El MACBA presenta una proposta innovadora i trencadora. D’una banda, innovadora perquè estem parlant d’una artista poc coneguda i que per primer cop presenta aquest projecte a un museu. D’altra banda, trencadora perquè, aparentment, trenca amb la metodologia expositiva convencional. Es tracta de Balé literal, una mostra de l’artista brasilera Laura Lima (Minas Gerais, 1971). L’exposició ha estat comissariada per la mateixa directora del MACBA, Elvira Dyangani Ose i es pot visitar fins al 25 de setembre.
Cada dia és una performance irrepetible
L’exposició se centra en una sala principal on van circulant diferents objectes i hi ha algun banc i pufs per contemplar-ho còmodament. Són objectes molt variats; des d’un paraigua obert que va donant voltes sobre si mateix mitjançant un motor, fins a un ase de peluix gegant que penja d’una pota cap per avall. Aquests objectes passen d’un cantó a l’altre de la sala gràcies a un equip format per estudiants de l’Escola Massana, que s’amaguen a les sales adjacents. La majoria dels objectes apareixen penjats d’unes politges que s’activen a partir de pedalejar dues bicicletes.
L’equip és qui s’ocupa de fer funcionar aquest mecanisme, igual que són ells qui pengen i despengen els diferents objectes i controlen la il·luminació i la música. La música ha estat composta per Ana Frango Elétrico i el disseny d’il·luminació per Andrea Capella. El treball d’enginyeria va a càrrec de Yoann Saura amb la col·laboració d’Hangar. Els primers dies, Laura Lima va estar al museu per dirigir l’equip, però a hores d’ara ja va sol i és interessant escoltar-lo i comprovar que es regeix força per la improvisació. És per això que cada dia es presenta una performance irrepetible.
I quins són aquests conceptes?
A la porta de la sala principal hi ha un breu text que ens introdueix a l’exposició: “Balé Literal articula conceptes que Laura Lima ha desenvolupat al llarg de tres dècades i planteja una crítica al format de l’exposició retrospectiva”. En cap lloc s’especifica quins són aquests conceptes que ha treballat l’artista durant aquests últims trenta anys, es pot intuir que tots estan relacionats amb el fet de trencar el format d’exposició retrospectiva. Les exposicions convencionals presenten les seves obres penjades a la paret o en vitrines, sense moviment, i és l’espectador qui va caminant per veure-les totes. En canvi, en aquest cas és al revés; els objectes són els que es desplacen i els espectadors romanen asseguts, tot i que hi ha espai suficient per interactuar amb els objectes-obra.
Es pot valorar l’oportunitat de veure el muntatge d’una exposició, no obstant això, tant en aquesta exposició com en una de convencional, és l’espectador qui decideix acostar-se més o menys a l’obra i qui decideix el temps que dedica a la visita. En conclusió, costa esbrinar quins podrien ser aquests conceptes que ha desenvolupat l’autora. Aquest moviment-assaig o coreografia transmèdia (diferents noms que rep l'exposició) va ser presentat el juny del 2019 als carrers de Rio de Janeiro. Podria ser que en aquell context l'impacte fos major, però en aquest cas crec que l'aportació a l'espectador és ínfima.