Lolita no és un llibre. Vaja, no és només un llibre. Lolita és un adjectiu. La RAE defineix el terme com una “adolescent seductora i provocativa”. Aturem-nos un moment, si us plau, perquè això és fort. Perquè l’obra de Vladimir Nabokov del que parla és de com un pederasta reté i viola, fent servir el xantatge i les amenaces, una nena durant anys. I veient això hem decidit incorporar el terme al nostre llenguatge, no per fer referència a una víctima, sinó per parlar de femmes fatales menors d’edat. De nenes encisadores que atrauen els adults amb els seus encants. D’algú que s'ha provocat els seus mals. Guau.

És fotut perquè fa 66 anys que Nabokov va publicar la seva obra més famosa i encara avui hem de subratllar que no es tracta d’una història d’amor o de seducció, sinó d’abusos. Concretament, Lolita narra en primera persona el procés d’obsessió de Humbert Humbert — un intel·lectual narcisista de 40 anys que únicament se sent atret sexualment per joves prepúbers, a les quals anomena nímfules — per Lolita, la filla de 12 anys de la seva llogatera i, posteriorment, muller. Després que aquesta mori en un accident, en la seva nova condició de padrastre, reté l’adolescent sota la seva custòdia i la converteix en la seva amant malgrat la profunda infelicitat de la nena.

Humbert Humbert assegura estar enamorat de Lolita, però sap que ella plora a les nits. Sap que l’ha traumatitzat profundament. Sap que és una nena i que el seu comportament no és correcte fins al punt que, inicialment, només es planteja violar-la drogada amb narcòtics per no corrompre la seva innocència. I tot i això, durant anys hem comprat la seva visió dels fets i hem assenyalat Lolita, Dolores Haze, Lo, una adolescent que va a l’escola i que ni tan sols pot decidir com vestir-se sense entrar en un enfrontament amb la seva mare, com la responsable de dèria de l’adult. És per això que l’anomena nímfula, li desplaça la culpa: ella és qui l’enreda, la responsable d’embogir-lo amb els seus encants. És un home a qui li ha caigut un sortilegi, no un pederasta, no un adult que viola una menor.

Tot això, però, no va evitar que el 1962 Kubrick ens presentés Lolita com una noia sense moral que sedueix amb el seu biquini i la seva pamela impossible el pobre Humbert, i que el 1997 Adrian Lyne ens tirés a la cara una història d’amor amb Jeremy Irons com a protagonista i banda sonora d’Enio Morricone. Dues versions que a més blanquegen l’acte de pederàstia respectant en la narració l’edat literària de Lolita, 12 anys, però fent que la interpretin dues actrius sensiblement més grans.

En un vídeo superexplicatiu al seu canal de Youtube, la investigadora cultural Estela Ortiz es fa ressò del debat que existeix al voltant del llibre, ja que molta gent posa en dubte que la novel·la s’hagués publicat si s’hagués escrit ara. Una censura que s'atribueix a la correcció moral dels millennials, malgrat que som la generació més preparada per entendre’l. Però el problema no és Lolita, sinó com l’hem llegit, perquè que Humbert Humbert és un abusador queda clar en tot moment. Malgrat que ell mateix narra la seva història, llegint el llibre és impossible absoldre’l i fins i tot presenciem com Lolita s’identifica com a víctima de violació.

És retorçat pensar que Nabokov va haver de defensar que la seva creació no és una nena “perversa” i de protestar contra la manera com se l’havia retratat. “Lolita, la nímfula, només existeix a través de l'obsessió que destrueix Humbert. Aquest és un aspecte essencial d'un llibre singular que ha estat falsejat per una popularitat artificiosa”. De fet, com a punt, fins fa pocs anys la portada de l’edició espanyola del llibre el que mostrava era una dona menjant seductorament una piruleta. No es tracta de cancel·lar l’obra, sinó d'entendre-la en el seu significat original. De poder-nos separar de la mirada de Humbert.

 

 

 

Imatge principal, un fotograma de Lolita (1962)