És molt possible que encara no hagis sentit a parlar d'Ariana Abecasis (La Seu d'Urgell, 1992). Pianista clàssica de formació, publica el seu segon disc, però el que ella afirma que és la seva carta de presentació. D'arrels argentines, ha crescut a la Seu d'Urgell, s'ha format a Londres i ha gravat a Vic. Aquest anar i venir segur té a veure amb els sons tan diferents d'Adiós, no es para siempre (Luup Records), que compta amb una desena de cançons que porten electrònica, autotune, ritmes llatins i instruments orgànics com el piano. Ens trobem al Parc Central del Poblenou, una localització que ha escollit ella i que té molt a veure amb l'estètica que l'acompanya. 

Ariana Abecasis music cantante - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Ets emergent en el panorama musical, si vols pots presentar-te. Qui és Ariana Abecasis? 
Ariana és una artista amb moltes ganes de fer coses, de començar el seu camí musical i de fer-se un lloc en aquest món. És una persona que li agrada molt la vida, l’art i compartir-ho amb la gent. 

Com comences amb la música? 
Tot va començar quan vam tornar a la Seu d’Urgell, vivíem a Xile. Jo tenia 6 o 7 anys i recordo que la meva tieta tenia un piano a casa. Ma mare em va preguntar si volia tocar algun instrument i si volia fer algun esport. Jo li vaig respondre que volia tocar el piano i volia fer taekwondo, i han estat dues coses que m'han acompanyat durant tota la meva infància. Però, no sé per què, la música em trasllada a un món on em trobo a mi mateixa. Com si m'alliberés de coses que no em fan falta.

Al ser de la Seu d'Urgell, vas estudiar música en una escola municipal d'allí?
Sí. De fet, a la Seu no hi ha molta música. Sí que hi ha una moguda més folk, però música així reglada no. Hi ha una escola de música i vaig començar allà, però recordo que volia més. Sempre volia més. I llavors va arribar un moment, amb 15 o 16 anys, que vaig decidir buscar una professora a Barcelona, i anava i venia un cop a la setmana.

Ets pianista clàssica de formació i el teu primer disc és de fa cinc anys, molt diferent del que treus ara. En aquests anys has estat a Londres, què te n’emportes?
El primer disc va ser una aposta molt experimental per mi, perquè va ser la primera presa de contacte amb la composició, amb el cant, amb l’escriptura. A més, jo venia de ser intèrpret clàssic, amb una indústria diferent i una manera de pensar diferent. Al cap d’un temps, després d'estar molt carregada, la vida em va portar a Londres, i allà vaig decidir fer producció. I la veritat és que em vaig trobar amb un món artístic que em va fascinar i em va ajudar a entendre què és el que volia fer. 

Jo sempre he pensat que viure de l'art és un privilegi arreu del món, perquè és una feina molt passional i etèria

Ariana Abecasis music cantant Sergi Alcazar 16

Foto: Sergi Alcàzar

M’explicaves abans que vas veure una manera diferent d’entendre l’art a Londres que aquí, a Catalunya. Per què?
Jo crec que és intrínsec a l’arrel i a la cultura. No vull dir que aquí la cultura no sigui bona ni que no la tractem bé, sinó que aquí venim d’un bagatge molt diferent. Allà la música i l’art són molt intrínsec a l’arrel cultural, i això es plasma en trobar-te artistes per tot arreu. Molta gent és compositor, músic, artista, dissenyador. Molta gent. 

Creus que es podria fer alguna cosa perquè aquí es pogués viure més de l’art?
Jo sempre penso que viure de l’art és un privilegi a tot arreu del món, perquè és una feina molt passional i que té a veure amb una cosa molt etèria. Però jo crec que ja s’està fent, que aquests últims anys a Espanya i Catalunya està havent-hi un boom d’artistes increïbles i crec que estem començant a canviar el panorama.

En quin sentit? Gent jove que està pujant i té altres formes de fer?
Clar, en els últims anys les escoles d’art han augmentat moltíssim al país. Cada cop hi ha més gent que veu això com una professió vàlida, com el que és. Hi ha molta feina a fer, però crec que hi ha un avanç. 

