Barcelona, 6 de juliol de 985. Fa 1.037 anys. Les tropes del general andalusí Al-Mansur ocupaven parcialment la ciutat després d’un setge curt i ràpid de tan sols una setmana. El comte Borrell II, màxima autoritat delegada del poder central carolingi, havia requerit, repetidament, l’assistència de les hosts reials. Però el rei Lotari I de França, catorzè i penúltim monarca de la nissaga carolíngia, absort per les lluites intestines que rosegaven el regne, mai va enviar reforços per aturar aquella amenaça. El comtat i la ciutat de Barcelona van patir una important destrucció, amb milers de víctimes mortals i captius segrestats; però, sobretot, va marcar la plena maduració del posicionament polític i ideològic de les seves elits dominants. Les prematures morts de Lotari I (986) i del seu fill i successor Lluís V precipitarien els esdeveniments.
Qui era Borrell II?
Borrell havia nascut a Barcelona l’any 927. Per tant, quan es va produir la destrucció d’Al-Mansur, tenia cinquanta-vuit anys, una edat molt avançada i a l’abast de molt poca gent a l’època. Borrell era fill del comte Sunyer I i net del comte Guifré II, conegut amb el sobrenom del Pilós; i, en el seu moment, va rebre el títol comtal per herència. L’any 947, el comte Sunyer I havia traspassat el càrrec als seus dos fills: Miró I, anomenat el “comte constructor” perquè havia promogut obres estratègiques com, per exemple, el Rec Comtal; i Borrell II, que sempre va tenir una responsabilitat més orientada cap al camp militar. Van exercir el poder de forma associada, però amb la mort sense descendència de Miró (966), Borrell assumiria el govern del comtat en solitari, fins a la mort (993).
Per què Borrell havia rebut el càrrec per herència?
En aquella Europa altomedieval (segles V a XI), la dignitat comtal era més un càrrec funcionarial que un títol nobiliari. Però, tot i això, la pregunta és més oportuna que mai: com era possible que un càrrec funcionarial passés de pares a fills, o d’avis a nets, o entre germans, com si es tractés d’un element patrimonial? I la resposta és en el mateix enunciat de la qüestió. A mitjans de la centúria anterior (segle IX), una extraordinària crisi política general havia erosionat notablement els poders centrals (les monarquies) en benefici dels delegats territorials (els barons feudals), que havien usurpat grans parcel·les del bé públic. Aquells delegats territorials havien convertit en patrimoni personal i familiar el càrrec, els castells, els pobles i les viles, la justícia o l’exèrcit, per citar alguns exemples.
L'herència de Borrell
Aquesta onada de fragmentació i dispersió del patrimoni reial va abastar tots els racons del regne de França i, pràcticament, de la totalitat del continent europeu. Els comtats de la marca de Gòtia, la regió més meridional de l’imperi carolingi (752-843) i del regne de França (843-985), no en van ser una excepció. Guifré II, anomenat el Pilós, que durant la seva existència va acumular les dignitats comtals d’Urgell i de Cerdanya (870-897), de Barcelona, de Girona i d’Osona (878-897) i de Conflent (896-897), seria el darrer comte nomenat per la cancelleria d’Aquisgrà. Això no vol dir que hagués estat el primer comte independent. Però sí que vol dir que va ser el primer, a la marca de Gòtia, que va transmetre el càrrec. Els successors del Pilós no serien nomenats, sinó ratificats —per la seva condició d’hereus— per la cancelleria francesa.
Una independència que es fabrica a foc lent
Aquesta cultura patrimonial del càrrec és molt important per entendre l’autèntic paper dels comtes de Barcelona entre Guifré el Pilós i Borrell II. Durant aquesta etapa, de quasi un segle de durada, els comtes barcelonins van actuar com a veritables sobirans del seu territori. I en aquest punt, el possessiu seu ja es pot emprar amb tota l’amplitud de terme. Si bé continuaven vinculats, políticament i militarment, al poder central francès, les fonts documentals de l’època ens dibuixen un escenari de pràctica independència. Sense necessitat d’autorització del poder central van promoure aliances polítiques amb les altres cases comtals de la Gòtia; van liderar operacions militars contra els àrabs de les valls del Segre i de l’Ebre, i van empentar la frontera, impulsant fortificacions i colonitzacions de zones despoblades (Bages, Segarra, Penedès).
Els riscos
Se’ns ha explicat sempre que Borrell II va trencar, definitivament, els vincles amb Aquisgrà (o amb Laon, depenent de l’època) perquè, davant una amenaça extrema, el poder central va faltar a l’obligació d’assistir militarment el territori agredit. Però aquesta causa, que havia de tenir un pes important, no seria tan decisiva com ha estat explicada. I no ho podia ser, perquè, com dèiem abans, des de feia un segle els comtes barcelonins —com qualsevol casa comtal del regne de França— actuaven com a autèntics sobirans del seu domini. Per tant, en aquell context, tant si el poder central francès (la monarquia) es debatia en mil lluites intestinals com si era una bassa d’oli, poc ajut podien esperar. És segur que aquells comtes barcelonins del segle IX eren plenament conscients dels riscos que havien assumit.
La veritable causa
Amb la mort sense descendència de Lluís V (987), el catorzè monarca de la nissaga carolíngia, s’obria la caixa dels trons. Hug Capet, membre d’una branca menor de la família imperial va imposar la seva candidatura i va acabar assegut al tron. I en aquell moment alguna cosa es va remoure a Barcelona. Els comtes catalans també eren una branca menor de la família imperial. Guinidilda, esposa del Pilós i àvia de Borrell II, era besneta de l’emperador Carlemany. I aquesta consanguinitat havia estat un vincle molt poderós: Barcelona sempre havia estat molt fidel als seus parents majors, els carolingis. Podien disculpar la desatenció de Lotari durant la destrucció d’Al-Mansur (985), i la prova és que van renovar la vinculació política amb Lluís (986), però amb la coronació d’Hug Capet (987), tots els vincles quedaven situats en el passat.