Barcelona, dissabte 1 de juliol de 1719. Fa 307 anys. Deu setmanes després de la publicació del decret de creació dels Fusileros de Catalunya. Pio di Savoia, capità general del règim borbònic a Catalunya, nomenava Veciana alcalde de Valls. Veciana, sotsalcalde de Valls des de l’ocupació borbònica de 1714, faria bona la cita castellana que diu "En el país de los ciegos, el tuerto es el rey". El Camp de Tarragona havia quedat devastat i les seves classes dirigents totalment escapçades. Per aquesta raó, aquell nomenament no es quedaria aquí i l’oportunista Veciana aconseguiria que Pio di Savoia, al mateix temps, li reconegués la seva particular acció en l’enfrontament amb Barceló i el nomenés primer cap dels Fusileros. A partir del fet, Veciana passaria a concentrar una parcel·la molt important del poder polític i policial de Catalunya.
L’èxit de Veciana
El gran èxit de Veciana va ser convèncer Pio di Savoia per elevar el càrrec de comandant de l’esquadra de Valls —que ja ho era— a comandant general dels Fusileros de Catalunya. A Valls s’hi va establir la primera guarnició, però tot seguit se’n van obrir d’altres a Riudoms, a Falset, al Pla de Santa Maria, a Móra d’Ebre i a Santa Coloma de Queralt —al territori Barceló!!!— i onze més disperses a la Catalunya central i als Pirineus. Veciana dirigiria amb mà de ferro l’única maquinària de repressió borbònica formada exclusivament per catalans. A Valls, la guarnició estava integrada per un comandant general —de caràcter vitalici i de condició hereditària— (Veciana), un caporal, un sotscaporal i una trentena de mossos. Tots procedien d’un reduïdíssim grup de famílies del poble que gravitaven al voltant dels Veciana.
Una policia nativa al servei del règim borbònic
Amb aquests elements resulta bastant difícil separar els interessos del règim borbònic dels interessos de la família Veciana. O dels interessos de grup de la minoria borbònica del país. Però això, en cap cas, vol dir que els Fusileros fossin un grup mafiós. Vol dir, senzillament, que serien creats com un braç del règim borbònic format per gent del país amb el propòsit de combatre la gent del país. Paradoxalment, la creació dels Fusileros, coneguts popularment com a Esquadres de Catalunya, responia a la necessitat de mostrar al món que una part dels catalans combregava amb el nou règim. Perquè les revoltes locals es reproduïen de forma constant i posaven en relleu una tossuda realitat: Catalunya era —i encara ho és— un país ocupat. Felip V havia justificat l’enderroc de l’edifici polític català "Por justo derecho de conquista".
L’exili de Barceló
L’any 1723, passats nou anys del final de la guerra, Barceló ja no era a Catalunya. Com tantíssims catalans de l’època, va acabar exiliat a Àustria. Carles d’Habsburg, que durant el conflicte successori havia estat el candidat dels catalans al tron hispànic, havia reunit una extensa representació catalana a la cort de Viena. El més destacat, Ramon de Vilana-Perles, que durant tres dècades seria primer ministre de l’arxiducat d’Àustria i de l’Imperi alemany. Carles d’Habsburg va reconèixer a Barceló el grau de coronel de l’exèrcit imperial, i el del Priorat combatria en batalles decisives contra els turcs o contra els francesos. Va ser coronel d’una guarnició imperial a Caríntia (sud d’Àustria) i va acabar morint l’any 1743 a Breisach (al sud-oest de l’actual Alemanya) combatent els Borbons de Versalles.
"Males merdes t’ofeguin"
L’any 1723, Pio di Savoia ja no era capità general de Catalunya. Durant el seu mandat havia estat, entre altres coses, el constructor de la Ciutadella de Barcelona, que havia comportat l’enderroc d’un barri sencer i el desnonament d’una quarta part de la població de la ciutat "por justo derecho de conquista". Pio di Savoia havia estat premiat com a "caballerizo mayor de la casa del príncipe de Asturias". El rei del desnonament de l’època va morir el 15 de setembre d’aquell any, arrossegat per una rierada de canyes i fang. Justícia poètica o no, Pio di Savoia faria bona la popular maledicció catalana "Males merdes t’ofeguin" i apareixeria l’endemà flotant al riu Manzanares. Amb el ventre boterut. Mentre tot això passava, havia estat rellevat a la capitania de Catalunya per José Carrillo de Albornoz, el carnisser de la Gleva.
El carnisser de la Gleva
El nomenament de Carrillo de Albornoz (1722), un dels perfils més radicals del règim borbònic, revela que la iniciativa de Savoia i Veciana no funcionava. Si més no a gust del grupuscle més radical de la cort borbònica de Madrid. El prestigi de Carrillo de Albornoz raïa en la seva brutalitat: entre altres massacres, el 3 de febrer de 1714 havia ordenat degollar 130 presoners de guerra catalans en un episodi conegut com els Fets de la Gleva. Nomenat capità general, una de les primeres mesures que dictaria seria la de reduir les Esquadres als destacaments de Valls i de Cardona. Fet que indica que les relacions que havia teixit Veciana no eren en l’àmbit de la radicalitat borbònica i que el seu projecte policial no tenia la confiança de l’ala dura del règim. Veciana sobreviuria a Savoia, però no a Barceló. Moriria l’any 1736 a Valls.