Madrid, 1 d’abril de 1766. El rei Carles III nomenava l’aragonès Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ponts de Mendoza, comte de Aranda, nou ministre plenipotenciari de la monarquia espanyola. El seu predecessor, Squillace (Esquilache, en la terminologia espanyola); havia “cremat” la seva carrera política en un conflicte de capes i barrets amb les poderoses oligarquies del règim (la noblesa latifundista castellana), que ocultava un evident projecte de transformació i modernització d’Espanya. Aranda, el candidat preferit de les grans oligarquies aristocràtiques espanyoles, passaria a la història per diversos motius; però, probablement el més desconegut va ser que des del poder va promoure la privatització i la desforestació dels Monegres.
Representació de Carles III (1765), obra d'Anton Raphael Mengs. Font: Museu del Prado
Els Monegres, el bosc d’alzines més gran d’Europa, ... abans d’Aranda
Els Monegres, la regió aragonesa entre la vall del riu Alcanadre, al nord; i la de l’Ebre al Sud; i entre la vall del riu Cinca a l’est; i la del Gàllego, a l’oest; havia estat, fins a la centúria del 1500; el bosc d’alzines més gran d’Europa. D’aquí li ve el nom: les capçades de les alzines, vistes de lluny, tenen un color fosc; i els Monegres (Mons Negros en aragonès) eren una immensa massa forestal que, contemplada des de la perifèria justificava l’apel·latiu. I, com a mínim, des de la reconquesta aragonesa de la regió (segle XI); havia estat el gran bosc de pastura d’hivern dels grans ramats transhumants. En aquest punt és important recordar que la ramaderia havia estat una de les principals fonts de riquesa d’Aragó durant l’Edat Mitjana.
Fragment d'un mapa d'Aragó (1719). Al centre del mapa, la regió dels Monegres. Font: Cartoteca de Catalunya
Els Monegres, el bosc comunal més gran de la Península, ... abans d’Aranda
També, des de la reconquesta aragonesa (segle XI), els Monegres eren un bosc d’ús comunal. Els veïns dels pobles i viles de la regió, tenien preferència absoluta en la utilització dels recursos naturals que brindava aquella immensa massa forestal: no tan sols les pastures; sinó també la llenya que, durant segles, va cremar a les xemeneies i als forns de les viles de Bujaraloz, de Escatrón, o de Sarinyena; o als monestirs de Sixena o de Rueda; procedia del bosc dels Monegres. I l’aigua; ... si, l’aigua !!! de les “badinas” (les basses naturals, en aragonès) on hi desembocaven els cursos fluvials soterranis; escampades arreu del gran bosc, eren els abeuradors dels grans ramats; i l’aigua de consum dels pobles i viles de la regió.
Representació de Bujaraloz (1668), obra de Pier Maria Baldi. Font: Biblioteca Laurenciana de Florència
Privatització i desforestació, a “bombo i plateret”
Aranda era un pretès intel·lectual d’aquella pretesa Il·lustració espanyola del règim borbònic. I en el seu paper de ministre plenipotenciari, no se li va acudir altra cosa que “para la felicidad del pueblo” convertir aquella gran massa forestal en terra de conreu de cereals. El primer pas, la privatització del bosc, no li va costar gens: els Furs d’Aragó -que durant segles havien blindat l’ús comunal dels Monegres; havien estat liquidats a sang i foc sis dècades abans, durant la Guerra de Successió hispànica, i tot seguit a l’ocupació borbònica d’Aragó (1707). Privatitzat el bosc, es va lliurar en cos i ànima a la desforestació de la regió. Els Monegres no van ser desforestats per construir l’Armada Invencible (1588). Van ser desforestats per Aranda (a partir de 1766).
La desertització dels Monegres
La vall de l’Ebre és, des de sempre, una de les regions menys plujoses d’Europa. Però, també des de sempre, quan plou ho fa, generalment, amb molta violència. Un detall que, incomprensiblement se li va escapar a l’il·lustradíssim Aranda. La cadena de conseqüències de la desforestació, precipitacions, erosió, desertització; va ser evident des del primer moment. Abans de la mort d’Aranda (1798); les fonts documentals revelen que els Monegres (sobretot la meitat sud) ja presentaven un aspecte molt similar al paisatge actual. Fins i tot, l’erosió accelerada del terreny hauria provocat l’elevació de les capes de sal del subsol. Resultat: les “badinas” (les basses naturals d’aigua dolça i única reserva hídrica del territori) s’haurien salinitzat, i haurien quedat del tot inservibles.
La ruïna del territori
Per raons evidents, la erosió i desertització dels Monegres va ser un dels cops més durs a la feble economia aragonesa del segle XVIII; que, fins llavors, es recuperava lentament dels efectes devastadors provocats per l’expulsió de la població morisca de la vall de l’Ebre (1609-1610). Però, reveladorament, ningú li va demanar responsabilitats. Aranda va començar a caure el 1773. Però la seva desaparició de l’escena política es produiria el 1792. L’il·lustradíssim Aranda va demostrar no tenir cap coneixement de geografia física, ni de meteorologia; però, en canvi, va anticipar els processos independentistes de les colònies espanyoles d’Amèrica que, després de la creació dels Estats Units (1783), s’iniciarien dues dècades després (a partir de 1810).
Caràtula de la memòria que Aranda envia a Carles III sobre la independència de les colònies americanes. Font: Biblioteca Digital Hispànica
La sorprenent caiguda d’Aranda
La veritable causa de la caiguda d’Aranda va ser la seva proposta d’anticipar-se als processos revolucionaris americans: crear monarquies “americanes” sota el paraigües polític i econòmic de la metròpoli, que serien dirigides per membres de la família de Carles III (fills, germans, cunyats). Una mena de “Commonwealth” borbònica hispànica (la viva representació d’un caspós dinar familiar de Nadal); que pretenia reequilibrar el pendent per on precipitava Espanya. Aquella pensada, lluny de ser aplaudida i recompensada, li va sortir caríssima, per què en aquella Espanya borbònica i pretesament il·lustrada, era més punible qüestionar la sagrada naturalesa del regim; que usurpar una propietat comunal, provocar un desastre ecològic de grans dimensions, i condemnar a la ruïna econòmica milers de famílies.