Menys d’una setmana després d’incorporar-se al catàleg de Netflix, Archivo 81 ja es troba entre les sèries més vistes de la plataforma. A la majoria de ficcions els hi costa més arribar-hi quan no són noves temporades o títols molt esperats, però l’obra de Rebecca Sonnenshine s’ha convertit de seguida en un èxit. El motiu és ben senzill: és una sèrie que enganxa. D’aquelles que no pots deixar de mirar perquè necessites saber la resposta a totes les preguntes, i un cop les tens, aquestes et porten a noves preguntes, i així successivament en un context d’inquietud constant que et manté ple de tensió al marge de la cadira.
Una feina sospitosa
Dan Turner és un expert en restauració de cintes que rep una oferta de feina força sospitosa: recuperar el metratge malmès d’un incendi a l’edifici Visser de l'any 1994 des d’una casa al mig del no-res. El metratge en qüestió és obra de Melody Pendras, una estudiant de postgrau que arriba al complex d’apartaments per realitzar-ne la història oral. És a través de la seva càmera que anem coneixent els veïns i els misteris d’aquest estrany edifici, alhora que el Dan descobrirà la connexió que hi té.
Les referències de la sèrie van dirigides al terror clàssic. / Netflix
Així doncs, seguim dues línies temporals diferents però interconnectades que recorda a l’estructura utilitzada per Sam Esmail a Homecoming, amb qui també comparteix el fet de ser una adaptació d’un podcast. La majoria de referències que trobem a Archivo 81, però, van més dirigides cap al terror clàssic, amb paral·lelismes amb El Resplandor en tenir al Dan aïllat en una casa on comença a perdre el cap o amb l’ús del punt de vista de la càmera d’un personatge, habitual en el gènere.
Omplir els buits de la memòria
Aquestes referències cinematogràfiques no són totalment gratuïtes, sinó que se sumen a la idea principal de la sèrie: la materialització de la memòria a partir de les imatges. Ja sigui a través de la gravació, com la Melody, o de la restauració, com el Dan, tots dos protagonistes estan obsessionats amb mantenir els records en format material a causa dels traumes que van patir d’infants: l’abandonament de la seva mare per part d’ella i la mort de la família per part d’ell.
El borrós record que tenen d’aquells fets és el que els hi genera terror. Allò que desconeixen perquè no en tenen imatges, buits de la memòria que busquen omplir de manera desesperada - l’objectiu real de la Melody al Visser és trobar la seva mare -, de la mateixa manera que la sèrie genera el terror a partir d’allò que no ensenya i genera gran angoixa a uns espectadors que, igual que els protagonistes, volen omplir aquests forats.
Millor el viatge que la destinació
Archivo 81, doncs, llueix especialment en el plantejament dels misteris inquietants a través de l’ocultació d’informació, mentre que quan ofereix respostes, quan omple els buits, no sempre aconsegueix fer-ho de forma tan satisfactòria. És, per tant, una sèrie on gaudir més del camí que de la destinació, tenint en compte que el primer sempre és més important que el segon.
A més, en aquest camí t’hi acompanyen Dina Shihabi i Mamoudou Athie en els papers principals amb unes interpretacions plenes de tendresa que fan encara més angoixants els terrors que els hi toca viure. Un horror que és recomanable mirar amb la llum oberta i, si pot ser, acompanyat.