Ho tenia tot per triomfar als Oscars i ha aprovat amb nota, donant una alegria a molts fanàtics que fa anys que veuen els seus gustos marginats a l'ostracisme dels premis. No han estat els 13 guardons a què optava, però Oppenheimer ha ensordit una crítica que fins ara no s'havia atrevit a valorar la feina d'un Christopher Nolan superlatiu. La pel·lícula sobre el pare i creador de la bomba atòmica s'ha endut set estatuetes, entre elles millor pel·lícula, director i actor per a Cillian Murphy, que partia com el gran favorit d'una nit meteòrica per la seva temàtica i la seva aplicació. Hollywood ha valorat una cinta frenètica, incansable i perfectament muntada que no podia quedar en l'oblit, molt menys en els grans premis d'una Acadèmia americana que idolatra encimbellar els seus propis herois i romantitzar les desgràcies, sobretot les pròpies.
🟠 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de premis i artistes
🟠 El cinema català se'n va dels Oscars amb les mans buides
Però la contra a tota aquesta estructura quadriculada porta el nom de Bella Baxter i ha aconseguit erigir-se en la millor interpretació de l'any per una personalitat idealista, eixerida i adorable que ha enamorat tothom. Amb aquesta reencarnació increïble, Emma Stone ha aconseguit el seu segon Oscar per Pobres Criaturas, ja convertida en una de les millors actrius de la seva generació, i aclarint qualsevol rumor que suggerís que Lily Gladstone pujaria a l'estrada en lloc seu. Ni la mateixa Stone en donava crèdit. "Us admiro i ha estat un autèntic honor fer això juntes", ha dit amb la veu entretallada i referint-se a les altres nominades, entre elles pesos pesants com Annette Bening. Amb la millor interpretació femenina, la pel·lícula dirigida per Yorgos Lanthimos ha fet el salt al segon lloc del palmarès amb quatre premis, en una gala en què les preuades estatuetes han estat bastant repartides. American Fiction s'ha fet amb el millor guió adaptat, mentre que el guió original se n'ha anat cap a Anatomia d'una caiguda. Per la seva part, Barbie s'ha hagut de conformar només amb la millor cançó —What was I made for?, de Billie Eilish—, i Martin Scorsese i el seu Los asesinos de la luna no s'han menjat una rosca, igual que el Maestro de Bradley Cooper.
El cinema català també se n'ha anat amb les mans buides en una nit plena d'unes altes expectatives que li han guanyat la partida a les propostes de casa nostra, encara que no per la seva falta de solidesa i talent. La majúscula La societat de la neu no ha aconseguit superar l'avantatge de La zona de interés a millor pel·lícula internacional i tampoc no ha pogut competir contra Pobres criaturas a maquillatge i perruqueria. Tampoc no hi ha hagut sort per a l'altra producció amb cognom català: Robot dreams ha sucumbit als encants d'El nen i la garsa, segurament l'última pel·lícula de Hayao Miyazaki i el seu il·lusionant projecte Studio Ghibli, però amb la satisfacció d'haver arribat a dalt de tot malgrat ser la primera pel·lícula d'animació del seu director Pablo Berger.
Molt premi i poc espectacle en uns Premis Oscar soporífers
La nit ha començat fort amb les lluites racials, l'autoestima o l'empoderament cridats als quatre vents i en boca d'una Da'vine Joy Randolph plorant com una magdalena després de consagrar-se com la millor actriu de repartiment pel seu bellíssim paper a la faula nadalenca Los que se quedan, el rol amb què ha aconseguit tots els premis a què ha optat i que li ha donat l'únic guardó al film d'Alexander Payne. "Durant tant temps he volgut ser diferent, i ara m'he adonat que havia de ser jo mateixa: moltíssimes gràcies per veure'm", ha remarcat, en un discurs abocat a la viralitat. El seu homòleg masculí ha estat Robert Downey Jr., que ha recollit el guardó a millor actor de repartiment amb un humor trempat d'estar per casa després de perdre'l tres vegades anteriorment.
🟠 Aquestes són les millors fotos dels Oscars 2024
La cerimònia ha brillat per ser austera i prudent en forma i fons, sense grans sorpreses i amb la normativitat autoimposada d'un món luxós entossudit a semblar avorrit. Només John Cena passejant-se en pilotes per un escenari vacu, o les baralles rivals entre dos simpàtics Emily Blunt i Ryan Gosling defensant la supremacia d'Oppenheimer i Barbie a cops de colze, han intentat aportar una mica de ritme a un guió igual de predictible que l'espurna lineal de Jimmy Kimmel dirigint la gala per quarta vegada. L'apunt de denúncia l'ha posat Jonathan Glazer en recollir la millor pel·lícula internacional en comparar la banalitat del mal de La zona de interés amb la matança de Gaza, posant el focus en "totes les víctimes d'aquesta deshumanització" que tant s'assembla a la tragèdia de l'Holocaust nazi.
Amb aquesta espurna de realitat s'han desencadenat altres veritats que mereixerien un focus mediàtic constant per la seva crueltat, la seva injustícia i la seva incomprensió. Després d'emportar-se el Bafta, el necessari periodisme de guerra narrat a 20 días en Mariúpol també ha estat premiat amb l'Oscar a millor documental, el primer de la història d'Ucraïna. "Desitjaria no haver fet mai aquesta pel·lícula, poder intercanviar aquest Oscar perquè Rússia no hagués ocupat mai les nostres ciutats; desitjaria atorgar-lo a canvi que Rússia no hagués matat milers de compatriotes meus", ha reiterat el director Mstyslav Chernov, no sense oblidar-se d'interpel·lar els actors amb més projecció del món perquè no permetin que la massacre caigui en l'anonimat, ara que s'acaben de complir dos anys de l'inici de la guerra. "El cinema crea record i els records creen la història; que prevalgui la veritat i que la gent de Mariúpol no se n'oblidi mai".
Si les actuacions de Billie Eilish o Becky G pretenien animar la moguda, l'estratègia ha passat gairebé sense pena ni glòria, menys quan el Ken de Gosling ha cantat el seu himne desesperat acompanyat de la guitarra de Slash —guitarrista principal de Guns N' Roses— i s'ha convertit probablement en el millor moment de la jornada. La resta d'apunts musicals han sonat més a placebo que recreatius, encara que l'emocionant Time to say goodbye ha posat els pèls de punta de la platea recordant els que van partir l'últim any, com Tina Turner, Matthew Perry o Michael Gambon, envellutats per l'eterna veu d'Andrea Bocelli i l'acompanyament del seu fill Matteo.
La resta a dir és gairebé una còpia de l'any anterior. Poc queda d'aquelles gales dels Oscars que passaven a la història per moments brillants, escenes impredictibles o alguna anècdota susceptible d'entrar al llibre de memòries dels premis més importants del cinema mundial, i poc rastre s'entreveu de l'espontaneïtat de la selfie que es va fer Ellen DeGeneres amb Jennifer Lawrence, Julia Roberts, Brad Pitt, Meryl Streep o Jared Leto i que acaba de complir deu anys. Des de fa uns anys, la cerimònia del Dolby Theater s'ha mimetitzat amb una contenció a què haurien de renunciar les estrelles de cinema i els artistes compromesos, més encara després d'haver protagonitzat llargues vagues per reivindicar els seus drets. Ni un comentari a cap lluita, ni pròpia ni aliena, i ni tan sols per posicionar-se en contra de res. Una actitud que no hauria de casar amb la cimera mundial d'un cinema que diu voler canviar les coses.