El disc és com una carta de presentació, però molt completa. Els estils de cançons com Nada te pido o Adiós, no es para siempre poc a veure tenen amb White horses o Flower smiles. Però hi ha una certa uniformitat i semblança. Com hi arribes?
No és una cosa que pensi, sinó que forma part de la meva personalitat i de la meva forma d’entendre l’art. He tocat molts estils, moltes coses diferents i forma part de mi. Sí que sento que hi ha una essència en totes les cançons, que tot i que busquem diferents estètiques i sons, mantenim la idea de trobar un so propi i crec que al disc està clar. 

Parles en plural. Has produït el disc amb Joan Borràs, també teclista d’Oques Grasses, que va col·laborar també en la producció de fa cinc anys. La relació és estreta?
Amb el Joan ens vam trobar a l’ESMUC fa 10 anys. Ell estudiava teclats moderns i jo piano clàssic. Arran d'allà va sortir una amistat molt maca. Vam connectar molt creativament i artísticament, i vam fer el primer disc. Hem viscut la nostra joventut escoltant el mateix i compartim el que fèiem, creiem en el talent de l’altre i ens admirem molt. Ha sigut un procés comú, amb molta passió, esforç i hores.

La natura i les flors formen part del meu filtre, són una font d'inspiració molt gran

Ariana Abecasis music cantante - Sergi AlcazarFoto: Sergi Alcàzar

No solament la part de producció està treballada, sinó que també ho està l’estètica. He llegit que t’hi acompanyen els teus germans, en els videoclips i l’audiovisual.
El procés creatiu sempre ha nascut molt des de la família a casa meva. Els meus germans van estar a l'Argentina molts anys i quan van tornar, fa un any, van dir “hem de fer coses”. I m’han ajudat moltíssim, també apostant pel seu talent. A la direcció artística hi ha la Maragna Farràs que, de fet, és la parella del meu germà. Hi ha una formació i gent molt capaç a la meva família.

En aquesta estètica hi ha molta natura, moltes flors, molt verd a tots els videoclips. D’on et ve això? Té alguna cosa a veure amb la Seu?
Sempre dic que forma part del meu filtre, perquè potser a una altra persona de la Seu no li inspiren les flors o la muntanya. A mi sí, no és l’únic, però sento que la natura és una font d’inspiració molt gran. Però també les imatges. Veig molt de transformar imatges en música també.

Tornant a la música, al disc veiem molt amor, i tractat des de perspectives diferents, des de la part més tòxica i també la més idíl·lica.
Mai he volgut fer un disc sobre l’amor, específicament, però jo crec que és una emoció molt forta que vivim tots els humans. L’amor són i és cap a moltes coses: cap a tu mateixa, cap a la natura, cap al menjar, cap a la professió... La major part dels temes sí que parlen sobre l’amor cap a algú, però, per exemple, FIVE és sobre l’amor als diners.

És una crítica al consumisme?
Sí, en part. Volia un tema agressiu i vaig intentar buscar què era agressiu en mi, en la meva vida. I la relació amb els diners és una relació agressiva moltes vegades, i ens passa a tots. Però també té molt a veure amb l’obsessió, ens hi obsessionem molt. Tant sigui amb les persones com amb els diners, i confonem l’obsessió amb l’amor. A Nada te pido, quan explico la part més tòxica, l’explico com una obsessió. Després hi ha altres temes com White horses que va dirigida cap a l’amor propi, és una cançó més inspiradora i més bella. 

És important per tu transmetre aquest missatge d’amor propi, empoderador?
Sí, sí, sí. És molt important empoderar-nos, però sabent què vol dir. Perquè no vol dir sortir a un escenari i ballar, o sortir a tot arreu. Jo crec que empoderar-se té a veure amb trobar el teu poder propi intern. Cadascú el tenim a algun lloc i jo crec que es tracta de fer un exercici de sinceritat i d'estima cap a tu mateix. També té a veure amb l’altre. Un cop et trobes, què fas per donar el que ets? En el meu cas és la música. 

