M’al·lucina com funciona el nostre cervell. Perquè som uns pesats. Que tot ens sembla malament i tot ho discutim a Twitter, però que ens mengem qualsevol lletra si una melodia ens despista. Em fascina. Especialment pel que fa a les cançons d’amor. Com normalitzem actituds de merda a cop de guitarreta. Se’ns instal·len al cap i pum, ja està fet. No sé si serà pel sex appeal dels músics o perquè ens eliminen les inhibicions, però, joder...

Hi pensava l’altre dia anant en cotxe. Escollim una playlist de música catalaneta a l’atzar i sona la inevitable Músic de carrer. I molt hihí, molt hahà, molt salvar el món i de la vida fer una festa, però potser els saltimbanquis dels Txarango necessiten un curset accelerat de responsabilitat afectiva.

Us heu parat a escoltar-la? Perquè és un escàndol. Que el protagonista serà músic, però també és un imbècil. “El teu cos sota la lluna / m'atrapa quan cau la nit / i al matí sempre m'aparta / no hi seré per despertar-te / em va agradar estimar-te ahir”? Al meu cap sona igual que dir “adéu i gràcies, guapa, ha estat fantàstic, però no em truquis ni m’enviïs cap missatge que això ja està. Que et sap greu? Mira nena, no és problema meu, jo soc una ànima lliure”. A la merda! 

Imagino el protagonista i veig un d’aquells xavals que a la bio de Tinder escriu “vull que les coses flueixin”. I jo vull que abans de regalar-me l’orella amb frases seductores i follar em preguntis com estic, si em sembla bé una relació efímera i que tinguis en compte que jo també tinc sentiments i necessitats. Això sí que seria revolucionari, col·lega.

Però com parlar de responsabilitat afectiva si romantitzem les relacions entre homes fets i refets i nenes. Mira, de debò, que em sap súper greu perquè Serrat/4 era el meu disc predilecte de petita. En bucle. Pujava al cotxe i directament li demanava al meu pare que me’l posés. Quina meravella. I Quasi una dona, la meva cançó preferida. En què pensava? És meravellós veure fins a quin punt tenim normalitzat que homes adults s'enllitin a noies mil anys més joves. Hauríem de començar a a plantejar-nos-ho seriosament.

Ok, sí, eren altres temps. Però boys will be boys i les nenes són nenes ara i als setanta. Joan Manuel, que era quasi una dona! I, si encara no era una dona, això vol dir que era una nena, per més que et vulgui “com a ningú”. És una mica com la Carolina dels M-Clan. No, de fet, és com la Carolina dels M-Clan. Carlos Tarque, Joan Manuel Serrat: si “no tiene edad para hacer el amor", doncs “no tiene edad para hacer el amor".

El problema no és que dones joves se sentin atretes per homes més grans. La qüestió és que homes molt grans se sentin atrets per dones joves i les relacions de poder que això comporta. Per què no ens sembla xunguíssim que adults mantinguin relacions amb persones menys experimentades, més modelables i en moments vitals tan diferents?

Però la meva cançó d'amor malament preferida és la de l'Antonio. Antonio Orozco, dic. Devuelveme la vida. Dura, eh. El protagonista sap que ha estat un cabró, ens ho diu. Sap que l'han deixat per ser un miserable. Però, clar, per què  algú hauria d'entendre les motivacions de la seva parella si pot fer-li xantatge emocional? Vint anyets cantant aquest hitazo màxim: doncs no és una cançó d’amor, sinó una declaració de pur egoisme.

Ens mengem molt el cap perquè la canalla no escolti regueton i, mentre, anem transmetent missatges terribles sense adonar-nos-en. Si la música és part de la nostra educació emocional, què estem ensenyant? És com quan amb 12 anys em vaig obsessionar amb la trilogia més tòxica de la terra. Òbviament, parlo de Crepúsculo. Els meus primers inputs de com ha de ser una relació amorosa entre adolescents es van basar en la parella de nòvios formada per una adolescent de 16 anys i un vampir de 100 que controlava de manera maniàtica tots els passos de la seva xicota. Mama, papa, sé que és fàcil parlar a toro pasado, però potser no era la millor lectura. 

Eh, que jo no renego de Crepúsculo, igual que no renego d'escoltar Maluma, que quedi clar. Renego de consumir-lo acríticament, de no saber què ens estan dient.

Per sort, al final ens fem més grans i més llestes en algunes coses. Jo provo d'escoltar menys senyors tòxics i ara empatitzo més amb les shego. Oh boi, si tanto te duele, que tu puta madre te consuele. Màgia i descans emocional.