Poleñino (regne de Pamplona-Aragó); 7 de setembre de 1134. Fa 891 anys. El rei Alfons I, desè monarca de la nissaga Ximena navarroaragonesa i conegut com a Alfons el Bataller, moria a causa de les ferides que havia patit, sis setmanes abans, durant l’intent frustrat de conquesta de la plaça musulmana de Medina Afraga, l’actual Fraga (17 de juliol de 1134). Amb la mort del Bataller desapareixia una figura clau en la política peninsular de l’època. Alfons era un dels màxims exponents de la ideologia projectiva hispanista (de restauració del desaparegut regne visigòtic) que, des de la invasió àrab (711), dominava les cancelleries de Lleó, Burgos i Pamplona. Però no la de Barcelona. I s’obria un colossal conflicte, motivat pel seu polèmic testament, que canviaria —per sempre— la història dels dominis que havia governat.
La mort del Bataller va comportar la divisió del seu regne. La meitat occidental es va constituir en el regne de Pamplona (més endavant Navarra) i la meitat oriental en Aragó. Però mentre els navarresos elegien un monarca que fundava una nissaga reial pròpia i es projectaven cap al futur, els aragonesos coronaven el germà religiós del difunt i l’obligaven a engendrar una criatura per a, finalment, acabar lliurant el regne a un governant estranger (1137). Ramir II, germà i successor del Bataller, es reservaria la corona però només a títol honorífic. Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, seria Home Principal d’Aragó, és a dir cap polític i militar del regne. ¿Per què els aragonesos no van fer el camí en solitari o per què van buscar un aliat radicalment diferent i es van llançar als braços dels catalans?
Els èxits i els fracassos del Bataller
L’arrel d’aquesta història és en la figura del Bataller, i el que l’explica són els seus èxits i els seus fracassos. Alfons va ser un gran militar, que va eixamplar els seus dominis fins a duplicar l’extensió que havia rebut en herència del seu pare i antecessor, el rei Pere I de Pamplona-Aragó. I va ser un gran gestor que va repoblar amb èxit i posar en producció bona part dels territoris que havia incorporat. I va tenir l’oportunitat de canviar la història. L’any 1107, quan ja feia tres anys que s’asseia al tron de Pamplona, va caure una peça molt important del tauler polític lleonès. Ramon de Borgonya, el gendre del rei Alfons VI de Lleó i Castella, moria inesperadament. Tot seguit el rei lleonès va fer un moviment que evidenciava una gran ambició: va negociar el matrimoni de la seva filla i hereva Urraca —vídua del Borgonya— amb el Bataller.
El fracàs del projecte del rei lleonès
En aquelles capitulacions es va pactar que a la mort del rei lleonès, el Bataller passaria a ocupar el tron de Lleó. Que es prescindia de la descendència que havia engendrat el difunt Borgonya i que el primogènit del Bataller i d’Urraca reuniria els trons de Pamplona i d’Aragó —per herència paterna— i de Lleó i de Castella —per herència materna—. Una calculada estratègia que, passats quatre segles de la invasió àrab (711) culminava la ideologia hispanista. Però el Bataller era un pèssim polític. Les cròniques el descriuen com un personatge autoritari, groller i malcarat. Les disputes maritals van ser sonadíssimes (el Bataller, que tenia un curiós concepte del matrimoni i del “racó de pensar”, resolia els desacords recloent Urraca a les masmorres de palau) i aquell ambiciós projecte acabaria amb una estrepitosa anul·lació matrimonial (1115).
El controvertit testament del Bataller
El matrimoni lleonès del Bataller i el seu fracàs són molt importants per entendre el que va passar a continuació. Alfons no es va tornar a casar i mai no va tenir descendència. En canvi, el fill del difunt Borgonya i primogènit d’Urraca, apartat de la successió pel seu avi en benefici del faraònic projecte polític d’unió, acabaria succeint la seva mare i s’asseuria al tron de Lleó (1126). Aquest fet, promogut per les oligarquies lleoneses, dibuixava la restauració d’un equilibri de forces entre els conglomerats de Lleó i de Pamplona, que superat el matrimoni del Bataller i Urraca (1108-1115), situava de nou els lleonesos en el lideratge peninsular. I això explicaria el perquè el Bataller, tement els efectes d’un rebuf, hagués signat el controvertit testament a favor dels poderosos ordes militars del Temple, de l’Hospital i del Sant Sepulcre (1131).
