El veterà i influent grup de música gallec Siniestro Total ha anunciat la seva separació formal, que serà materialitzada i celebrada amb un gran concert el pròxim 6 de maig en el Wizink Center de Madrid en què participarà també Miguel Costas, que havia abandonat la formació el 1994. L'exvocalista, guitarrista i fundador del grup de Vigo no serà l'únic en tornar a les seves files amb motiu d'aquest esdeveniment, ja que segons indica el comunicat remès aquest dilluns, el concert "comptarà amb la participació de membres històrics de la banda en l'escomesa del seu inigualable i imparable repertori".

Des de la seva fundació el 1981, han estat 40 anys de carrera ininterrompuda amb 14 discos d'estudi publicats des de "Ayudando a los enfermos" (1982) fins a "El mundo da vueltas" (2016), el més recent. A destacar treballs com "Bailaré sobre tu tumba"" (1985), amb el que van aconseguir assentar a Galícia un altre epicentre de la Movida dels vuitanta. Autors d'altres temes mítics com "¿Quiénes somos? ¿A dónde vamos? ¿De dónde venimos?", van iniciar la seva carrera en el Vigo de la reconversió industrial, segons van dir a Efe, com "un grup punk rock contra l'avorriment general".

Catorze discos en quaranta anys

Amb Julián Hernández sempre al capdavant, acompanyat de Javier Soto (que es va incorporar a la banda el 1985), han publicat així mateix diversos discos recopilatoris i cinc àlbums en directe, com "Ante todo mucha calma" (1992) i "La noche de la iguana" (2014), progressant en el seu estil per diversos registres, des del punk de l'inici al rock clàssic, el power-pop, el blues i fins i tot el country. Les entrades per al seu últim concert sortiran a la venda el pròxim 23 de febrer a les 12 hores. Es disposarà així mateix una prevenda en les 48 hores prèvies per als inscrits en la mateixa abans del dia 18 d'aquest mes.

Siniestro Total era un dels pocs referents encara en actiu de la Movida dels vuitanta que va regirar la música espanyola amb lletres irreverents i un estil de punk rock que, amb la base a Vigo en lloc d'en Madrid, només va espantar a l'avorriment. Amb 14 discos d'estudi a la seva esquena, aquestes són deu cançons que defineixen un repertori ampli, divers en registres, crític amb el sistema i la societat, llenguallarg i aliè a la correcció política, malgrat la qual cosa, tal com han titulat el seu comiat, els qui anaven a dir-se Mari Cruz Soriano Y Los Que Afinan Su piano han aconseguit sobreviure "40 años sin pisar la Audiencia Nacional".

  • "Ayatolah!": El grup, que en aquell temps ja havia tingut l'accident de cotxe que els va canviar el nom, va començar la seva aventura musical gairebé com una barrabassada, d'allà versos com "Ayatolah no me toques la pirola" d'aquest tema iniciàtic del seu debut, l'EP "Ayudando a los enfermos" (1982), que es va regravar pel seu mal so per al seu primer LP, "¿Cuándo se come aquí?" (1982).
  • "¿Quiénes somos? ¿De dónde venimos? ¿Adónde vamos?": Inclosa al seu tercer disc, "Menos mal que nos queda Portugal" (1984), en el que també figurava la seva versió del clàssic "Sweet Home Alabama" (reconvertida en "Miña Terra Galega" amb al·lusions al pazo de Meirás), aquesta triple qüestió manllevada del quadre homònim de Paul Gauguin és la cançó imprescindible del seu repertori.
  • "Assumpta": La cançó de la "chica muy mona que vivía en Barcelona / Cuando estábamos en cama / Me bailaba la sardana" se tituló así por la actriz catalana Assumpta Serna, muy popular en aquellos años. Según explicaron después Julián Hernández y compañía, era el nombre más catalán que se les podía ocurrir para este otro sencillo de "Menos mal que nos queda Portugal" (1984).
  • "Bailaré sobre tu tumba": El seu altre gran clàssic musical va donar nom al seu quart treball, de 1985, el primer amb Javier Soto a les seves files a la guitarra i teclats. La broma va a més i assoleix cotes d'irreverència que avui despertarien una gran polseguera, com la cançó "¿Qué tal, homosexual?" o versos ja emblemàtics com aquest "Te mataré con mis zapatos de claqué".
  • "Diga qué le debo": Del seu cinquè disc, "De hoy no pasa" (1987), l'últim al costat de Paco Trinidad com a productor i un dels seus grans supervendes, en part per temes com aquest. Els seus concerts també eren ja un esdeveniment i per a la memòria va quedar l'assalt del públic al de la sala Universal de Madrid, tancada per problemes d'insonorització. El grup va respondre a les càrregues policials obrint portes i amb més decibels dels permesos.
  • "Cuánta puta y yo qué viejo": Un altre tema que avui no passaria el tall de la correcció política és aquest de "Me gusta cómo andas" (1988), àlbum que no va suposar un salt quantitatiu en còpies venudes, però sí de qualitat.
  • "Ay Dolores": La diversitat de gèneres per la qual havien transitat en anys anteriors, amb rock and roll clàssic, punk i powerpop, deixa pas al disc "En beneficio de todos" (1990) a un so més homogeni de "hard rock". Per al record, altres línies al més pur estil Sinistre: "Siempre me la pegas con Don Hugo y Don Simón / Al día siguiente, te duele la cabeza y a mí el corazón".
  • "Camino de la cama": Va ser en realitat el primer senzill d'aquest "En beneficio de todos", que va arribar a ser disc d'or i va suposar la seva sortida de la discogràfica dels seus inicis, DRO, atrets per ofertes més suculentes, com la de Sony Music. Gran part del mèrit va venir de talls com aquest, que es va convertir en un dels irrenunciables del seu repertori.
  • "España se droga": Sense Miguel Costas ja entre les seves files, el grup s'interna en sons més afilats a l'àlbum previ, "Made In Japan" (1993), i allà es van mantenir en gravar a Memphis (EUA) el següent, "Policlínico miserable" (1995), del qual forma parteix aquest tall, exemple d'una lletra més fosca en abordar una temàtica que ja era habitual en la seva discografia.
  • "La paz mundial": Els gallecs continuarien evolucionant en anys i discos successius, cada vegada més espaiats, i van provar sort amb el "blues", el "grunge" o el "country", com és el cas del seu penúltim àlbum d'estudi, "Country & Western" (2010). Amb Galícia com a gran protagonista, alguns temes reflecteixen també la situació general de crisi econòmica, com aquest tall el protagonista del qual és un superheroi que arremet contra tots els bancs del món.