El meu amic Pep sap molt de moltes coses, tot un conneiseur  gairebé enciclopèdic quan es tracta d'art i cultura. Més encara si parlem de cap artista o moviment anterior al 1906. Deixeble amb compte a Twitter de Joan Maragall, en Pep és un modernista infiltrat en l'era digital. L'altre dia xerrava amb ell. Comentàvem el cas de Jaume Plensa i el hype mediàtic que s'havia creat coincidint amb la inauguració d'una peça gegant de 22 metres de l'escultor barceloní a Nova Jersey. Una obra mesmeritzantment mastodòntica que mira cap a la ciutat de Nova York demanant silenci.

Establint paral·lelismes, en Pep em parlava, amb la passió amb què sempre accentua el seu discurs, del cas de Marià Fortuny. Em ressaltava la veneració que a Itàlia -un país que, des de la seva selecció de futbol als seus espressos acompanyats d'un got d'aigua (un ritual que, elegant com és, replica a la redacció del diari) ell venera-, senten per aquest pintor de Reus. Un artista de vida breu però amb un llegat enorme en l'esdevenir de la història de l'art. Un geni de l'impressionisme que de Torí a Nàpols admiren gairebé amb la mateixa passió amb què exalten el llegat de figures de la dimensió de Caravaggio. Potser m'equivoco, però no recordo que al col·legi o a l'institut em parlessin de l'obra de Fortuny. Sí que ho van fer de Caravaggio.

Som un país petit i anormal. Anormal perquè tot i que nació, no només no disposem, per ara, d'estructures d'Estat, sinó que durant segles la nostra cultura ha estat perseguida, minoritzada i castigada. En un exercici barat de psicoanàlisi, potser aquest sigui el motiu pel qual necessitem un reconeixement exterior per començar a creure'ns el valor del que fa anys que fem a casa. Vaja, que no ens creiem que som guapos i guapes, de fet, estem convençuts que som lletjos i tolits, fins que no ens ho diu el veí de dalt o la veïna de baix.

Ens passa amb Fortuny, però també amb els cantautors i les cantautores de la Nova Cançó; amb els Llach, Raimon, Rossell, Bonet, Pi de la Serra... que tendim a menystenir (fixeu-vos: els seus vells vinils sempre els trobareu a les cubetes d'oferta de les botigues de discos) i en canvi acaronem l'èxtasi sensorial quan escoltem coetanis seus de rellevància similar com Leonard Cohen. O ens passa amb l'Albert Serra, un cineasta que aquí titllem de sonat estrafolari (el personatge que s'ha creat, cert, no ajuda a canviar de parer) però a França el consideren un geni. O el també jove compositor clàssic Marc Migó, un dels alumnes més sublims que hi ha ara mateix a les aules de la prestigiosa escola Juiliard de Nova York. El mateix que Joan Magrané, músic clàssic de Reus que omple auditoris per tota Europa. O amb l'il·lustrador Javi Aznarez, a qui hem descobert ara que ha treballat en l'última pel·lícula de Wes Anderson.

I, llista en què podríem incloure desenes i desenes de noms, ens ha passat amb Jaume Plensa. A l'artista barceloní l'hem descobert gràcies a la gegantina escultura que ara llueix a Nova Jersey, quan, del passeig del Born al Palau de la Música, de la plaça Àngel Pestaña a l'Hospital Clínic, la seva obra fa anys que enriqueix el paisatge de Barcelona.