Una vegada, quan anava a l'institut, una professora d'Història de l'Art que ara ja deu rondar gairebé els vuitanta anys va dir-nos que la gent com ella havia après a fer l'amor amb Cambra de la tardor, un poema amorós molt íntim de Gabriel Ferrater. "En aquells temps no teníem referents en aquests temes, i aquell poema va ser com anar i tornar de Perpinyà per veure cinema d'adults", va dir. Després va seguir parlant d'El petó de Klimt, però jo, impactat per la frase i amb la mateixa curiositat adolescent de qui entra per primer cop a Youporn.com, no vaig poder evitar obrir l'Antologia de poesia catalana que aquell any ens feien llegir a Català per tal d'endinsar-me en el text en qüestió. No hi vaig trobar res pornogràfic, però, potser perquè follar i fer l'amor no és ben bé el mateix. Tenia raó ella, això sí: des d'aquell moment, ja mai més res ha estat igual.
Posem-nos en situació. Hi ha dos amants, abraçats i nus, tancats dins un espai petit del qual no en sabem gaire cosa, ja que el que importa és la relació entre allò que hi passa a dins i el que hi passa a fora. I entre ells dos, per descomptat. No estem parlant, però, de la Rose i el Jack de Titanic fent l’amor dins aquell cotxe d’època cinc minuts abans que el vaixell s’estampi contra un iceberg, sinó dels dos protagonistes d’un poema, per bé que podrien ser Kate Winslet i Leonardo DiCaprio, és clar. O qualsevol de nosaltres, ben mirat. Som a finals de setembre, o potser principis d'octubre; ell, pensatiu després de fer l'amor, s'entreté observant les escletxes de llum que entren per la persiana, encara mig abaixada perquè hi toca el sol del migdia. I és aquí, a partir d'aquesta persiana "no del tot tancada", que el creador de tot plegat, Gabriel Ferrater, comença a construir un dels poemes més coneguts de la seva obra i segurament el poema eròtic més elegant de la literatura catalana del sXX.
Diguem-ho clar, la passió amorosa és inefable perquè construeix universos màgics que ens aïllen del món, per això fer l’amor és sempre entrar en una cambra en la qual no existeix res més que dues persones disposades a compartir el seu plaer. A compartir la més suprema de les intimitats. A habitar el cos de l’altre. En definitiva, a evadir-se de l’exterior de forma sensual, sigui en una habitació d’hotel, en un cotxe antic aparcat a la bodega d’un transatlàntic o en el lavabo d’una discoteca. Per això podries ser tu alguna de les dues persones del poema, perquè tots hem viscut, en algun moment o altre, una situació semblant: la cigarreta després del fornici, el silenci mentre s'acaricien uns cabells i el lament, volgudament dissimulat, per l'evidència que aquell instant preciós en algun moment o altre acabarà. Què en quedarà, de tot allò? Quant de temps persistirà en la memòria? I sobretot, quina és la força de les cicatrius de l’amor? Aquests són els interrogants que el poeta de Reus explora en el poema, publicat l’any 1960 dins Da nuces pueris.
Endinsem-nos plenament en ell, doncs. Tornem on érem. Dèiem que la persiana és la frontera entre el món interior, atemporal, i el món exterior, lligat al present. Per això la persiana, "com un esglai que els reté de caure a terra", no els separa de l'aire: els dos amants saben que hi ha vida més enllà de la finestra, però es resisteixen a fer cas del que passa a fora, ja que l'única tardor que senten real és la que existeix entre les seves quatre parets. Ferrater construeix a partir de la tardor una metonímia que serveix als dos enamorats per reflexionar sobre qui són. O, més ben dit, sobre què són, ja que si d'alguna cosa parla el poema és de com el pas del temps també ha anat transformant la intensa relació d'amor entre els protagonistes, dues persones a qui a poc a poc se'ls hi va "morint la llum, que era de color de mel, i ara és de color d'olor de poma". De quin color és l’olor de poma, però? En efecte: de cap, perquè no existeix. Aquesta sinestèsia, tan típica en la poesia de Charles Baudelaire, ens informa del que ja intuíem: el que passa dins la cambra és un món inefable que tan sols és real i té sentit per a ells dos, ja que, evidentment, la llum no pot fer mai olor d'un color.
