El tresor el fa l’exclusivitat. Si introdueixes molts diners al mercat, en devalues el preu. Si l’or no fos finit, seria xavalla. I si els quadres duressin per sempre, no els conservaríem: si preservéssim tots els quadres que s’han pintat, ni tan sols sabríem quins tenen més caixet, canviaria fins i tot el cànon.
Precisament això està passant al món Internet amb tot d’expressions artístiques: tot fa el res. L’art necessita desaparèixer per tenir valor.
Fa uns anys pensàvem que Internet seria la biblioteca més gran del món. I que aquesta era la idea més collonuda del món. A Internet no hi ha acabat estant tot el que passa, però el que no hi és sembla tot sovint que no passa; ja no existeix la frontera realitat-realitat a Internet, per la qual cosa, tot el que hi és a Internet mana.
La vida té un límit
És tan exagerada la infoxicació, un fenomen que versa sobre la saturació d’informació i que explicava a Future Shock l’autor Alvin Toffler ja als anys setanta, que la gran biblioteca sembla ara en realitat una paradeta tronada de l’antic mercat de Sant Antoni: quatre còmics i un parell de clàssics atrotinats. Molt limitada, la cosa.
No podem veure més. La vida té un límit. En aquest context, l’art és com si Ferrari tragués una versió suv, prêt-à-porter, dels seus cotxassos. Ningú els voldria.
L’art s’empatxa. I hi ha qui juga amb això.
Yung Beef icona del trap i un artista despareixent d'Internet
El futur és el directe
La cantant Taylor Swift va estar desapareguda durant mesos de l'ull públic, dels seus milions de seguidors a xarxes. D’un dia per l’altre va esborrar tot el que tenia als seus comptes. Plot twist: després va tornar anunciant un nou disc.
De la mateixa manera, la icona del trap, Yung Beef, és capaç de canviar de nom a les xarxes –autoboicotejant-se, fent-se invisible– a la velocitat de l’storie. O petar-se tot el seu timeline d’Instagram molt sovint (boig, amb la quantitat de likes, amb la pasta que costen aquestes fotos!). Si no hi ha sorpresa... No hi ha res.
El youtuber fosc i glitch, participant de la tertúlia Yo, Interneto, Orslok, ho anunciava fa un parell d’anys: el futur és el directe. Perquè el directe és exclusiu. El directe és definitivament la vida real a Internet. Hem necessitat crear una plataforma mundial amb tot de satèl·lits i interessos privats per tornar a veure la vida real? Sí. Així som. Al directe, l’art torna a prendre valor: és efímer. Passa. Els creadors de contingut realcen el directe a plataformes com Twitch: si no hi ets al moment, merda. Sí, hi queden les tres hores de directe, però qui se les mira a posteriori? Sí, tots els streamers fan un sofregit per a YouTube. Però no és ben bé el mateix. Mola ser-hi al moment.
La gran casa de l'art efímer
Una dècada enrere, el periodista cultural de RTVE, Carlos del Amor, ja ho explicava, aprofitant una exposició a La Casa Encendida (Madrid) que precisament que reivindica la caducitat de l'art: “Existeix l'art efímer? Es pot crear una obra sabent que no perdurarà? L'eternitat ja no és l'objectiu. Una obra neix, creix (es reprodueix) i mor”. Internet, el lloc de l’eternitat, per contradictori que soni, està passant a ser la gran casa de l’art efímer.
“Internet ha tingut un impacte més profund en aquells sectors de la indústria cultural en què el producte pot ser digitalitzat. Això va succeir ràpidament amb les fotografies i el text; a continuació, a mesura que l'amplada de banda i la velocitat de transmissió augmentaven, en la música i en el cinema. Els models de negoci dominants van caure, deixant determinats sectors en una situació precària. L'economista austríac Joseph Schumpeter es va referir a aquest procés com “destrucció creativa”. Des de 1999, les vendes de música enregistrada com a percentatge del PIB als EUA han caigut el 80% i els ingressos dels diaris, el 60”.
Les paraules són d’un article sobre Internet i la indústria cultural del prestigiós sociòleg de la Universitat de Princeton Paul DiMaggio, que apunta que els serveis d’streaming, malgrat el seu altíssim creixement generen “minúscules regalies als compositors”.
178 milions de reproduccions, 5.600 dòlars
Tal com explicava l’Associació de Promotors Musicals (APM), les plataformes de reproducció en continu es venien com un complement just als ingressos del directe: menys intermediaris i, el més interessant, millor retribució. Tantes escoltes, tants guanys. Quinze anys després, els músics s'han quedat afònics de cridar més fair play: “Spotify assegura haver repartit 1.000 milions de dòlars des de 2008, pagant una mitjana de 0,007 dòlars per cançó.
Una versió optimista, comparada amb la infografia de David McCandless que The Guardian va publicar el 2015; després de compartir beneficis amb la discogràfica, un artista no rebria ni 0.001128 dòlars. Xifra paupèrrima, denunciada, entre d'altres, per Kevin Kadine, coautor d''All about that bass' (2014), famosíssima cançó de Meghan Trainor, que va explicar que per 178 milions de reproduccions va ingressar 5.600 dòlars.
99 dies
Què fan aleshores les expressions artístiques per a desmarcar-se al món de streaming? Posar-se data de caducitat. Com els medicaments. Tothom n’ha pres un de fa tres o quatre anys. No passa res de res, però n’han de seguir venent.
El darrer exemple, de fa uns dies. La banda britànica de neo soul Sault s’ha inventat una estratègia: el seu nou disc, Nine (2021), només estarà noranta-nou dies en streaming (ara ja noranta-cinc, tic-tac). Amb disponibilitat de descàrrega durant aquest temps, sí. Però amb un missatge de fons: qui vulgui l’or, que el guardi a casa (a l’ordinador). Res de deixar la cosa penjant al núvol. Al núvol, l’art val cada cop menys.