A la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc s’hi ha estrenat la nova comèdia de La Calòrica, La brama del cérvol: una experiència única en un marc incomparable (que podeu veure fins al 22 de juny). Un espectacle arriscat, divertit i amb moments brillants protagonitzats per uns actors que estan esplèndids, però amb una trama que decau a partir de la segona part. La peça, escrita per Joan Yago i dirigida per Israel Solà, vol parlar del sentit i les contradiccions de fer teatre crític i de la cerca desesperada de tots plegats per viure experiències úniques que ens facin sentir vius i importants. Però més que fer-nos-hi reflexionar, l’espectacle aconsegueix que passem una bona estona, potser intencionadament, perquè, en conclusió sembla que tots plegats som uns flipats i que res és prou transcendent.
Un espectacle arriscat, divertit i amb moments brillants protagonitzats per uns actors que estan esplèndids
Brams, egos i subvencions: de safari al Lliure
Sobre l’escenari, una figura heptagonal de grans dimensions simula l’estructura d’un hotel a la Vall Fosca. Recorda a aquests xalets-iglú en forma de cúpula transparent per veure les estrelles i altres pijades. Aquí s’hi allotgen la Maribel i el Pau, encarnats per uns magnífics Esther Lòpez i Xavier Francés, que llueixen especialment i que troben el punt just entre el costumisme i l’exageració. En un intent desesperat per salvar la relació, la parella ha desembutxacat tres-cents euros per sentir com ressonen els brams dels cérvols mascles de la zona, que competeixen per conquerir les femelles. Un ritual que s’ha convertit en un reclam per a turistes i pixapins i que fa brillar els ulls dels especuladors, que corren per allà.
Una crítica sense pèls a la llengua als esdeveniments culturals hipòcrites que, reduïts a una estètica i a dinàmiques efectistes, tracten temes progressistes de manera buida mentre són sostinguts per bancs i fundacions que blanquegen la seva imatge
Al mateix hotel també s’hi celebra un simposi per debatre sobre el teatre polític i la seva capacitat per construir un món millor. Una crítica sense pèls a la llengua als esdeveniments culturals hipòcrites que, reduïts a una estètica i a dinàmiques efectistes, tracten temes progressistes de manera buida mentre són sostinguts per bancs i fundacions que blanquegen la seva imatge. Els personatges són perfils d’actors i dramaturgs estereotipats de l’escena catalana, amb interaccions fantàstiques plenes d’ironia, referències metateatrals i fins i tot autoparodia, on destaquen un divertidíssim Aitor Galisteo-Rocher i una fabulosa Júlia Truyol. Però per les muntanyes també s’hi perden dos personatges més, dues hippies que busquen una festa mil·lenària. Unes interpretacions que potser accentuen massa la caricatura i desencaixen respecte del to més contingut de la resta de personatges. I una trama en si mateixa poc significativa que es podria pentinar o retallar. Les vides de tots ells es creuaran en una nit delirant que els endinsarà en les profunditats del bosc, en les seves pors més irracionals, en el seu egocentrisme. Tots coincidiran en la necessitat d’omplir els seus buits vitals: ja sigui extasiats per una experiència sexual nova, aplaudits pel públic, exultants amb un negoci exitós o abraçats per la massa d’una rave multitudinària. Una desesperació per ser mirats i reconeguts que se’ns presenta absolutament ridícula i patètica, més animal que les bèsties que bramen a la muntanya. I això és deliciós.
Un caos bestial
La sensació de caos escènic i l’extravagància dels personatges s’accentua a partir de la segona meitat de l’espectacle, amb la barreja de gèneres teatrals, que van des del thriller fins a les confusions shakespearianes. La peça trenca l’estructura narrativa convencional i dona valor a la paraula, a l’acció, al cos, a la llum, prioritzant transmetre sensacions que portin al públic a un lloc també imaginatiu i irracional, convidant-nos a gaudir del deliri, de l’humor i dels neguits dels altres. El que, amb tot, vol ser un homenatge al teatre. Però és precisament en aquest punt quan, tot i que conceptualment i visualment la proposta és suggestiva, les trames s’allarguen, perden força i alguns gags no acaben de funcionar. A més, hi trobem un accés de temes i metàfores que dificulten una mica la reflexió. Fet que em fa pensar que la peça, en conjunt, potser no convencerà un públic tan ampli i popular com en propostes anteriors.
Tot i que conceptualment i visualment la proposta és suggestiva, les trames s’allarguen, perden força i alguns gags no acaben de funcionar
Tot i això, la destresa interpretativa dels habituals de la companyia i de les noves incorporacions (Oriol Casals i Mer Salvatierra), salven aquests moments narrativament més fluixos. A més, l’escenografia, a càrrec de Bibiana Puigdefàbregas, i la il·luminació de Rodrigo Oretga, dibuixen espais poètics i evocadors, i al mateix temps copsen molt bé aquesta aparent estètica d’autenticitat pròpia d’algunes atraccions turístiques i vivències “reveladores”. En definitiva, La brama del cérvol manté la identitat de La Calòrica, amb uns actors que ho donen tot i on l’entreteniment i els somriures estan assegurats. Perquè com va dir molt encertadament una companya en sortir, “el teatre potser no canvia el món, però sí que el fa més habitable”. I si sou fans de La Calòrica, us el farà més divertit.