Brugués Mitjans (Gavà, 1964), llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona va cursar el màster en Dret de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. És advocada de la Generalitat. L'any 2015 va debutar com a novel·lista amb El ventall finès (Tres i Quatre, 2015), un relat d’històries d’amor ambientades en diferents èpoques, algunes d'elles en moments previs a la Guerra Civil, vinculades per una sèrie de personatges finesos, la ciutat de Barcelona i un ventall artesanal molt valuós. L'any 2021 va publicar la segona novel·la Quan el destí conspira a favor teu que explica la història de la Laura i com una experiència laboral precària obre la porta a algunes intrigues del passat. I ara surt a la llum Els hereus de la cobdícia, una novel·la que explica com la família Torras-Miralles veu trontollar el seu món privilegiat quan el patriarca, malalt, decideix revelar secrets del passat que desencadenen tensions per l’herència, obrint ferides que només es poden tancar afrontant la veritat.
Com a membre del Cos d’Advocacia de la Generalitat de Catalunya és també coautora de diversos llibres especialitzats en temes jurídics editats per Fòrum d’Advocacia de la Generalitat, adreçats a la preparació dels temaris per a l’accés al Cos d’Advocacia i al Cos Superior de la Generalitat. En aquesta entrevista parlem de la relació que tenim les persones amb els diners, les herències, els diferents arquetips de personatges que apareixen a la novel·la i de si existeixen o no les classes socials o són un invent de la societat.
D'entrada, el que més m'ha sorprès de la coberta del llibre és el teu nom. D'on ve el nom Brugués?
Ve de Nostra Senyora de Brugués, que és una ermita que hi ha al terme municipal de Gavà, jo soc nascuda a Gavà, i és un nom que es posa molt a les nenes que són del municipi. La llegenda diu que un pastor va trobar aquesta figura dins una bruguera. El nom bruguera va derivar a bruguers, es va acabar perdent la r. I és una talla del mateix segle que la de Montserrat, però en lloc de ser negreta és moreneta. Té també la bola en una mà i en lloc de tenir el nen a la falda com la verge de Montserrat el té dempeus. S’assembla molt a la Verge de Montserrat.
I n'hi ha gaires de Brugués, aquí al país?
Mira, fa poc els meus fills van voler mirar l'Institut d'Estadística de Catalunya quants n'hi havia i resulta que només en som 21.
Parlem de la novel·la que acabes de publicar. És la tercera, ja. Quina història s’amaga darrere de Els hereus de la cobdícia?
Aquesta novel·la tracta els secrets que amaga una nissaga de l'alta societat barcelonesa, d'un passat que és molt tossut i que vol reivindicar-se i venir al seu present. Aquesta tossudesa té un detonador, que és l'amor que el patriarca sent cap a la seva estimada. Però clar, la trama va molt més enllà, perquè, és veritat que en la primera i segona novel·la potser hi ha un denominador comú que són els secrets de família, però en aquesta novel·la he volgut anar més enllà i he volgut tractar la manera com ens relacionem amb els diners. I per fer-ho he hagut de crear aquesta societat de personatges en què, per una banda, hi ha una nissaga amb molts diners, i per l’altra hi ha una nissaga amb zero diners.
Aquesta ànsia per tenir, disposar o acaparar aquesta herència ha estat el terreny de joc perfecte per entendre què és la cobdícia
En aquesta novel·la tot gira al voltant d’una herència milionària. Per què has triat aquesta temàtica?
Perquè nosaltres som hereus, no només de riqueses materials, també de creences. Quan heretem un pis, per exemple d'una àvia, més que el pis de l’àvia heretem les seves pors, les seves creences, la manera en què ens hem relacionat amb els diners. Qui a casa seva no ha sentit dir: “Vigileu que els rics han fet els diners robant, ui treballant un no es fa ric”. El que hem sentit totes les dones per un biaix de gènere, “Vigila, que si sobresurts molt, ja ho saps què diu la dita, un clau que surt, rep una martellada”. Aquesta ànsia per tenir, disposar o acaparar aquesta herència ha estat el terreny de joc perfecte per entendre què és la cobdícia. És a dir, per a mi la cobdícia no és voler com diu el diccionari, amb ansietat amb riqueses materials, d'una manera desaforada, sense control, sinó que un és cobdiciós perquè se sent pobre. És una visió de perspectiva d'escassetat. Si tu et sents ric, no ets cobdiciós. Amb la cobdícia no hi ha propòsit, simplement hi ha sensació de no tenir res. I aquest terreny de joc de freqüència m'ha permès treballar els quatre arquetips que vaig dissenyar d'on neixen tots els personatges.
Qui agafi aquesta història amb il·lusió, trobarà personatges que es venen per diners, n’hi ha que compren amor disfressat, n’hi ha que es fan gegants, i n’hi ha d’altres que es fan petits...
Quins són aquests arquetips?
