És festa. Bob Dylan fa 80 anys avui. Per què tantíssims el celebren i tu no li acabes de veure la gràcia? Per què és immens i tu no te n’adones? El repertori de Dylan, la crua, intensa i rigorosa virtut de les seves cançons, és la reinterpretació interminable que en fan ell, els qui el versionen o tu mateix quan les taral·leges en un punt d’alegria o en un instant de decepció. Aquesta és la matèria dels grans poetes populars: sempre et diuen alguna cosa i totes les coses. Una cançó que semblava una tendra balada acústica es transforma de sobte, mesos després, en un crit de fúria elèctric i, anys més tard, en un altre escenari, esdevé un gospel dramàtic, un lament fúnebre, un burlesc irònic, un blues crític o el fons d’una cercavila.
Joan Baez, que el va conèixer tant, diu a No Direction Home, el documental de Martin Scorsese, que Dylan mai es va comprometre i se’n riu dels que veuen en el cantautor un tòtem. És un aprofitat, es queixa. Té raó —però està molt equivocada. El que ella critica és, exactament, el factor pel que les cançons de Dylan es mouen a través del temps, endavant i endarrere, amunt i avall, i el posa en companyia d’altres poetes immortals, universals, eterns. Homer, Dante, Shakespeare. Així que si encara no ho havies vist, estàs perdonat, perquè ni Joan Baez, que és tan gran, se n’adona. No s’adona que la manca de compromís de Dylan no és una limitació sinó el passaport al món del gran art, el que ens fa conversar amb les generacions que han passat i les que vindran, allò que conté totes les vides, la teva també. Comprometre’s per una causa o un moment és perdre’s per la resta de causes i moments.
Joan Baez i Bob Dylan a la Marxa sobre Washington, agost del 1963 (Rowland Scherman)
Ho sabia Dylan, tot això? No. Tampoc ho sabien Homer, Dante o Shakespeare. Nosaltres, avui, sí que ho sabem. Cap artista roman interpretant sobre l’escenari 60 anys qualsevol dels seus grans temes de sempre —Qualsevol.Dels.Seus.Temes— i sempre inspira l’esperit, sempre il·lumina la vida, sempre acoloreix el moment. Per què si no és tan complicat trobar un grup o un intèrpret de música popular que no hagi tocat res de Bob Dylan? Tant com un clàssic, Dylan és per sempre i és per a tu.
Cançons icòniques de Bob Dylan
El compromís del cantautor de Hibbing, un llogarret perdut de Minnesota, també inspira d’altres maneres. Ha treballat molt, molt, molt. Només des del 1988 fins al 2019 ha fet més de 100 espectacles l’any, cada any, a tot el planeta. The Never Ending Tour és el nom oficial de la seva gira des de fa 33 anys. Te’n fas una idea? Oblida’t dels requisits artístics i logístics. Tan sols pensa si podries encarar només els viatges. Dylan ha enregistrat 39 àlbums d’estudi, més els bootlegs que mai s’acaben, més els enregistraments “soterranis”, més els bootlegs dels “soterranis”… També inspira veure’l passar olímpicament de l’atenció, l’aprovació i els aplaudiments. Actua amb indiferència olímpica amb el públic, la premsa, l’opinió pública, els influencers, els poderosos. Fins i tot del Nobel, que va recollir quatre mesos després de la cerimònia oficial de lliurament del guardó. No és que emprenyi als seus crítics. No. Senzillament, ni hi pensa. Ell té més de 600 cançons infinites i amb això ja fa. I no és pas un estoic. Al desembre del 2020 va vendre els drets del seu repertori a Universal Music per uns 250 milions d’euros.
Avui celebra 80 anys un artista que ha transformat experiències personals en cançons considerades icòniques i mítiques per diverses generacions, cròniques que retraten moments històrics i que són, alhora, cançons íntimes que pots cantar mentre et fas l’esmorzar, cançons que fa 60, 50, 40 anys que et xiuxiuegen a l’orella i et pregunten com et trobes. Edward Docx, un savi dylanià, ho explica així, parafrasejant All Along the Watchtower (Al llarg del mirador): “He escoltat Dylan tocar en directe All Along the Watchtower desenes de vegades. És la cançó que més ha interpretat en la seva carrera, més de 2.200 cops. Fins i tot més que Like a Rolling Stone. Però… de què va? No ho sé! Hi surten un bufó, un lladre i hi ha massa confusió i no cal pas enganyar-nos. Tot el que puc dir-vos és que, d'alguna manera, el seu tema és el meu tema, és el vostre tema, és el nostre tema… és la fi del món. Perquè sí, perquè ja és una mica tard i el vent udola”.
Foto principal: Grafiti de Bob Dylan