Abans de sortir de casa em poso la jaqueta d’ombreres i em repasso els llavis amb un color magenta opac. El volum i la vibració cromàtica són dos recursos eficients que m’ajuden a fer lluir un outfit bàsic de texans i samarreta grisa. Ara ja encaixo una mica més amb l’estil sensual, lluminós, monumental i colorit de Fernando Botero, el famós pintor i escultor colombià a qui el Palau Martorell de Barcelona, on em dirigeixo, li dedica fins al 20 de juliol l’exposició monogràfica Fernando Botero, un mestre universal. Un artista que pel seu estil sensitiu i identificable aconsegueix atraure a un públic molt ampli d’arreu del món, però que precisament per aquesta popularitat i pel plaer visual com a únic objectiu (generalment) de les seves obres, fa que pugui ser fàcilment reduït a una estètica per decorar tote bags, llibretes i fons de pantalla. Funcional, bell i recognoscible, però passatger com el meu look.
Cossos grossos i colors brillants
El Palau Martorell acull per primera vegada a Espanya l’exposició més completa de Fernando Botero, després de la seva mort l’any 2023. La mostra, comissariada per la seva filla Lina Botero i per Cristina Carrillo de Albornoz, reuneix 110 peces procedents de col·leccions privades: olis, escultures, aquarel·les, sanguines, carbonets i dibuixos a llapis que fan palesa la proliferació i versatilitat tècnica de l’artista. Un homenatge que presenta sense sorpreses el que s’espera de Botero: fascinació pels volums, cossos rodons i colors vius inspirats en la pintura del Quattrocento. Llàstima que aquest no sigui, precisament, el primer impacte visual que els visitants rebem en entrar a l’exposició. Perquè en traspassar el llindar ens topem amb fileres de cadires que miren una projecció d’entrevistes a l’artista. És a dir, només arribar la disposició museogràfica ens convida a ser espectadors passius en el que sembla un intent de justificació i control del relat i la imatge de l’artista. Com a presentació, potser hauria estat més interessant escollir una pintura que funcionés com una porta d’entrada literal i simbòlica a l’univers Botero, i que justament demostraria i jugaria amb l’originalitat i identificació del “boterismo” com una de les fites que l’exposició més reivindica a través dels vídeos i textos de sala.
Un homenatge que presenta sense sorpreses el que s’espera de Botero: fascinació pels volums, cossos rodons i colors vius inspirats en la pintura del Quattrocento
La resta de la mostra es desglossa en tres pisos i s’organitza per àmbits temàtics i tècnics, dotant-nos als visitants, ara sí, d’autonomia per traçar el nostre propi recorregut, per crear correspondències entre les obres més enllà de l’odre cronològic. Les dimensions de les peces, la disposició simètrica a les sales i la immensitat i elegància del palau neogòtic on ens trobem, ens conviden a mirar pausadament. Contemplant, descobreixo la diferència entre la vivesa del color i la tristesa continguda dels rostres dels personatges de Botero, o el pèl de les aixelles i el pubis de les dones corpulents i molsudes, que s’escapen del cànon de bellesa. M’encurioseix el contrast entre els cossos boteruts i les seves diminutes extremitats d’ungles pintades, la ironia en la representació dels nus que van enjoiats o les dones despullades que ens donen l’esquena, indiferents a la nostra mirada. Però, passat el pis principal, tinc la sensació d’estar veient el mateix, un estil bonic i evocador sense cap altra intenció que fer-nos gaudir de la plasticitat. Ara bé, l’art ha de tenir una funció específica? O pot ser desinteressat? Aquestes són qüestions que planteja infinitament millor el crític cultural Joan Burdeus al seu article publicat a Núvol: “És Botero popular o populista?”.
Passat el pis principal, tinc la sensació d’estar veient el mateix, un estil bonic i evocador sense cap altra intenció que fer-nos gaudir de la plasticitat
Tanmateix, hi ha una sèrie d’obres que sí que van més enllà de l’estètica. A les escenes quotidianes dedicades a les arrels colombianes de Botero (plenes de carrers, música i una naturalesa exuberant) hi podem palpar conflictes. Els ulls i les boques menudes de les cares de pa de quilo transmeten una innocència que contrasta amb les violències mostrades. Aquestes pintures semblen situar-nos en una realitat-fantasia alterada pel record i la nostàlgia de l’artista, allunyat de la terra nativa. També és suggeridora la sala dedicada a la religió i al mite, on se’ns insinua un erotisme amagat en els membres de l’Església catòlica. Però la temàtica de denúncia més explícita la trobem al soterrani, en una sala que recull les tortures perpetrades pels soldats americans a la presó d'Abu Ghraib, a l'Iraq. Ara els cossos grassos estan ferits, desmembrats, ensangonats. Tot i això, aquests documents de memòria històrica perden contundència en ser ubicats entre sales de temàtica festiva, al marge del discurs físic traçat, presentant aquesta faceta de l’artista com quelcom anecdòtic i aïllat que els visitants oblidem amb facilitat.
Imatge de l'exposició Fernando Botero, un mestre universal
Del gaudi plàstic a l’entreteniment efectista
Botero va arribar amb vint anys a Espanya i va desembarcar a Barcelona. Però van ser artistes com Picasso, Velázquez o Goya els qui més el van inspirar, i el Museu del Prado l’espai artístic del territori que més el va captivar. De fet, l’exposició no presenta cap vinculació amb Catalunya, ni tan sols s’esmenten les dues escultures de l’artista a la ciutat comtal. És a dir, es tracta d’una proposta generalista que podria encaixar a qualsevol altra ciutat italiana o espanyola. L’experiència multisensorial de la sala final, amb projeccions de les obres alegres de l’artista, un joc de reflexos amb miralls i l’acompanyament d’una guitarra espanyola puntejada, tampoc ajuda. Com totes les exposicions d’art immersives, la proposta és superficialment captivadora, però no aporta cap significat a la mostra, de fet contribueix a reduir l’obra de Botero a l’efectisme. En definitiva, Fernando Botero, un mestre universal, és una exposició complaent que ajuda a conèixer l’obra de l’artista i convida al gaudi plàstic. Però que per la seva absència de discurs i aquesta lleugera confusió entre l’experiència artística i l’entreteniment, fa la sensació de tenir un cert interès econòmic i turístic. Abans de marxar passo per la botiga i compro dues postals que segur em donaran llum i color al dormitori.