El primer que penses davant d’una sèrie com La canción és en la quantitat d’equilibrismes que s’han de fer per convertir la història que explica, la victòria de Massiel al Festival d’Eurovisió del 1968, en una ficció amb cara i ulls. Hi ha molts fronts, i cap d’ells resulta fàcil.

Equilibrismes ben resolts

Primer, que hi havia el perill de convertir-la en un producte de nínxol, és a dir, que estigués estrictament dissenyada per agradar als Eurofans i convertir-se en una simple celebració de l’efervescència que desperta aquest festival. Després, que se situa en una època, els darrers anys del franquisme, que no es podia mostrar des de la condescendència. Hi havia d’haver, necessàriament, un retrat acurat d’aquells temps, més enllà de l’esperit de revetlla inherent al fet cultural que mostra. I finalment, i no menys important, hi havia el mur de la credibilitat, perquè no seria la primera vegada que una sèrie espanyola punxa estrepitosament a l’hora de recrear el passat amb uns mínims de rigor. D’aquests tres reptes La canción en surt més que airosa. Si, generarà fervor entre els fans, però és prou universal i ambiciosa per convèncer els que ens ho mirem de reüll. Sí, quan comença tems per si la visió del règim serà massa flonja, però a mesura que va avançant construeix un relat molt eficient sobre la seva decadència i les primeres escletxes de llibertat; i sí, el disseny de producció resulta brillant i convincent, fins al punt que et fa sentir que ets allà patint pel resultat de les votacions.

Generarà fervor entre els Eurofans, però és prou universal i ambiciosa per convèncer els que ens ho mirem de reüll

La canción parteix de les desventures de Esteban, el jove executiu de RTVE que assumeix el repte de guanyar Eurovisió després que a Franco se li fiqui al cap que servirà per projectar una imatge més moderna d’Espanya. El seu principal aliat serà Artur Kaps, realitzador televisiu que coneix el mitjà com ningú. La sèrie fa una gran feina alternant la construcció d’un imaginari amb la lògica dependència de la història real. Hi caben les pressions polítiques, l’elecció de la cançó i, sobretot, el cas de Joan Manuel Serrat, que va arribar a ser el representant espanyol al festival, però va acabar renunciant-hi per la negativa a deixar-lo cantar en català. Aquesta trama serveix com a exemple dels equilibrismes ben resolts: potser podria haver estat més punyent, però està ben explicada i, el més important, mai no resulta tendenciosa. Pel que fa al personatge de Massiel, té molt mèrit que no es limiti a ser una recreació, sinó un personatge de ple dret al qual contribueix decisivament la magnífica interpretació de Carolina Yuste. El millor de La canción és la cura amb què humanitza els seus protagonistes (menció especial, també, per a Patrick Criado, Àlex Brendemühl, Marcel Borràs i Laia Manzanares) i el seu discurs, molt actual, sobre la importància de no deixar-se utilitzar per les ideologies repressives. Això sí, convé advertir que després de veure-la tindreu el La La La al cap durant uns quants dies.