"Parlen de mi com si tingués banyes i cua", afirma. I la frase ve a tomb per endinsar-se en un dels debats que últimament han sortit a passejar en els mitjans. És ètic donar veu a un delinqüent, a un assassí, a un terrorista, al diable en persona? I fer-ho... és sinònim de legitimar el seu missatge? De blanquejar la seva figura? La frase de les banyes i la cua surt de la boca de José Antonio Urrutikoetxea Bengoetxea en l'entrevista que li dedica Jordi Évole a No me llame Ternera, el polèmic documental que inaugura la secció Made in Spain al Festival de Sant Sebastià. Immediatament després, el que fora un dels caps de la banda terrorista ETA afirma que se l'ha deshumanitzat. "Soc una persona amb les seves conviccions, amb les seves idees, i amb una família, com qualsevol altra". Home, com qualsevol altre no ets, Josu.

🟠 12 pel·lícules amb segell català que ressonaran al Festival de Sant Sebastià
 

Anem a la polèmica: com passa habitualment a Espanya, les opinions són, en realitat, prejudicis. Abans de qualsevol visionat, les crítiques a l'emblanquiment de la figura de Josu Ternera (així hem conegut sempre Urrutikoetxea encara que a ell no li agradi el sobrenom) han proliferat malgrat que no hi havia hagut cap projecció de la pel·lícula presentada al Zinemaldia. Vist el film, l'a dalt signant no diria baix cap concepte que No me llame Ternera blanquegi el personatge. Una altra cosa és que ETA sigui, per a una de les bandes de la polaritzada societat espanyola, el comodí perfecte per a tot.

20230918090859 no em truquis|cridis vedella amp w1200 webp

Fa uns dies, un grup de 500 signants sol·licitaven, en un manifest, que el festival no projectés el film. Una cosa semblant va passar fa sis anys quan, també en aquest certamen, es va llançar una campanya contra la comèdia de Borja Cobeaga Fe de etarras. I, si viatgem molt més enllà en el temps, dues dècades, els més vells recordem la brutal pressió que es va viure amb l'estrena donostiarra de La Pelota Vasca: la piel contra la piedra, d'un Julio Medem que va patir una caça de bruixes semblant a la que anys abans havia viscut Imanol Uribe amb Días contados (1994) o amb El proceso de Burgos (1979). Les coses han canviat molt des d'aleshores, ETA ha desaparegut (llavors encara matava), però l'ús com a arma llancívola d'aquestes sigles continua estant en mans de la dreta.

Però no és missió d'aquest article parlar de política, i sí de cinema, així que serveixin aquestes línies per reflexionar sobre les imatges que proposen Jordi Évole i Màrius Sánchez, directors del film que ens ocupa. D'entrada, reiterem que No me llame Ternera no blanqueja res. Per començar, la seva pròpia estructura és una declaració d'intencions. El film comença amb el periodista presentant-nos Francisco Ruiz, qui, el febrer de 1976 i com a policia municipal del poble biscaí de Galdakao, exercia d'escorta de l'alcalde Víctor Legorburu, quan un comando terrorista els va metrallar. El primer va sobreviure miraculosament, amb una dotzena de trets al cos; el segon va morir a l'instant.

No és missió d'aquest article parlar de política, i sí de cinema, així que serveixin aquestes línies per reflexionar sobre les imatges del film que ens ocupa: d'entrada, reiterem que No me llame Ternera no blanqueja res

És llavors quan coneixerem una cosa de la qual no es tenia constància, que Ruiz no sabia i que Urrutikoetxea confessa davant de la càmera d'Évole. Ell va estar implicat en aquest atemptat. No de forma directa, perquè, si fem cas al que explica, i això és decisió de cada espectador, el protagonista de l'entrevista diu no haver traït mai el cinquè manament de la llei de Déu, aquest "no mataràs". Pot ser que es refereixi estrictament a disparar el gallet d'una pistola a un clatell aliè, o a prémer el botó que fa fer explotar una illa d'edificis. Ternera diu el que diu, una altra cosa és que el creiem.

Del que sí que s'enorgulleix és de la seva participació, no concreta de quina forma, en l'assassinat del president del govern Luis Carrero Blanco, probablement per ser un alt càrrec de la dictadura franquista. Poc més reconeix un Josu Ternera que, a estones, sembla que passava per allà, va veure llum i va entrar. Amb les evasives i les puntualitzacions, els matisos i les excuses, el que fos capitost de la banda terrorista no deixa anar gaire res. Però és extremadament revelador veure'l alterar-se quan un Évole que pregunta gairebé tot el que ha de preguntar compara el gihadisme amb els assassinats etarres, planteja si és diferent matar en nom de Déu o en nom de la pàtria o, a propòsit de l'impost revolucionari, iguala ETA amb la Màfia: "Va vostè una mica lluny", li deixa anar. I resulten especialment dolorosos uns titubejos que es tornen pur cinisme quan apareix Hipercor a la conversa i el paio culpa de la massacre la policia per no evacuar el supermercat.

16953847394212
Josu Ternera, en una imatge d'arxiu. / EFE

En la xerrada es parla de Yoyes, de les bombes a les cases caserna de Saragossa i de Vic, de les converses d'Urrutikoetxea i el polític del PSOE Jesús Eguiguren el 2005, que van començar a encarrilar la futura dissolució de la banda. De faccions diferents, d'estratègies oposades. El protagonista de l'entrevista es manifesta en ocasions contrari al que es pretenia amb determinades accions, eufemisme d'assassinats, com el de Miguel Ángel Blanco, o com el segrest d'Ortega Lara. Dèiem que l'estructura del documental partia d'una víctima del terrorisme, Francisco Ruiz, i amb ell, amb la seva mirada, amb les seves reaccions, amb la seva reflexió sobre si Ternera n'està o no penedit, acaba la pel·lícula.

Recordar els 50 anys d'horror i dolor provocats per ETA és sempre necessari. Com ho seria igualment parlar del terrorisme d'estat, de la repressió que ha viscut Euskadi, dels GAL i del Senyor X. Una cosa no hauria de treure l'altra. Però aquestes línies van de No me llame Ternera, i de si la feina de Jordi Évole i Màrius Sánchez és o no és blanqueig. Podem discutir si les declaracions del personatge aporten una cosa nova; si algú com ell mereix que li prestem atenció; si escoltar-lo ser esquiu, contradir-se o llançar pilotes fora, o dir que sent molt les morts de nens en determinats atemptats, té algun valor. Però donar veu, encara que sigui a un paio de la pitjor mena, no significa blanquejar res.