No crec que la llengua sigui una limitació ni una part de la meva personalitat, simplement és una eina

Aquest exercici el fas en anys d’incertesa per a molts joves. Les crisis cícliques que hem viscut fan que molts no puguin treballar d’allò que voldrien. Per exemple, tu no vius de la música. T’ha afectat a tu això? Què en penses?
Mai he viscut el que volia fer des d’un punt de vista econòmic. Mai he pensat què puc fer per diners o què puc fer per viure. Sempre he pensat què puc fer que em faci ser més feliç i que em faci créixer com a persona. Això és el que m’inspira a seguir i a fer coses. I crec que sempre trobes la manera de fer les coses quan tens ganes i passió pel que fas. El missatge que tiraria a la gent és que sé que és difícil, perquè vivim en uns moments on la idea de l’economia i dels diners ens té molt a sobre, i vivim en un món on cada dia ens ho recorden, però és important que pensem realment qui som. Que més enllà dels diners i del capitalisme hi ha una cosa més gran, que som nosaltres mateixos. I tenim coses a dir. I hem de trobar què volem dir. 

Què tens a dir, tu?
Encara m’estic descobrint. No sé si hi ha solament una cosa a dir, crec que tinc moltes coses a dir. Però a vegades dius coses sense saber que les dius. Jo crec que l'important és viure en pau amb tu i que cada dia sigui el millor que puguis viure. Això és una mica idíl·lic, però crec que és el camí que hem de seguir. 

Ariana Abecasis music cantante - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Diuen que l’esperança és l’últim que hem de perdre. Hi ha una pregunta que no t’he fet que m’agradaria fer-te. Cantes en castellà, cantes en anglès, per què no en català?
El meu primer disc va ser en català! Són llengües que conviuen en el meu dia a dia, també hi conviu el francès, i moltes altres. Però la llengua no crec que sigui una limitació ni sigui part de la meva personalitat, simplement és una eina. I és fabulós perquè cada llengua et permet dir les coses d’una manera. I per això m’agrada jugar amb les dues. De moment, estic en aquest moment. No sé què faré després.

Jo no em considero feminista, tampoc res de '-istes'. No són moviments amb els quals m'identifiqui

Per últim, per tancar i perquè els lectors t’acabin de conèixer: 3 coses que li fan ràbia a l’Ariana i 3 coses que li donen alegria.  
Ràbia, ràbia, me’n fan molt poques. És una pregunta que em faig jo mateixa moltes vegades i quan m’ho plantejo no em surt res. No tinc coses marcades a la meva vida que digui això em fa molta ràbia. Però després sí que em passa que trobo moments concrets que dic això m’ha fet ràbia, mmm....

Si vols comença per les que et fan somriure...
Tocar, crear, observar... bastantes coses. M’agrada molt viatjar, també. Ara no ho puc fer i està sent tot un repte. 

I creus que trobarem les que et facin ràbia? Pot ser, sent dona jove, igual t’has trobat en situacions d’abús de poder dins la indústria...
Crec que com a dona no t’has de deixar intimidar. Per davant de tot, has de saber que ets una persona, que hi ha moltes realitats dins el món dels homes i del món de les dones. Ho he dit més d'un cop, jo no em considero feminista, tampoc em considero de –istes, no són moviments amb els quals m’identifiqui. Sí que crec que és important de la feina que han fet moltes dones i estic contenta que la seguim fent, però ho visc des d’un altre punt de vista més humà, més des de pensar que tots som el mateix siguem homes o dones. No tant des de la diferència que jo soc dona i tu home. Llavors diguéssim que mai m’he trobat en situacions així. O potser m’hi he trobat i ni me n’he adonat. També és cert que com més ens n’adonem, més volem lluitar, i jo no he entrat en això. De coses que no m'agradin, et puc dir que em posa trista quan algú ha perdut la seva raó de viure, quan algú no sap qui és, o què vol fer, i s’ha rendit a la vida. I moltes vegades em passa que m’agradaria inspirar aquesta gent. Tampoc m’agrada que em diguin què he de fer. Amb dos ja està bé, no?

Sí, et perdono la tercera. Tens prevista alguna presentació? La Covid ho permet?
Sí, està programat. El 12 de març, concert de presentació aquí a La Nau, us hi espero!

Ariana Abecasis music cantante - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat