Arnau Gonzàlez i Vilalta és professor d’Història Moderna i Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. És autor de llibres com El catalanisme davant el feixisme (amb Ucelay-Da Cal i X.M. Núñez Seixas). Acaba de publicar Procés català, classe mitjana i crisi europea (editorial Gregal), un intent d’interpretació del procés en clau europea i internacional.
Per què interpreta el procés com part d’una crisi general europea?
Quan comença la crisi, el 2007, es comença a trencar l’herència de la guerra freda. Les reaccions que comença a haver-hi com a resposta al cataclisme econòmic, constitueixen, bàsicament, una reacció de les classes mitjanes, que són les que han permès un període de pau inaudit a part de l’Europa occidental. A Catalunya tota conflictivitat social acaba, sempre, vinculant-se a una qüestió no resolta: l’estatus nacional. Hi ha qui planteja que la independència és una de les úniques maneres per resoldre per evitar la crisi.... En el cas català les classes mitjanes s’han agafat a un element preexistent, a un conflicte latent, però reflecteixen una tensió comuna a totes les classes mitjanes europees.
Els catalans no som ni tan meravellosos ni tan particulars...
Es pot entendre el procés sense contextualitzar-lo en el marc europeu?
No es pot entendre ni el procés, ni la història de Catalunya, ni la de cap país europeu. Ens hem entestat en tancar massa la nostra realitat en una esfera, com si no tingués contactes amb la resta. No es pot entendre el que ha passat aquí des del 2012 sense tenir en compte el context europeu i mundial. No som ni tan meravellosos ni tan particulars... La realitat local té característiques pròpies, però beu i es contamina de fenòmens més amplis.
El procés tindria, doncs, connexions amb el populisme que cada cop s’estén més pel món?
Al món occidental no hi ha projectes de fons del centre cap a l’esquerra; en canvi, sí que n’hi ha de la dreta: projectes conservadors i autoritaris. I com que no troben alternatives, els sectors de centre i d’esquerres busquen respostes simples a preguntes complexes. El procés s’apropa a ser una resposta fàcil a un tema complex. Però jo diria que no és un moviment populista. No som la versió catalana de Salvini, de Trump o de Bolsonaro. És una resposta diferent a un procés de complexitat extrema, en què els governs no volen resoldre els problemes, i els gestionen des de la passivitat. El que fa el procés és agafar un problema latent i el converteix en una eina de transformació social que no sap exactament cap on va. És una forma de respondre als problemes socials. Si Catalunya se separa d’Espanya, obres moltes qüestions que no se sap com sortiran. És per això que el centre dreta català ha tingut por a això.
Les classes mitjanes solen ser poc arriscades... La inestabilitat genera por
Pot haver-hi independència sense revolució?
El món està carregat de problemes de grans dimensions. A nivell d’Estat espanyol, veig molt difícil que hi hagi una secessió pacífica, negociada i poc traumàtica. El 2017 va haver-hi un inici d’insurrecció popular que es va avortar... Les classes mitjanes solen ser poc arriscades... La inestabilitat genera por, no només de les elits polítiques, sinó també de les classes mitjanes, que creuen que tenen més a perdre que a guanyar....
A Procés català, classe mitjana i crisi europea apunta que un dels problemes del sobiranisme és que a Catalunya no hi ha la cohesió de que alguns presumien...
Sí , soc molt crític amb la qüestió d’un sol poble. No és cert. Va haver-hi esforços lloables de crear un procés nacionalitzador integrador. Però el pujolisme ens va explicar una realitat, que volia que fos així, però que no s’ha traduït de veritat en la confirmació d’una societat d’un sol poble. Des del meu punt de vista que neixi aquí Ciutadans a principi dels 2000, quan neix UPD al País Basc, revela que la dinàmica del pujolisme s’ha estroncat... Però se’ns ha anat explicant una i altra vegada que no hi havia problema, que tot anava molt bé, a nivell lingüístic, a nivell escolar... I això no era així. Afrontar aquest conflicte entre les dues realitats i els grisos que hi ha pel mig no li agrada a ningú. I des de l’inici del procés és obvi que hi ha castellanoparlants independentistes, i catalans, amb 8 cognoms catalans, com Josep Bou, que són espanyolistes, però també hi ha una alineació dels col·lectius... Una alienació que és normal, perquè la societat catalana té una doble identitat (o més que doble).
Molts catalanoparlants tenen la sensació que és l’única oportunitat per salvar una cultura, una cosmovisió...
Això genera tensions?
Som en el context d’unes societats europees i mundials cada cop més complexes, i cada cop més complexes identitàriament. Cada cop és més difícil plantejar-se qui és qui, i en la societat catalana això encara és més complicat... Tenim una societat on la gent no es dispara pel carrer, però on hi ha un debat candent sobre el que es vol ser i el que no es vol ser.... Molts catalanoparlants tenen la sensació que és l’única oportunitat per salvar una cultura, una cosmovisió... I a ningú no li fa il·lusió de desaparèixer com a cultura.
Molts catalans s’han sentit decebuts amb la posició d’Europa. Perquè?
