesos: la futura escriptora i activista política i feminista Maria Aurèlia Capmany (1918-1991). 

A resultes d'això, la petita Aurèlia va passar a viure al pis familiar dels Farnés a la Ronda Sant Pere, on havia nascut, a fer-ho al bell mig de la Rambla. Allà, la família paterna hi tenia una cistelleria, una botiga amb un petit entresòl on malgrat tot s'hi respirava cultura. Però, la nena passarà llargues temporades a Canet de Mar, a redós d'un avi que idolatrava i unes tietes singulars i modernes que l'educaven i la consentien. De fet, la petita Capmany va aprendre a caminar i a nedar pràcticament alhora, gràcies a la paciència de la tieta Mercè, gran nedadora, que va instruir-la a la platja de Canet. 

biblioteca popular de canet de mar

Biblioteca Popular de Canet de Mar, inaugurada l'any 1919

Canet de Mar, el revers de Sant Feliu de Codines

Però, bona part dels estius els Campany-Farnés els passaven lluny del Maresme, a Sant Feliu de Codines, d'on provenia l'avi Farnés, relíquia de la generació del primer catalanisme progressista i modernista desconcertat en ple domini del noucentisme i la Lliga Regionalista.  Ella i el seu germà es quedaven amb una minyona, mentre els pares eren a Barcelona, i anaven d'excursió i amb bicicleta, o bé fins i tot vivia un autèntic rampell místic que la feia anar cada dia a missa.

Però a Sant Feliu de Codines, Aurèlia no s'hi va trobar mai del tot bé, a diferència de Canet, que en la memòria de Capmany es convertirà, com diu el seu biògraf Agustí Pons, en "l'escenari idealitzat de la infantesa". Com escriu ella mateixa al seu llibre de Memòries: "La casa de Canet era la casa que ens havia estat arrabassada. Existia, separada de nosaltres, però tanmateix propícia. Jo era el pont entre la casa guerxa de la Rambla i la casa esvelta, com una proa de vaixell, de la riera de Gavarra".

Maria Aurèlia Capmany i el seu germà Jordi amb l'avi, Sebastià Farnès/URV Arxiu del Llegat Vidal Capmany

Maria Aurèlia Capmany i el seu germà Jordi amb l'avi, Sebastià Farnès/URV Arxiu del Llegat Vidal Capmany

Un despatx ple de llibres i olor a tabac

La casa del carrer Gavarra 7 estava presidida per la figura patriarcal de l'avi, que continuava sorrut i capficat en la seva recerca. De nou, Capmany explica: "El despatx de l'avi era endreçat i feia olor de tabac i de llibres que cobrien totes les parets. A la taula de treball, piles de paperets, fitxes sens dubte del corpus paremiològic que en aquells temps de després de la meva naixença havia cregut que començaria a publicar. Esperança absolutament inútil car ell era allí, a Canet, lluny de tot i de tothom, pràcticament barallat no amb tot el que significava el gran poder, sinó fins i tot el petit poder de la política catalanista, amb la Mancomunitat i l'Institut d'Estudis i la secció d'Etnologia i Folklore que dirigia en Tomàs Carreras i Artau".

La futura escriptora recorda el seu costum d'instal·lar-se en un graó sota la finestra, al despatx de l'avi: "La finestra donava a la riera de Gavarra i recollia tota la claror de la posta, i el despatx adquiria una tonalitat groga tirant a ambre. Jo reunia al meu entorn els meus tresors, nines, papers, llapis, pastels, botons, cintes..". Des d'aquell record, Capmany descabdella el que hi havia rere aquella distància entre Barcelona i Canet: "No sé què podia arribar a endevinar des del meu graó sota la finestra ni fins a quin punt podia copsar la seva solitud dintre d'aquell silenci que tothom respectava. No vaig créixer prou de pressa ni ell va viure prou per esperar-me i he d'imaginar per què es col·locava lluny de tot el tragí de l'existència, de les baralles de les seves filles, de la bona fe pocatraça del seu gendre, de tot aquell món xaró que detestava".

Aquell paradís perdut de Canet, allunyat de les discussions dels pares, prop del mar, amb unes ties que servien de model de feminisme i modernitat, sota la figura reverencial de l'avi quedaran ben presents en la memòria de qui va arribar a ser regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Canet, o un record més o menys real o inventat del que hi va viure, quedarà reflectit a les seves obres, no només memorialístiques, com el relat D'Arenys a Sinera o el Pròleg a Guardiet que encapçala la novel·la Betúlia. Malauradament, la casa de carrer Gavarra ja no existeix i la biblioteca va ser desfigurada amb l'addició d'un pis superior.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat