Art avantguardista als marges de l'Ebre entre silurs i crancs blaus

Ben d’hora, desperto un dimecres al matí. Succeeix una anomalia: avanço la maleïda alarma que fa sonar el mòbil quan vull matinar. No passa sovint, però és que aquest cop el meu subconscient coneix l’excepcionalitat del dia d’avui: marxo a Amposta en una furgoneta tipus Joc de Cartes per cobrir la roda de premsa d’Eufònic. Dit així, l’excursió podria tractar-se d’un compromís professional i prou. Per a mi, en canvi, és molt més que això; una aventura on la inexplicable connexió que jo, pixapí, sento envers les Terres de l’Ebre fa que em brillin els ulls durant l’hora llarga que dura el trajecte. Camí que, per cert, he memoritzat de tantes baixades a Alcanar, lo meu poble. Aviat, doncs, el motor s’atura. Som a un bar amb taules folrades dels rostres d’actors famosos. És el senyal de benvinguda.

Ens rep Vicent Fibla, el director d’Eufònic, projectant el tarannà tan característic dels ebrencs: visiblement il·lusionat segrega l’ímpetu i estima per la terra amb què ens condueix a Lo Pati Centre d’Art. Allà Jana Winderen i la seva instal·lació sonora, Listening with the Blue Swimmer, donen el tret de sortida a la 14a edició del festival. Em fixo en el cranc blau, el ratpenat i el silur il·lustrats que té en exposició, fauna que enyoro abans d’arribar al Bosc de Ribera on, a l’ombra fugitiva d’un sol de mil dimonis, Lina Choi corromp el silenci interpretant Amniotic River. Hipnotitzat, Fibla i Inés Martí, regidora de cultura, m’alliberen del plaent estat de trànsit desgranant les setanta propostes programades traient pit d’una nova graella proinnovació que, any rere any, fa palesa l’essència avantguardista. Tanmateix, durant la tornada m’adono que al cap m’hi ronda una dada. Setanta propostes? Trenta-cinc localitzacions? Res no m’indica que no sigui al Fòrum assistint a un macrofestival. Bé, igual el compromís amb el paisatge que la iniciativa ocupa marca la diferència.

Sonorament instal·lades i audiovisualment performatives

Divendres 11, una setmana més tard, torno a trepitjar el Montsià incapaç de decidir-me. Ho vull veure tot. Opto per entrar i sortir de la Lira Ampostina en bucle, absorbint tots i cadascun dels espectacles interiors. Hi vaig sense cap mena d’expectativa, endinsant-me en un espai que s’il·lumina amb l’Espectro dorado de Marta Verde i José Venditti encetant la tarda d’AV shows mitjançant un xivarri glitch-psicodèlic on la sobrietat de formes geomètriques és substituïda per un desgavell daurat i hipersaturat a les ordres del dictat que ambdós efectuen en directe, revelant un manifest en denúncia del poder.

A Mireia Calafell li agraeixo el sublim talent literari. En especial, l’elegància de la seva lectura allunyada del recital inorgànic

A continuació, anticipo que els pèls de punta seran la norma. Perquè l’in crescendo interromput pel gong de Venditti s’acomiada donant pas a Murcof i el seu Twin Color, Vol. 1, apropiant-se de l’escenari igual que el ratolí Mickey amb el barret cònic estrellat de Fantasia (1940) durant la llegendària seqüència onírica. De fet, és això el que penso d’ell: un bruixot musical capaç d’introduir-me al surrealisme sonor relegant la realitat a l’exterior. Ara bé, la traça instrumental de Nil Ciuró i la inventiva poètica de Mireia Calafell consoliden la catarsi a través d’una posada en escena minimalista que, tal com ho ha fet també Murcof, dialoga amb l’actualitat mediambiental. Tots tres coincideixen a l’hora d’establir la natura a l’epicentre d’acció; sentim i veiem Emergències! que recorden l’incendi del Baix Ebre. Consegüentment, a Calafell li agraeixo el sublim talent literari. En especial, l’elegància de la seva lectura allunyada del recital inorgànic.

I el setè dia es presentà la Verge

Encara eixugant-me les lleganyes després d’un vespre a mercè del crit flamenc de Blanca Paloma, l’insòlit esdevé. La segona jornada s’estrena amb núvols que esclaten, corrent una cortina d’aigua per damunt l’N-340. La carretera queda xopa, per tant, se m’impossibilita menjar-me el Mapa caníbal de Camila Sanjinés o beurem el vermut multigènere de Mundo Prestigio. No obstant això, l’astre rei acaba sortint i l’horabaixa s'arregla amb Hinako Omori. De debò ho dic: té un cantar dolç que val per mil teràpies. A mi m’indueix baldat en la fase REM; si em fessin un EEG veurien que m’ha reiniciat la placa base. És aleshores quan m’acomiado d’Amposta. La tempesta s’allunya, però el perquè de tot plegat hi resta. Que n’és d’important la divulgació científica de la mà de la cultura!

Penso, llavors, en la sort que tenim els catalans de poder contribuir en projectes com aquest, ideat per persones i per a persones, que posa el focus en la descentralització i fixa la mirada damunt d’un futur ple de reptes

Finalment, l’honestedat m’obliga a confessar que el meu interès per l’edició d’enguany nasqué en el moment que s’anuncià el concert de cloenda. El que per a mi ha estat el més màgic, així com el més proper, m’ha dut a retre homenatge sense adonar-me als mots que la Tere digué en mig del dinar a Casa de Fusta i que, a la fi, són el moll de l’os del festival: “No cal sobresaturar-se participant en tot, tan sols veure que et queda més a prop i anar-hi a gaudir.” Dit i fet, la col·laboració amb les Jornades Musicals a l’Ermita de la Pietat conclou el festival obrint les portes de l’enclavament privilegiat per excel·lència de la Serra del Montsià. D’allí sorgeix Sandra Monfort, com si la mateixa Verge aparegués davant d’uns fidels afamats de fusió folk-bakala. D’ella i La Mona de Nit no puc dir res que no sàpiga ja. Només que ha fet lluir la cirereta dalt del pastís. Una vegada soc dins el llit, però, se m’escapa un somriure joiós. Després de vint-i-tres anys, acabo d’assaborir el meu primer festival. Sabent que ho he pogut fer a dos-cents quilòmetres de Barcelona, m’envaeix un goig bestial. Penso, llavors, en la sort que tenim els catalans de poder contribuir en projectes com aquest, ideat per persones i per a persones, que posa el focus en la descentralització i fixa la mirada damunt d’un futur ple de reptes.