El 10 de maig de 1940 tropes alemanyes van iniciar una gran ofensiva sobre els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg que va concloure el 22 de juny amb la signatura de l'armistici per part del gran trofeu que buscava Adolf Hitler: França. Després de les conquestes de Polònia, Noruega i Dinamarca, la Segona Guerra Mundial es decantava, de moment, del bàndol de l'Eix.
La brevetat de la campanya, l'encertat ús de les forces mecanitzades i la derrota sense pal·liatius de França i els seus aliats britànics van donar ales al mite de la invencibilitat de l'exèrcit alemany i van convertir la Blitzkrieg —'guerra llampec'— en un model a seguir. Ara bé, va ser tan perfecta aquella campanya? Va respondre al cent per cent a les expectatives creades per l'alt comandament alemany?
La realitat és que el desenllaç va tenir molt a veure amb la planificació i l'ús dels tancs, però també, com és habitual en un conflicte bèl·lic, amb les capacitats de lideratge, les decisions personals dels comandaments, inclús més enllà de les ordres, i, sobretot, amb els errors, propis i aliens.
Això és el que intenta explicar l'historiador Lloyd Clark a Blitzkrieg. Mito y realidad en la guerra relámpago de Hitler: Francia, 1940 (Pasado & Presente), una obra que, malgrat que tingui voluntat revisionista, el que fa en realitat, més que desmuntar pretesos mites, és explicar de manera prou detallada la campanya, amb especial atenció en la elaboració dels plans de l'alt comandament alemany. El pla definitiu, que buscava trencar el front per Sedan, creuant les Ardenes belgues i apareixent de cop sobre el riu Mosa, creuar-lo i obrir de bat a bat les portes de França, no va ser ni el primer ni el segon pla dels nazis; de fet va ser el quart, i encara va patir canvis sobre la marxa. En paral·lel, els plans operatius de França i la FEB —Força Expedicionària Britànica—, malgrat que es van convertir en un fracàs total, tampoc no estaven abocats decididament al desastre.
El pla francès: dur la guerra a Bèlgica
Amb el suport de la línia Maginot a la frontera amb Alemanya, França tenia previst presentar batalla als nazis al bell mig de Bèlgica, comptant que l'exèrcit belga seria capaç de resistir prou temps l'embat alemany per permetre l'arribada de francesos i britànics. I de fet, aquesta part del pla va funcionar tan bé que va permetre que els alemanys, un cop trencat el front a Sedan, giressin cap al mar i atrapessin centenars de milers de soldats enemics, bona part dels quals serien finalment evacuats a Dunkerque.
Rommel (al centre de la imatge) va desobeir ordres per avançar el màxim possible
El relat de Clark sobre aquests fets és minuciós i detallista i sovint inclou consideracions sobre què podria haver passat si els aliats haguessin sabut preveure els moviments de l'enemic.
Els alemanys, invencibles?
Ara bé, quin és doncs el mite de la Blitzkrieg? Més enllà del subtítol del llibre, el fet és que Clark no ho deixa prou clar, però es pot interpretar que el que va mitificar la campanya era la presumpció que el pla alemany era invencible i que tot va funcionar com un mecanisme de rellotgeria, perquè així es va encarregar a posteriori de publicitar-ho la maquinària propagandística nazi. En aquest aspecte, cal donar la raó a l'autor, ja que, efectivament, ni tot el peix estava venut el 10 de maig, ni cap comandament, ni francès ni alemany, s'hauria jugat un franc o un marc que la campanya acabaria amb la rendició de França en menys de dos mesos.
Soldats alemanys desfilen per París, la culminació de la campanya
Així doncs, que és el que va comportar la victòria fulminant? Molts factors alhora. Un pla preconcebut prou audaç per sorprendre els francesos, però que va fer patir més d'un comandant alemany, que no veia prou clara la resolució de Heinz Guderian i Erwin Rommel de llançar les seves columnes de tancs sense esperar la infanteria —i desobeint ordres—, perquè això allargava les línies de comunicació i posava en perill tota l'operació; un fet que explica parcialment l'ordre de detenció que va impedir destruir els exèrcits aliats a Dunkerque.
En la derrota francesa també hi va tenir a veure la indecisió aliada de respondre amb les mateixes armes a l'enemic i també la incapacitat dels seus líders militars. Tot plegat va originar un cúmul de despropòsits que van abocar França a la desfeta. En aquest sentit, el llibre de Clark esdevé una guia útil per entendre què va passar i també, què podria haver passat amb una mica més de determinació per part aliada, perquè queda prou demostrat que els alemanys no eren, ni en aquell moment ni en cap altre, invencibles. Anys més tard, la guerra va canviar de signe, però de l'ocupació alemanya, avui encara en queden restes, algunes d'elles insospitades, com l'actual fus horari francès, que és el mateix que l'espanyol.