Es fa difícil que des dels Estats europeus hi hagi cap solidaritat activa amb l’independentisme: perquè ja tenen els seus problemes, però també perquè la UE ha fracassat, no té cap projecte polític. Des dels grans estats no volen que es desmantelli un estat provocant un efecte en cadena... És obvi que a França no li fa cap gràcia el trencament del seu veí del Sud.
És una il·lusió creure que cap influència exterior ens salvarà de res
La pertinença a Europa no ha protegit als catalans?
Aquesta idea que Europa és un paraigües protector és relativa. És obvi que Espanya podria haver actuat a Catalunya de forma molt més dura si hagués estat fora d’Europa. Però hi ha estats europeus que estan lluny de ser completament democràtics, com Hongria... És una il·lusió creure que cap influència exterior ens salvarà de res. No trobaràs aliats si no fas actes concrets que obliguin a ningú a prendre una decisió. I fins ara l’independentisme no els ha fet.
Dona per enterrat el pujolisme?
Com a model moral i de gestió del conflicte identitari, crec que sí... Crec que hi ha la percepció real que estem en un moment d’últimes oportunitats. El procés connecta amb la crisi de les elits polítiques occidentals: genera una gran desconfiança cap als partits, fins i tot cap als partits que lideraven el procés. La gent se n’ha adonat que estem davant una sèrie de conflictes que no sabem ni si tenen solució. Sense violència, poques coses han canviat. La idea de que amb la democràcia es pot resoldre tot s’ha revelat falsa. Dia a dia es fan patents els límits de la democràcia, amb el Brexit, amb les desigualtats socials, i també amb el procés català.
Estem en moments de crear nous escenaris aquí i a la resta del món
I si ha mort el pujolisme, cap on va Catalunya?
Aquí si la situació no es canalitza es viurà en una situació de frustració crònica. I no se sap si es pot fer cap canvi social enlloc, perquè els consensos han explotat... On ens porta això? De moment, per ara, no hi ha una tensió física, pels carrers. Estem en moments de crear nous escenaris aquí i a la resta del món. Però no tenim models de cap on anem, enlloc del món.
Al seu llibre assegura que la democràcia està en retrocés, a Catalunya, i al món
El procés català i l’1 d’octubre suposaven un intent de qüestionar coses importants, i això no agrada ni a les elits polítiques ni a les econòmiques. Les elits, de centre i de dreta, qüestionen que la massa hagi de prendre decisions transcendents: no els agrada el que van decidir amb el Brexit, no els agrada el que van opinar sobre els acords de pau de Colòmbia... No els sembla bé que els ciutadans decideixin sobre res. L’1 d’octubre, com qualsevol referèndum, no va agradar a Europa, perquè posa en mans de la ciutadania problemes que els governants no volen gestionar per la seva complexitat. La democràcia s’està encongint...
El procés ha estat vinculat a un debat superficial que no ha volgut abordar conflictes profunds
Els intel·lectuals han jugat el paper que els pertocava durant el procés?
Som en un moment de canvi sociocultural, de final real de la guerra freda i cada cop es nota més un buit a l’hora de crear projectes polítics, socials i culturals. La intel·lectualitat en el procés català ha tingut poca transcendència. Això en part és positiu, perquè demostra que bona part de la societat té posicionament propi, però si això ha passat és perquè la intel·lectualitat, a Catalunya i a Espanya (i a Europa) està molt desapareguda... Hi ha debats sobre si encara ha de tenir transcendència. El procés no ha estat basat en grans reflexions de fons; i això ha provocat carències, sobretot en arribar als moments culminants i no saber plantejar debats profunds. El procés ha estat vinculat a un debat superficial que no ha volgut abordar conflictes profunds de difícil solució
Creu que la informació dels mitjans de comunicació sobre el procés ha ajudat a la reflexió?
No. No han ajudat a crear un projecte col·lectiu, ni els mitjans, ni la classe política catalana (i tampoc l’espanyola). Quan hi ha un conflicte d’aquesta magnitud és difícil que hi hagi una reflexió serena. Els mitjans de comunicació fan el que poden i sobreviuen com poden per intentar vendre diaris i tenir més audiència. Però els costa trobar el punt de reflexió tranquil·la, això, ara, és difícil... Els mitjans s’han vist superats per les xarxes socials, i probablement ja no tenen la capacitat de controlar el discurs polític com fa 15 anys. Abans, les elits controlaven el debat polític, ara ja no poden controlar-lo.
Resol el llibre en 120 pàgines en lletra grossa. No hi havia més a dir sobre el tema?
És curt perquè era una conferència... Però crec que no calia escriure més, pel que volia dir. Procés polític, classe mitjana i crisi europea està escrit en un moment de pors de tot tipus... Estem en un moment de transició a un nou model social, polític, cultural... Tothom té por i ningú vol incrementar-la amb escenaris que no sabem cap on van. Hi havia la idea que Europa havia d’assegurar la pau per sempre i garantir l’estat del benestar eternament, però això s'ha vist que és fals...