El primer arquetip és l'acumulador, que no és perquè sigui avar, l'acumulador és el que reté els diners per por. I aquest és el cas d'un personatge central, que és el Carles Torras. Després hi ha el rebel antidiners, que és com l'antisistema, que demonitza els rics, però en el fons desitja els diners d'una manera més desaforada. És el cas del personatge del Pedro. Ell no vol diners, però tampoc vol factures i vol agafar una via ràpida per ascendir socialment. Després hi ha el personatge d'èxit, el que associa xifres o metres quadrats d'eslora amb la seva identitat. Val el que mesura el seu vaixell. Quan aquest arquetip perd això, la pèrdua és desoladora, perquè ho perd tot. I l’últim arquetip és el canal conscient, que entén que els diners són per compartir, per fluir, els intenta gestionar d'una manera saludable, podríem dir que és el cas del personatge del Josep. Qui agafi aquesta història amb il·lusió, trobarà personatges que es venen per diners, n’hi ha que compren amor disfressat, n’hi ha que es fan gegants, i n’hi ha d’altres que es fan petits...
Ara que em parlaves d'aquests arquetips de personatges, pot ser que els catalans siguem, històricament parlant, del primer arquetip?
Absolutament. Això d'acumular, de no gastar, de ser prudent... Sí, sí.
Per què creus que som així?
És el que hem heretat. Els nostres pares i avis estalviaven perquè van perdre molt. Ells van patir una Guerra Civil, van patir una postguerra, situacions molt complicades. El que passa és que hem de ser conscients que hem de sostenir la riquesa d'una altra manera, des d'una altra perspectiva. Jo vinc del món de l'opositora i me'n recordo amb el primer examen del cos d'advocacia, el vaig trobar tan i tan difícil, era un examen de 8 hores, i vaig estar a un no res d'aixecar-me i abandonar. No em veia capaç de fer-ho. Era molt jove, tenia els nens molt petits i els ingressos a casa eren curts. Què em va fer quedar, a mi? Els meus fills. Vaig pensar que potser els donaria una vida diferent del que jo vaig tenir.
Per mi els diners no et transformen. Els diners el que fan és que amplifiquen el teu jo real. El que no has pogut ser i realment ets, et revelen. Posseir molts diners et fa caure la teva màscara
Diuen que per conèixer bé una persona has d’observar com gestiona una herència.
Aquestes situacions que he anat veient al llarg de la meva vida són les que m'han motivat a escriure aquesta tercera novel·la. Per mi els diners no et transformen. Els diners el que fan és que amplifiquen el teu jo real. El que no has pogut ser i realment ets, et revelen. Posseir molts diners et fa caure la teva màscara. Ets qui ja eres. No et canvia.
Jo no hi crec en les classes socials, jo crec que les classes també són una altra ficció que hem creat com a societat
A la novel·la reflecteixes dues posicions socials, hi ha dues famílies, la de classe alta, la burgesia barcelonina, i després la de classe baixa, de la Marina del Port, de la Zona Franca. La intenció era explicar una història de classes?
No, no, no, no. Jo no hi crec en les classes socials, jo crec que les classes també són una altra ficció que hem creat com a societat. Com que havia de demostrar diferents maneres de relació amb aquesta herència, havia de generar diferents tipus de personatges amb classes socials molt diferents.
Tot i no ser una història de classes, sí que hi ha un enamorament entre un personatge de classe alta i un de classe social més baixa, la minyona. Les històries d’amor impossible ens enganxen molt. Em recorda a Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda. T’has inspirat amb la gran novel·lista catalana?
És veritat que és rodorediana, però per mi és més Jane Austin. I he creat un personatge de classe baixa molt potent, amb una riquesa personal immensa, absolutament focalitzada, que no es deixa trepitjar, molt decidida, molt preparada i que fos més aviat el de la classe alta que s'adaptés.
He vist persones de l'alta societat que, per mantenir uns ritmes de vida forts en l'àmbit laboral, consumien droga
En aquesta història passa de tot. Hi ha assassinats, suïcidis, una violació, enamoraments, test d'ADN, drogues, relacions extramatrimonials... Hi ha algun fet o una experiència personal que t’ha influït a l'hora d'escriure la trama?
No, no, però sí que he vist persones de l'alta societat que, per mantenir uns ritmes de vida forts en l'àmbit laboral, consumien droga.
I com t'has inspirat a l'hora de construir els personatges?
Abans d'escriure faig uns quadres d'Excel en què defineixo personatges, a partir d'aquests quatre arquetips dels que parlàvem. Però hi ha personatges que se me'n van de les mans, que es reivindiquen. Que jo els hi he reservat un paper molt petit, però carai, se’m fan grans. Per a mi el personatge més estimat de la novel·la és la Mayte.
Creus que els personatges estan condicionats pel seu origen social, o tenen marge per trencar-lo?
Absolut marge. Poden trencar el que vulguin.
Potser l'exemple és la Carmen, no?
Absolutament, sí. Jo vinc d'una família sense recursos i, clar, per mi estudiar va ser com el gran...
L'ascensor social?
Absolutament. Estudiant, estudiant, i amb això sí que hi ha una similitud.
