Beth Gibbons mai no ha estat amiga de les presses. Ni en l’època de Portishead ni ara que camina en solitari. I això juga a favor seu, perquè aquesta dosificació permet assaborir la seva música a un altre ritme. Molt al contrari del que impera actualment, amb tot tan efímer en temps de TikTok o amb històries d’Instagram que s’esfumen al cap de 24 hores. Gibbons prefereix cuinar a foc lent, potser perquè el guisat queda més ric i saborós. Amb Portishead s’ho va prendre amb una calma absoluta: del 1994 al 2008 van publicar tres discos. I amb això ja n’hi va haver prou: cadascun d’ells va deixar una empremta que el 2025 encara ressona. Se’ls va col·locar dins l’escena trip-hop i, tanmateix, tot i que pel so i la procedència (Bristol) hi encaixaven, Portishead tenien una autonomia pròpia, gràcies a aquella empremta tan singular, tan profunda i tan bella.

Dummy tenia un univers exclusiu, un disc que, tot i que ja fa més de tres dècades de la seva edició, manté intacte el seu encanteri i, sobretot, la seva capacitat de sorpresa: il·lusió, màgia, murmuris, elegància… Tot seguit va arribar Portishead, un àlbum que anava pel mateix camí i que potser no va deixar cançons tan icòniques. Però dins de la trilogia complementa els altres dos. En canvi, Third va ser molt trencador, amb un so més intens, mecànic i incòmode, un tanc que enderrocava murs. I que impressionava a qui pogués creure que la banda només tenia arguments per seguir una única via. El disc va deixar bocabadats tant els seguidors com una premsa especialitzada que encara tenia capacitat de sorprendre’s. Sens dubte, era el colofó definitiu, una maniobra sòlida per tancar el cercle. Mentrestant, l’any 2002, Beth Gibbons ja havia dit la seva pel seu compte: Out of Season, amb Rustin’ Man, l’àlies sota el qual s’amagava Paul Webb, de Talk Talk. Una obra que està al mateix nivell que els discos de Portishead i que, per la seva idiosincràsia, per a part de la seva parròquia té categoria d’intocable i aroma de club selecte.

Discreta i esquiva

L’any passat, quan pensàvem que ja no sentiríem mai més material nou amb la veu narcòtica de Beth Gibbons, va arribar Lives Outgrown. I ja que havia trigat tant a donar senyals de vida, va obsequiar aquells fidels tan pacients amb un disc que va passar per un procés de maduració meticulós: ple de detalls i amb un registre innovador. Així que, després d’això, Beth Gibbons pot trigar setze anys més a publicar música: quan arribi, encara no haurem assimilat del tot la complexitat i la bellesa d’aquestes cançons. I això ho vam poder comprovar al Primavera Sound 2024, una actuació amb aires còsmics i esperit celestial. Guanyant-se el respecte d’un públic que sabia per què era allà: silenci sepulcral i admiració sense límits. Per tant, que torni només un any després (un privilegi, tenint en compte els seus tempos), mereix un altre brindis. Amb una banda d’un altre planeta, un septet en què les cordes i el treball de percussió es rebel·len com a protagonistes. D’altra banda, una guitarra que dirigeix la sessió amb mestria: res escapa al seu control. Mentrestant, Gibbons sap que té el focus damunt i, per això, se li permet ser tan esquiva com vulgui. No és cap secret: sempre ha estat discreta i esquiva. De fet, aquest és un dels seus grans encants. I si dilluns passat Morcheeba van oferir qualsevol cosa menys una proposta propera al trip-hop, Beth Gibbons s’aferra a un present amb altres reptes i no oblida aquell passat tan gloriós.

Beth Gibbons s’aferra a un present amb altres reptes, però  no oblida aquell passat tan gloriós

"Crec que no saps què véns a veure", li diu una dona al seu acompanyant. Mentrestant, dins d’aquell mateix grup d’amics, una altra dona plora desconsoladament amb la tercera cançó. També hi ha un noi a prop, amb edat per ser fill de la majoria d’assistents (la mitjana és la de la generació boomer), que es frega els ulls amb cada cançó. Està dins d’un somni. I no ho dissimula. Mentrestant, amb Beth tens la sensació que just passava per allà i, mira per on, es va posar a cantar. Però és clar… com canta! I, gràcies a una il·luminació estudiada, en molts trams no se li distingien els trets de la cara. Se sent més còmoda a la penombra. Un dels moments amb més ganxo de la vetllada és Floating in a Moment: allò sona com el mar en una nit calmada, és una peça que té gust de salnitre. I a Rewind té al seu poder una orquestra de caire oriental. O Mysteries (del seu disc de 2002), que canta a mig pam del micro i, en acabar, sí que diu alguna cosa: sembla contenta i alhora inquieta. I així, en aquesta caravana itinerant de sons i paisatges, fins arribar als bisos i entrar en una altra dimensió: Roads i Glory Box, de Portishead. I, per descomptat, no som al Roseland de Nova York del 1997 (on es va immortalitzar un disc en directe amb orquestra real), però l’entorn ja ens serveix. I en l’aire, aquella pregunta universal amb missatge, que tants es fan: dona’m una raó per estimar-te. Aquesta mateixa és en la veu de Beth Gibbons: és un regal caigut del cel.