L’obertura del testament
El Bataller no estava equivocat i, a la seva mort (1134) Alfons VII —el lleonès— (el fill d’Urraca) va reclamar el tron de Pamplona-Aragó, en virtut del seu “parentesc” amb el difunt. Aquesta reclamació, 'perfumada' amb un asfixiant tuf d’amenaça, no va passar desapercebuda però, tot i això, la noblesa navarroaragonesa va denunciar el testament i va tirar pel dret. Les elits pamploneses van coronar Garcia Ramires (1134), cosí tercer del difunt Bataller i gendre del Cid Campeador (una picada d’ullet a la noblesa castellana, que vivia sotmesa al poder lleonès). I les elits aragoneses van coronar Ramir (1134), germà petit del difunt Bataller i abat del monestir de Sant Victorià, a la Ribagorça (una picada d’ullet a ningú i una provocació a tothom).
Peronella
Quasi tot seguit (1135) Alfons el lleonès es permetia intimidar navarresos —però, sobretot, aragonesos—. S’intitulava “Imperator Totus Hispaniae” (emperador de totes les Espanyes) i les seves hosts ocupaven Saragossa. La noblesa aragonesa, espantada, li va buscar una esposa al “Monjo” i els van allitar, amb l’esperança posada en l’arribada d’un hereu que legitimés la coronació de Ramir. Però, la diada de Sant Pere de 1136, quan tot estava preparat, Agnès d’Aquitània —l’abnegada esposa del “Monjo”— paria una nena: Peronella. Els aragonesos es trobaven, de nou, a la casella de sortida. O pitjor, encara, al llindar de la desaparició. Perquè quan el lleonès Alfons —el rampant “imperator”— va tenir coneixent del fet va obligar els aragonesos a comprometre matrimonialment el nadó amb el seu hereu Sanç, de dos anys.
La desaparició d’Aragó
La desaparició del regne d’Aragó, dissolt dins l’edifici hispànic d’Alfons “l’imperator” i la de les seves oligarquies, suplantades per les elits del rampant lleonès, era una simple qüestió de temps. I això va activar les oligarquies aragoneses (la noblesa militar i latifundista i les jerarquies eclesiàstiques) que van girar la mirada cap a tot arreu buscant un bot salvavides al mig de la immensitat de l’oceà. Espantats per l’impuls d’Alfons el lleonès, havien renunciat a tota negociació. De Pamplona, per raons òbvies, no en podien esperar res. I dels barons feudals del sud del ducat independent d’Aquitània (Bigorra, Bearn, Armanyac, Albret), tradicionals aliats del regne navarroaragonès, tampoc, perquè la cancelleria de Pamplona —hereva, també, del difunt Bataller, no ho oblidem—, els havia situat en la seva òrbita per reforçar la seva independència.
Els catalans apareixen en escena
Descartats castellans, navarresos i aquitans, només quedaven els comtats independents catalans, liderats pel Casal de Barcelona. Els grans rivals del Bataller en la conquesta de les valls baixes del Segre i de l’Ebre i els que havien impedit la sortida de Pamplona-Aragó a la Mediterrània. Llavors les preguntes són: ¿per què els aragonesos es van menjar l’orgull i se’n van anar, secretament, a negociar a Barcelona? ¿Què podien esperar d’un poder català que no tenia una tradició ideològica hispanista ni una força militar equiparable a “l’imperator” lleonès? ¿Tan desesperats estaven? En el lliurament de demà, desentranyem aquests interrogants i veiem que, darrere aquella maniobra, hi havia uns interessos polítics i econòmics que la historiografia espanyola ens ha ocultat. ¿Per què els aragonesos es van llançar als braços dels catalans?