Els diàlegs destaquen perquè realment fan molt creïble la història. T'ha costat trobar el to?
Hi ha hagut dos tons que m'han costat una mica. Un és el diàleg entre els joves. I l’altre el registre del traficant de drogues. Aquí m’ha ajudat molt un curs de novel·la negra que vaig fer a la llibreria Ona. Aleshores em vaig endinsar en el món de la novel·la negra i em va ajudar molt en construir girs i les expressions que he fet servir.
Canvien les relacions entre els personatges quan entra en joc l'herència?
Sí, clar, de cop i volta germans que pràcticament ni es parlaven, troben un leitmotiv, “anem tots a l'una”. Però això ho hem vist tots moltíssimes vegades.
Com et deia, crec que la novel·la té detalls Rodoredians. Però m’has dit que t'has inspirat en Jane Austin, quins referents literaris tens?
Tinc poc temps lliure per llegir, perquè la feina m'ocupa moltes hores i m'haig d'actualitzar amb el tema jurídic, llegeixo moltes sentències. De Jane Austen ho he llegit tot. M’agrada molt perquè descriu una dona molt maltractada socialment al segle XIX, però alhora una dona molt forta i molt potent. Al final no és el context en què vius, sinó com tu realment reacciones o et comportes. I llegeixo llibres de tot, sobretot llibres d'economia. Ara estic llegint El valor de l'atenció de Johann Hari, que parla de per què ens distraiem tant amb les xarxes socials. I aquí m'ha fet molta gràcia perquè parla de com llegir ficció sembla com quelcom de menys valor, sembla que llegir assaig o llibres d'autoajuda és millor, és més intel·lectual. Però m'ha fet gràcia perquè hi ha un moment que ell parla d'un informe fet per la Universitat de Toronto en què un psicòleg, un tal Raymond, parla que va fer un estudi entre lectors de ficció i lectors de no-ficció. I les conclusions que va treure són que els lectors de ficció eren molt més empàtics. Connecten molt més amb les persones, inclús amb les mirades. I deia que la ficció és la gran màquina de fabricació de realitat virtual. I això et genera riquesa perquè quan tu et trobes aquests personatges en el món real, empatitzes molt més amb ells. I em va fer gràcia. Tant que Josep Pla deia que la novel·la de ficció era com un segon gènere! Ara resulta que té efectes beneficiosos.
Escric en la franja de quatre a sis del matí. Això em ve de l'època opositora
Tens poqueta estona per llegir. Com t'ho fas per escriure la novel·la?
Escric més que llegeixo, ara. Primer, quan començo una novel·la començo molt a poc a poc i escric amb el temps lliure i vacances. Però arriba un moment que la novel·la ja no la puc deixar anar, que és tan potent, tan forta i tot ja neix i ho haig d'anar traient, que escric en la franja de quatre a sis del matí. Això em ve de l'època opositora. Com les últimes oposicions les vaig fer amb nens petits, allò era una disbauxa i quan arribava de la feina i havia acabat amb els sopars i les banyeres, jo estava trinxada. I llavors em llevava a les quatre, la casa estava en silenci i estudiava de quatre a set.
Déu n'hi do. Què et fa més feliç la teva feina com a advocada o escriure novel·les?
Ara escriure novel·les.
Et planteges en algun moment relegar la feina d'advocada o reduir hores per poder-te dedicar més plenament a l'escriptura?
Reduir hores no puc, perquè és una feina de responsabilitat del Tribunal. Hi ha una part de la feina que m'atrapa molt, que és la part d'ajudar, d'impartir justícia. I això és el que ara és el meu superglú. L'agència tributària fa les coses malament, anem a ajudar el ciutadà, aquesta part de servei públic sempre l'he tingut molt accentuada. I no puc reduir, perquè és un lloc de responsabilitat, tinc un equip de gent i no puc reduir hores. Però si poguéssim viure només d'escriure, sí que l'aniria deixant.
Has rebut reaccions diferents segons el context social dels lectors i lectores?
No tinc feedbacks encara.
En algun moment t'has plantejat un final alternatiu per aquesta herència?
No, perquè faig finals rodons. No suporto que em deixin amb un final obert.
No cal que a les dones, els homes ens posin els sostres de vidre, ens els posem nosaltres mateixes
Tens alguna idea per a la pròxima novel·la?
Sí. Vull parlar de com ens limiten les creences. Com nosaltres ens posem els nostres propis sostres de vidre. No cal que a les dones ens els posin els homes, ens els posem nosaltres mateixes. I vull plantejar què faríem si la nostra vida fos una novel·la, què faríem si ens deixessin arrencar pàgines. Ho faríem? Assumiríem les conseqüències?
Com t'imagines el proper Sant Jordi?
El proper Sant Jordi em fa molta il·lusió poder estar en una tauleta, poder rebre les persones. És que el Sant Jordi és molt bonic. Jo l'havia viscut durant molts anys com a lectora, però fa 3-4 anys que l'he viscut com a escriptora i és un moment únic i de connexió amb el lector.