Batalla de Muret (comtat de Tolosa), 12 de setembre de 1213. Fa 811 anys. La formidable desfeta catalanoaragonesa a Muret no tan sols va posar punt final al vell projecte català que ambicionava reunir i posar l’antiga marca de Gòtia carolíngia sota el domini del casal de Barcelona, sinó que, també, es va saldar amb la mort del rei Pere i del bo i millor dels estaments militars catalans i aragonesos. La corona catalanoaragonesa va quedar decapitada i segrestada. El rei Pere havia mort a Muret. La reina Maria havia mort uns mesos abans a Roma. I l’hereu Jaume (el futur Jaume I) en aquell moment un nen de quatre anys, havia quedat en mans de Simó de Montfort, el general de l’exèrcit francès que havia derrotat les hosts catalanoaragoneses.
El petit Jaume, segrestat
Simó de Montfort sempre havia cobejat la possibilitat de casar la seva filla —també una nena petita— amb l’hereu al tron de Barcelona. I en plena ofensiva contra els aliats occitans de la cancelleria barcelonina (comtats de Tolosa, de Roerga i de Gavaldà, i vescomtats de Carcassona, de Narbona, de Besiers i de Nimes, que es volien separar de la corona francesa) havia pactat aquesta unió a futur. Com a penyora, s’havia quedat el petit Jaume en custòdia. Això explicaria el perquè la mort va sorprendre la reina Maria a Roma (intentava que el pontífex desfés l’acord entre Montfort i el rei Pere) i explicaria el perquè després de la desfeta de Muret (1213), el petit Jaume estava en poder del principal enemic de la corona catalanoaragonesa.
La fosca ambició de Simó de Montfort
Després de Muret, Simó de Montfort va fer uns moviments molt discrets però que apuntaven, clarament, a la seva veritable intenció. Va insinuar que, després del que havia passat en aquell camp de batalla, se sentia legitimat per conduir el petit Jaume i la seva petita filla fins al tron de Barcelona. Però mentre Jaume no assolís la majoria d’edat, ell exerciria la regència. I això implicava la desaparició de les nobleses militars catalana i aragoneses supervivents de la massacre de Muret. Simó de Montfort era el cap d’una extensa colla de mercenaris anglesos i normands que lluitaven a canvi del botí de guerra i de la usurpació dels honors dels vençuts (els títols i els patrimonis nobiliaris).
Els templers catalans
En aquest punt crític, apareixen els cavallers templers catalans, que sol·liciten al pontífex Innocenci III (el mateix que havia instigat la campanya militar francesa contra els aliats de Barcelona i l’havia elevada a la categoria de croada) que obligui Montfort a alliberar el petit Jaume. I el papa Segni (aquest era el seu cognom), que s’havia investit com el gran àrbitre de la política europea, va estimar que era més beneficiós per a l’equilibri continental una corona catalanoaragonesa afeblida però amb el timó virant cap al sud (l’avenç conqueridor peninsular de Barcelona i d’Aragó havia estat, fins llavors, molt lent), que un domini Frankenstein a mans d’un mercenari amb importants interessos personals i patrimonials a França i a Anglaterra.
Pocs mesos després de la desfeta de Muret (finals de 1213), l’obscur pla de Montfort es desintegrava. No tan sols era obligat a lliurar el petit Jaume als cavallers templers catalans i aragonesos, sinó que el pacte matrimonial que havia subscrit amb el difunt del rei Pere (el matrimoni del petit Jaume amb la seva filla) quedava reduït a cendres. El petit Jaume va ser lliurat en custòdia als cavallers templers catalans. Però el pontífex Innocenci III va designar una persona concreta per exercir la labor de tutela i educació: Aspàreg de la Barca, un clergue de Montpeller, oncle de la difunta reina Maria (per tant, oncle avi de Jaume), que en aquell moment ostentava la mitra de Pamplona, és a dir, que era la màxima autoritat eclesiàstica al regne de Navarra.
La reconstrucció del malmès edifici polític
La primera i principal preocupació d’Aspàreg seria coronar Jaume. I fer-ho al més ràpidament possible. Aquest pas era imprescindible, perquè era una manera de recuperar el pal de paller del règim (la corona, en el seu paper d’estament central que li assignava el règim feudal). Garantir la continuïtat del domini catalanoaragonès a través del legítim hereu del difunt rei. Aspàreg confiava que coronant Jaume cohesionaria tots els estaments del poder al voltant d’una mateixa idea i provocaria una exhibició de múscul militar que dissiparia la imatge de feblesa de Muret. I que dissuadiria tant fosques ambicions internes (els vescomtes de Cardona i de Foix se sentien legitimats per ocupar el buit deixat pel rei Pere), com possibles agressions externes.
La proclamació conjunta de Lleida
El 15 d’agost de 1214 Aspàreg reunia a Lleida els representants dels estaments nobiliaris del comtat independent de Barcelona i del regne d’Aragó. Per primera i única vegada en la història de la corona catalanoaragonesa, un sobirà seria proclamat en una cerimònia conjunta. Abans i després, sempre havia estat i seria per separat. L’arquitectura d’aquell edifici polític imposava aquesta fórmula. Però, en aquell moment crític, les circumstàncies ho exigien. I Aspàreg va entrar a la Seu Vella de Lleida per la Porta Major, amb els dos cossos nobiliaris reunits a banda i banda del passadís central del temple i va caminar fins a l’altar major on hi havia instal·lat un tron. Al seu costat, agafat a la seva mà, caminava un nen de cinc anys.
Jaume I, Aspàreg i la conquesta de Mallorca
Aspàreg es va asseure al tron i va col·locar sobre la seva falda el petit Jaume. En aquell moment solemne, l’estament nobiliari català el va proclamar comte independent de Barcelona i l’estament nobiliari aragonès el va proclamar rei d’Aragó. Jaume es criaria i educaria sota l’atempta tutela de l’oncle Aspàreg (el futur rei sempre el va anomenar “oncle”). El 1218, amb catorze anys, Jaume seria proclamat major d’edat i començaria a exercir el govern dels seus dominis. Llavors Aspàreg ja era arquebisbe de Tarragona (màxima jerarquia eclesiàstica de la corona catalanoaragonesa). I el 1228, l’arquebisbe, per encàrrec del rei, reuniria tots els estaments de poder catalans a Tarragona i negociarien la primera empresa catalana a la Mediterrània: la conquesta de Mallorca (1229).