De Ben Harper sempre em van inquietar els seus silencis. Fins que no passen uns anys i el coneixes una mica, no entens el sentit i la importància dels mateixos. D'alguna manera, acabes comprenent que aquestes pauses eternes que abans et resultaven tan incomodes, ara són necessàries per a ell i, casualment, també per a tu. Des que va irrompre, el californià sempre ha estat algú que ha meditat molt les coses. Precisament, al seu llibre Silenci, Mario Brunello arribava a aquesta conclusió: "La música no té la pretensió d'explicar ni de revelar què no és el silenci: simplement, forma part d'ell. Música i silenci s'alimenten recíprocament; l'estudi, el coneixement o l'aprofundiment de la música impliquen sempre la recerca del silenci". I en aquests combats, Ben Harper és un mestre. Aquesta mirada enigmàtica i els segons que pren entre cançó i cançó tenen patent pròpia.
Quan l'entrevistes i se't queda mirant de cara i a l'infinit, no saps a què acollir-te. Encara que aquesta acció té una finalitat; et convida a participar en una cerimònia. A la seva, la que ell convoca i promou. Aquest és el mètode que cal seguir per sentir els seus discos i viure com correspon cada un dels seus concerts. Si bé, amb Ben Harper el pla sempre canvia. En funció del seu estat d'ànim i del procés vital pel que estigui passant, ell et portarà a un o un altre lloc. A la gira de l'any anterior, va tenir un moment de bogeria transitòria; es va posar dret, i va començar a córrer i a saltar com un possés. Va ser una espècie de catarsi individual i al mateix temps també col·lectiva. Mai abans no l'havíem vist així. De fet, el Harper que ha emergit després de la pandèmia és un altre de diferent que coneixíem. Més jovial i vitalista, potser no tan místic com acostumava, en l'absència d'alguns éssers estimats (en el record estan el seu pare i el seu baixista i confident Juan Nelson) és més conscient de la importància de viure cada moment com si fos l'últim.
Per tant, no val lamentar-se. El seu objectiu ara és acompanyar i servir aquesta comunitat de fidels que el segueixen amb furor i devoció. Perquè a un concert de Ben Harper assisteixes amb la voluntat que et transformi. Amb el mateix instint que als seus dos últims discos (Wide open light és el reclam més recent); ullal afilat i una sensibilitat a prova de bombes. De fet, i a falta de més recursos, la música és l'eina que té Ben per canviar el món. I donem fe que aquesta eina, en el dia d'avui continua guarint. Ho fa de bon començament amb Below sea level, una invitació a prendre junts un suculent brunch a qualsevol església d'Amèrica. A continuació, Diamonds on the inside i el valor de fer fàcil el que és difícil. Amb Don't give up on me now aconsegueix l'impensable, que el temps s'aturi.
No hi ha cap altre músic amb aquesta qualitat, és una espècie d'hipnotització celestial
No hi ha cap altre músic amb aquesta qualitat, és una espècie d'hipnotització celestial. Mentrestant, van modelant l'escena, amb un orgue que al principi té molta presència. Quan ell presenta els seus músics destaca que toquen un instrument i, sobretot, que també canten. Això és fonamental si vols superar el càsting de Harper. Així com discorre el concert, apuja el to i la varietat de ritmes, el reggae i el funk prenen el comandament. Tanmateix, en el moment en què Ben Harper es queda sol es produeix la màgia. No hi ha un concert seu sense llàgrima. Aquesta vegada les culpables són Walk away (oportú rescat del seu debut) i Another lonely day. Per a les quals, sigui dit de passada, no necessita contractar un cor, sorgeix de manera improvisada entre el públic.
Ell somriu còmplice i decideix acompanyar-los amb la seva guitarra. Beneït regal i quanta generositat. A partir d'allà, una cita a Camarón, un recordatori als dies en què dormia al carrer amb divuit anys i aquesta electricitat huracanada fruit de la col·lisió entre Faded i Ocean, i la picada d'ullet casual a Bob Dylan amb Knockin´ on heaven's door. Gràcies a Amen Omen tornem al punt de partida, a la confessió però no al penediment. Ben Harper alça el puny i s'agenolla. Amb aquest gest demostra la seva enorme i sincera gratitud. Ja ho deia Mario Brunello al seu llibre: "Deixem parlar al soroll amb la seva veu i a la música amb el seu so".