El poema s’entén sol i tots sabem com n’és d’intens i dolç entrar en el “mode avió” momentani que és la vida durant l’abans, el durant i el després d’un coit
És per culpa d’aquesta desconnexió entre l’exterior i l’interior, també, que ella afirma que avui no sent cantar els paletes que fan una casa a la mançana. Com si l’única cosa que es pogués sentir dins d’aquesta cambra fos el silenci d’ells dos, de les llengües mossegades i els llavis cosits. Així doncs, si la figura de la poma ens lliga amb Josep Carner, la de la cambra transformada en un món amb entitat pròpia ho fa amb Carles Riba i el seu llibre Tres suites, on l’avi de Pau Riba escriu una interessant fumada postsimbolista pròpia de les cançons del seu nét i poetitza l’amor passional dins una estança closa amb un hermetisme tan potent com el de l’escena de Titanic. No ens flipem, però: ni James Cameron va llegir mai aquells versos d’Un nu i uns ulls per decidir descriure l’orgasme femení amb una sola mà relliscant en un vidre entelat, ni nosaltres necessitem conèixer amb ets i uts la història de la literatura catalana precedent a Ferrater per sentir-nos dins aquesta cambra, ja que el poema s’entén sol i tots sabem com n’és d’intens i dolç entrar en el “mode avió” momentani que és la vida durant l’abans, el durant i el després d’un coit.
Per a nosaltres, humils lectors que en aquest 2022 ens hem posat a llegir poemes de Ferrater com si s'hagués d'acabar el món, hi ha un moment de la lectura del text en el qual tot comença a caure i a fer-se lent i dens, exactament com la mel. Sabem que a fora hi ha un món, sí, però tanmateix assistim als últims minuts d'un instant amorós del qual van caient a poc a poc totes les fulles, com en aquella cançó de Jacques Prevért anomenada Les fuilles mortes i que, segons Jaime Gil de Biedma, agradava tant a Ferrater. És així com s’arriba al final del text, on si abans havíem llegit que "el cor oblida", ara llegim que "el cos recorda" i que ella encara té “la pell mig del sol, mig de la lluna”, que és la forma més poètica escrita mai en català per definir una cosa tan simple com que després d’un estiu a Cadaqués -que és on estiuejaven Ferrater i la seva amant, Helena Valentí-, el cos mostra aquell clàssic "vainilla i xocolata" del banyador sobre el bronzejat daurat de la pell.
Així, amb aquesta imatge tan senzilla i a la vegada tan metafòrica, és com es tanca aquest monumental poema escrit amb decasíl·labs: recordant-nos que el passat és una cicatriu que sempre deixa marca en el present, igual com ho fa el sol damunt la pell. Igual que la mà de la Rose al mític cotxe de Titanic, que vint-i-cinc anys després del film, segons diu James Cameron, encara mostra l’empremta de la mà en un vidre ple de pols. Igual que els versos de Gabriel Ferrater, que malgrat ell no ho sàpiga, cinquanta anys després de la seva mort continuen descrivint des del passat la passió amorosa que mai no voldríem deixar de viure en el futur. No només ens enrecordem d'aquesta cambra, sinó que ha estat part essencial de l’educació sexual de molts catalans des de fa mig segle, des de la meva professora d'institut fins a potser tu, ja que Ferrater ens va regalar l’oportunitat d’entrar-hi sempre que vulguem, fer-nos-la nostra i edificar, així, cambres de tardor on sigui i quan sigui. Sense poesia, potser, però amb la poètica de compartir l’íntim espai amb qui més desitgem, que és una droga legal encara més magnífica que un poema.