En Bernat Puigdollers fa dos anys que és el director d’Art de la Fundació Vila Casas, que té museus a diferents punts de Catalunya. El vaig conèixer abans que tingués el càrrec, un dia que em va convidar a un dinar a casa seva: va agrupar pintors, escriptors, fotògrafs i una cantant d’òpera. Cadascú de nosaltres havia de dur un objecte, el que fos, i l’objectiu era que després els poséssim en comú i expliquéssim què significava per a nosaltres. Puigdollers encara no tenia trenta anys, però el seu pis, relativament modest, estava ple d’art. Ens va ensenyar i explicar tots els quadres i escultures, tenia una relació ingènua i entusiasta amb les peces de la seva col·lecció casolana. Ens trobem amb ell a l’Espai Volart, en una casa modernista magnífica al cor de l’Eixample. Ens ensenya, a mi i a la fotògrafa Montse Giralt, les dues col·leccions vigents, la del contemporani Toni Giró (Sòlid que es fon en l’aire) i la de Ramon Calsina (Misèries humanes), que va pintar abans i després de la Guerra Civil i que l’ha comissariada Puigdollers mateix. L’espai Volart és només un dels espais múltiples de la Fundació.
Amant de l’art com era i amb la mort a la vora, Antoni Vila Casas va deixar-ho tot per dedicar-se de ple a la Fundació els dos anys de vida que li quedaven
Ets un col·leccionista nat?
Bernat Puigdollers: Soc un col·leccionista amateur, però estic molt lluny del que feia el senyor Vila Casas.
La Fundació Vila Casas va ser el projecte de final de vida del farmacèutic Antoni Vila Casas, a qui van detectar una malaltia incurable poc abans de jubilar-se. Amant de l’art com era i amb la mort a la vora, Vila Casas va deixar-ho tot per dedicar-se de ple a crear la Fundació durant els dos anys de vida que li quedaven. Per sort, els dos anys es van convertir en vint, i al final d’aquesta trajectòria Vila Casas va començar a temptejar Puigdollers. L’entrevista del farmacèutic a Puigdollers va durar mesos. Havia de ser per una feina, potser per comissionar alguna exposició. Això és el que deia Vila Casas, sense arribar a concretar res. Fora del despatx, preguntava per ell als coneguts que tenien en comú. En realitat, l’estava posant a prova: volia saber si podia comptar amb ell per continuar el llegat i la tasca de la fundació. Després de la mort de l'anterior director d'art, el poeta Àlex Susanna, Bernat Puigdollers en va prendre el relleu.
Per què heu ajuntat Toni Giró i Ramon Calsina aquí a l'espai Volart?
Bernat Puigdollers: En aquest cas hem volgut és fer dialogar un artista que va començar la seva trajectòria als anys 30 i la va desenvolupar al llarg dels 40, 50, 60, i la d’un altre artista que és en Toni Giró, que va començar la seva carrera a finals dels vuitanta. No tenen res a veure, perquè ni es van tractar, ni tenen un treball formal similar. Però comparteixen el sentit de l'humor i la mania de posar el dit a la nafra de la precarietat i les crisis sistèmiques. Calsina era un avançat al seu temps, té quadres que denuncien la supeditació de les dones, la brutalitat testosterònica o els desnonaments.
L’objectiu de la Fundació no és enaltir artistes reconsagrats, sinó recuperar trajectòries oblidades, potenciar artistes de mitjana carrera i artistes més joves o contemporanis
Què va passar amb Ramon Calsina, després de la guerra civil?
Bernat Pugidollers: Va anar a parar a Argelers. Quan va tornar a Barcelona va ser ingenu i va decidir exposar alguns dibuixos d’aquests. La premsa franquista l’advertia que no eren adequats, perquè ja no existien aquestes misèries sinó pau, calma i serenor. El cinisme era absolut: eren els anys d’afusellaments al Camp de la Bota, al Poblenou on ell havia nascut.
Dic al Bernat Puigdollers que l'obra de Calsina em recorda l’obra d’artistes alemanys dels anys vint i trenta, també, la generació del pintor alemany George Grosz. Comparacions a banda, els quadres de Calsina m’agraden pel color, el caràcter només parcialment figuratiu, per la temàtica. No el coneixia. Tampoc coneixia Toni Giró, i d’això es tracta: la Fundació, seguint les voluntats del seu fundador, preferiblement ha de recolzar aquells artistes que no han tingut visibilitat. Antoni Vila Casas considerava Joan Miró el millor artista català. Tot i així va preferir renunciar a tenir una col·lecció d’obres seves per poder ajudar a d’altres artistes que ho necessitaven. A Vila Casas li agradava dir que amb el preu d’un Miró, podia ajudar a molts artistes i això era el que més el satisfeia. L’objectiu de la Vila Casas no és enaltir artistes reconsagrats, sinó recuperar trajectòries oblidades, potenciar artistes de mitjana carrera i artistes més joves o contemporanis i donar-los una plataforma on poder desplegar la seva obra.
Vens més del món de la història de l’art que de l’art contemporani, em sembla. Què vol dir, això, per la Fundació?
Bernat Puigdollers: Soc historiador de l’art i he fet molta feina de recercador, una mica de rata de biblioteca, investigant i rescatant artistes. Però no he volgut ser mai aliè a l’art contemporani. Crec que els artistes contemporanis tenen molt a aprendre de l'art històric o la tradició artística del país, de la mateixa manera que els historiadors també han d'aprendre molt dels artistes contemporanis. Entre una cosa i l'altra, si sabem d'on venim i sabem on som, és molt més fàcil obtenir aquesta mirada global i entendre millor qui som, com som i per què som així.
