Una literatura és més rica i plena quan hi acull els millors, com ara l’albardà Saki, el sant pare dels albardans, com és conegut Hector Hugh Munro (1870-1916). I ningú el podia haver traduït millor que Carme Geronès. El fet és que Saki l’escriptor va néixer burleta, descregut, irreverent, i amb el temps, i contra tot pronòstic, va anar despullant-se de l’escepticisme juvenil i del desinterès per les causes nobles fins a esdevenir, ja gran, el que se’n pot dir un escriptor compromès, engagé.
Se’l compara de vegades amb Oscar Wilde, sobretot perquè ens ofereix un anglès prodigiosament net i llegidor, fiable. També perquè s’entusiasma amb les paradoxes, per les frases prenyades d’enginy. No podem oblidar que li agradaven també els homes i que va tenir també un final trist i desconcertant. Fou una personalitat més que brillant, seductora, encantadora però, de mica en mica, anà abandonant les comoditats de la societat victoriana, s’hi va anar desenganyant, desentenent i com en el famós conte de Wilde, acabà seduït per tot el que era viu als afores, per tot el que hi havia més enllà de la tanca del jardí, pel coneixement de la realitat més dura i cruel. Per la veritat d’una vida sense contemplacions. Per l’atracció de l’abisme.
Un bon dia, Saki el descregut, el bromista, amb gairebé quaranta-quatre anys, s’enrolà voluntari, renunciant a un destí protegit com a oficial de l’exèrcit britànic. Volgué submergir-se en el pitjor dels mons, en l’infern de les laberíntiques trinxeres de França durant la Gran Guerra. Estava determinat a sotmetre’s al més exigent exercici de veritat. Tot d’una es van acabar els jocs de saló, les converses enginyoses i amb punxa, les acrobàcies verbals, els llibres, els diaris, els poemes, les pintures sumptuoses i els palaus de vidre, tot plegat quedà sepultat per tones i més tones de fang humit. Aquella diarrea mitològica que banyava els millors fills de la societat europea, una societat tan culta com impotent, somnàmbula.
L’oncle Oscar fou el primer dels temeraris que bescanviaren l’estúpida comoditat per la veritat biogràfica. La intel·ligència més arrogant i satisfeta del segle, l’escriptor més sorprenent i brillant, el més enlluernador i estimat per la bona societat de Londres acabà a la presó el 1895, negant-se a abandonar Anglaterra com un covard. Moriria a l’exili, poc després de recobrar la llibertat, després d’una malenconiosa malaltia al París del jove Proust, l’any 1900. Després fou el torn de Saki. La bala d’un franctirador alemany, durant els últims dies de la batalla del Somme (una de les grans carnisseries de la història on hi moriren més d’un milió de soldats), el novembre del 1916, acabaria amb l’escriptor. Entre molts altres distingits, significatius protagonistes, Guillaume Apollinaire també moriria en aquesta guerra a causa de les ferides d’un obús enemic. Robert Graves s’hi va salvar per ben poc.
Aquell any de 1900 Saki publicà Reginald, una obra hilarant, un llibre de contes feliç entre els llibres feliços que es puguin trobar en aquest món. Un llibre que assegurava que “només hi ha dues classes de persones que no poden evitar de prendre’s seriosament la vida: les col·legiales de tretze anys i els Hohenzollern”, en referència a la família imperial alemanya. Era l’època de l’optimisme pel nou segle. Hi confiaven infinitament, com durant els temps dels salons literaris de Madame de Staël, durant aquell període benintencionat que precedí a la brutalitat i al terror de la Revolució Francesa. La història ha conegut moltes d’aquestes temporades en què la humanitat pensa que n’hi ha prou amb la intel·ligència, amb la formació, amb l’enginy, amb el bon humor, per conquerir un món millor.
Saki és el gran mestre de l’alegria i del pensament lliure; convençut que el taló d’Aquil·les de la civilització és l’integrisme ideològic
Com a extraordinari exemplar del que fou la bona (i desconfiada) educació anglesa, Saki hi creia a ulls clucs. I si no hi creia en aquell moment volgué creure que podia ser possible. Era tan brillant, captivador, inquisitiu, insolent, maliciós, amb un humor tan cruel i sense concessions, i ben negre tot sovint, que no res no se li escapava. Com que estava mancat d’ingenuïtat i de qualsevol tipus d’angelisme no va preveure la catàstrofe. Saki sabia molt bé qui era, la seva habilitat verbal era temible, amb una magistral absència de tremendisme i de sentimentalisme. Molt aviat va aprendre que una cosa són les teories benintencionades i una altra de molt diferent el rostre contradictori i cruel de la realitat que anomenem guerra. Guerra Mundial.
Nascut a Akyab (avui Sittwe), al golf de Bengala, Saki es quedà sense mare quan encara no havia fet dos anys. Fou educat a Anglaterra, en un univers presidit per les dones de la família del seu pare, l’inspector general de la policia imperial de Birmània, Charles Augustus Munro. L’àvia i les ties conques, Charlotte i Augusta, autoritàries i cruels, permanentment embardissades en una rivalitat tan domèstica com ferotge. D’aquesta experiència familiar li ve que conegués amb tanta profunditat les dones de casa bona, grans conversadores, cultes i temibles rivals, radicalment antiromàntiques, posseïdores d’un ferm sentit de la realitat. Com en l’extraordinari testimoni que dibuixa Wilde a La importància de ser Frank, Saki s’amaga en una aparent intranscendència i en una falsa frivolitat enamorada per les formes. Així aconsegueix oferir-nos un formidable retrat de l’època, verídic més enllà dels jocs del llenguatge i de la força centrípeta de les convencions socials.
“L’escàndol és només la compassiva concessió que fem els alegres als avorrits. Pensi quantes vides irreprotxables s’il·luminen amb les resplendents indiscrecions dels altres” sentencia Saki, sense complexos, al seu famós conte Reginald al Carlton. Viperí i mordaç, però també profundament líric i elegant, gosa comprendre el difícil art de viure, el que assumeix les contingències. Vol comprendre el comportament dels éssers humans, l’angoixa que els arrossega, l’horror i el desànim, la inèrcia autodestructiva, l’absurditat, però també capir la irrenunciable vocació per a la felicitat. S’adona que l’ambició imperial britànica o que el suposat virtuosisme de la democràcia, en realitat només són un tímid ideal per conjurar el desastre el caos. Un ideal tan fràgil com imprescindible. I que la literatura és un mètode privilegiat d’observació, encara que només sigui perquè vincula la moral privada amb la cosa pública. Saki és el gran mestre de l’alegria i del pensament lliure. Convençut que el taló d’Aquil·les de la civilització és l’integrisme ideològic.
Es publiquen avui alguns dels millors contes de Saki en català. Diuen que va morir en un cràter d’obús, instants abans de l’assalt contra l’enemic, quan estava esbroncant un soldat que no podia deixar de fumar: “Apaga aquest cigarret dels collons”, exclamà. Una bala alemanya allà mateix el va deixar sec.