Una de les meves activitats preferides és passejar per Barcelona. Quan un article no em surt, o quan em fa mandra posar-me a escriure, agafo les claus de casa i vaig a fer un tomb. Fins fa poc, quan sortia a passejar, em distreia mirant els edificis i les cares de la gent. Jo no pertanyo a l’escola dels Leopardi o dels poetes maleïts, que veien en el rostre de cada desconegut la marca d’una desgràcia o d’un estigma. 

A mi m’encanta caminar perquè és alegre i és barat i, sobretot, és saludable. Caminant poso d'acord el cos amb l'esperit i noto com les idees, ben connectades amb el sistema muscular, s’ordenen i agafen consistència. En tot cas, quan passejo no veig enemics. Jo sempre veig l’estrella que brilla sobre el cap de cadascú. I de vegades l’assenyalo amb tanta devoció que hi ha gent que fuig de mi traumatitzada.

Hi ha uns versos de William Blake que sempre m'agafen desprevingut. "I wander thro' each charter'd street,/ Near where the charter'd Thames does flow. /And mark in every face I meet/,Marks of weakness, marks of woe. // In every cry of every Man, /In every Infants cry of fear, /In every voice: in every ban, /The mind-forg'd manacles I hear.”

Si visqués en el Londres de Blake i tingués la seva sensibilitat em quedaria tancat a casa. Però m’agrada veure els edificis retallats al cel, sobretot quan cau la tarda, i observar les comèdies entendridores de la gent i els nens que caminen fent saltironets per seguir el ritme dels pares. A més, la població de gats i gossos ha crescut i em penso que començo a descobrir una ciutat nova. 

Darrerament, m’adono que, quan surto, cada cop em fixo menys en el paisatge humà i, en canvi, miro més els gossos que la gent passeja. Hi ha gossos que inspeccionen l’asfalt com si busquessin un tresor o seguissin la pista d'un crim. N'hi ha que caminen una mica de costat, amb un estil tremendament groller i etílic. També n’hi ha que mouen la cua com un ventilador i d'altres que la porten enganxada al darrera com si fos un pèndol -o bé un filferro retorçat, cap amunt o cap avall. 

Les orelles són un altre tema. Hi ha gossos que tenen les orelles molt llargues i flonjes i sovint agafen un aire tan real de savi bonhomiós que els compraries una pipa. N'hi ha que tenen les orelles punxegudes i les alcen com antenes amb un moviment electritzat cada cop que senten un soroll o veuen una cosa que no esperen. Ara que tornarà el fred, apareixeran els gossos amb rebeca i l'altre dia vaig veure un labrador que portava un xumet de nen petit, però fet a mida

- És per què no bordi?, li vaig preguntar a l'amo.

- No, és perquè en el Turó Park hi ha un enverinador de gossos i la setmana passada se'n va morir un que es va posar a la boca una cosa que no tocava. 

Abans d'internet, els gats eren els reis del carrer. Quan les ciutats eren brutes i salvatges, els gats donaven al paisatge urbà un toc bucòlic. Ara que les ciutats són més segures i civilitzades, la gent s'ha tornat sentimental i els gossos han guanyat protagonisme. Hi ha gossos que acompanyen els amos a tot arreu. Al barri, n'hi ha un que als matins espera l'amo davant del bar on esmorza. Al migdia, sovint trobo gossets molt obedients a l’entrada del supermercat.

Aquest estiu, Barcelona ha obert una platja als gossos i a Madrid fins i tot poden viatjar en metro o anar al cinema. Conec un veterinari que diu que cada dia hi ha més gossos que passen pel quiròfan, i que fins i tot es fabriquen collonets de silicona pels castrats. També tinc una amiga que treballa en una empresa de menjar per animals domèstics. Un dia em va comentar que el seu negoci no para de créixer i que els “minidogs” estan de moda perquè els pisos es van fent petits. 

A mi m’agrada que els gossos siguin ràpids i esvelts, igual que els gànguils o que els whippets, o bé que siguin grossos i peluts, com els meus estimats bobtails. Els gossos petits em fan una mica d’angúnia, sobretot aquests que, quan caminen, llueixen el forat del cul tan descaradament.  A còpia d'observar, m'he adonat que si mires bé un gos sovint hi veus la ingenuïtat d'alguna persona que coneixes despullada de tota la comèdia. Em sembla que amb això és més fàcil d'explicar perquè els gossos m'entendreixen i em fan riure, quan passejo.