Can Framis, al Poblenou de Barcelona, té l’exposició permanent, amb obra d’artistes catalans del segle XX des del 1945 fins avui
Els espais de la Vila Casas
La Fundació Vila Casas té molts espais. L’espai Volart està en constant canvi, s’acaba una exposició i en ve una altra. Al Palau Solterra de Torroella de Montgrí hi ha la col·lecció de fotografia, i a Can Mario, a Palafrugell, la d'escultura. A més hi ha la qüestió de la salut, un vessant de la fundació que és menys coneguda però també molt important per al seu fundador. El senyor Vila Casas volia que art i salut anessin de bracet. Can Framis, al Poblenou de Barcelona, té l’exposició permanent de pintura, amb obra d’artistes catalans del segle XX des del 1945 fins avui; potser hi ha el gruix de l'obra més arriscada. En Bernat m’explica que el pròxim 10 de novembre inauguraran la nova exposició permanent amb “una mirada més condensada” i “dotada de més context per fer-la llegible”. No em vol desvetllar les sorpreses, encara.
La Vila Casas defuig la tendència barcelonocèntrica i busca activitats transversals, que van més enllà del format expositiu. El 18 d'octubre a les 19 h, per exemple, l'escriptor Arià Paco parlarà sobre El convit de Plató al Palau Solterra en el marc del Festival Clàssics. Més endavant, als espais Volart també acolliran un concert de música jazz per a complementar Sòlid que es fon en l'aire de Toni Giró, sempre en consonància amb l'obra que s'exposa. Miren d’involucrar-se en l’espai concret i en els artistes locals. Fan grans projectes a Palafrugell, i a Torroella. També fan exposicions itinerants a punts del territori català on no tenen seu perquè que també necessiten un contacte amb el món cultural, com ara el Camp de Tarragona. El 9 d’octubre, per exemple, la Vila Casas presentarà l’obra de Joaquim Chancho al Castell de Vila-seca, que no és seu de la fundació. Aquesta línia d'itineràncies, afegeix, els permet obrir espais intermedis més petits i oferir una mirada més íntima i propera, apta per al “públic neòfit”.
Pots fer altra cultura, poder-la aportar sense banalitzar-la, sense rebaixar-la, poder-la aproximar al públic general
Els preocupa ser accessibles al públic. “Ara estem en proves pilot, pel que fa als diferents formats de visites. No només promocionem les visites amb els artistes, també busquem altres maneres d’apropar-nos a una exposició, com ara veure-la a través d’unes poques obres seleccionades i explicades amb detall o fins i tot mirar d’endinsar-nos en el món d’un artista analitzant amb profunditat una sola peça. Intentem buscar aquest espai com més de tu a tu, més íntim, i defugim els discursos grandiloqüents. Busquem que els nostres textos de sala siguin llegibles i es puguin entendre. Els catàlegs, en canvi, si que han de tenir espai per a reflexions més complexes i, sempre que sigui possible, tenir en compte que hi ha moltes capes de lectura i no tothom té el mateix bagatge”.
Les mancances de l’art català
Sovint es menysté el públic, hi ha la idea que el públic no sap el que vol i se li ha d'explicar i se li ha d'ensenyar. I és tot el contrari, el públic té una intuïció natural
L’art de nivell és per tothom?
Bernat Puigdollers: No pots començar a llegir el Quixot quan tens cinc anys. No t'agraden les mateixes novel·les quan tens 15 anys que quan en tens 50 o 80. També crec que sovint es menysté el públic, hi ha la idea que el públic no sap el que vol i que se li ha d'explicar i se li ha d'ensenyar. I és tot el contrari, el públic té una intuïció natural. Sembla que l’art només puguin entendre’l poques persones, crec que des del sector ens hem tancat una torre de marfil. Ens hem de fer més propers sense banalitzar el fet artístic ni la feina dels mediadors, perquè al final crec que hi ha hagut una desconnexió gran entre el públic i el món de les arts i és bo que retrobem aquests vincles. Pots fer alta cultura i aproximar-la al públic general sense banalitzar-la ni rebaixar-la. Els artistes cada cop tenen més dificultats per trobar espais on iniciar les seves carreres, i volem donar els seus primers catàlegs i les primeres exposicions. Dins d'aquesta línia més curatorial i social, tenir sales més dinàmiques ens permet una major llibertat de moviments que els grans projectes, que demanen una preparació prèvia molt gran.
Hi ha un planter enorme que no som capaços d'abastar, sigui per qüestions polítiques, o de país, per falta de coneixement o per falta d'interès
Dius que cada cop és més difícil que els artistes trobin llocs on exposar. Com veus l'estat de l'art contemporani a Catalunya?
Bernat Puigdollers: Tenim grans artistes i un gran planter, però falta una aposta decidida pel sector, per evitar situacions de precarietat i crear una xarxa sòlida d'espais expositius on els artistes puguin fer un recorregut. Fa anys existien una sèrie de sales intermèdies entre els grans museus nacionals i els museus més populars de barri. Les caixes, els bancs i les sales municipals tenien uns espais on artistes també d'aquesta mitjana carrera o artistes que començaven, podien anar fent un recorregut. Això ha anat desapareixent. L'origen de la fundació és adonar-se que hi ha un planter enorme que no som capaços d'abastar, sigui per qüestions polítiques, o de país, per falta de coneixement o per falta d'interès. No sé quins són els motius reals de fons, però la fundació hi és per contrarestar-los. En qualsevol cas, la nostra tasca és fer tot el que estigui a les nostres mans per enfortir aquest teixit.