Barbastre (regne d’Aragó), 11 d’agost de 1137. Fa 888 anys. El rei Ramir II d’Aragó signava la Donació del Regne i de la seva filla Peronella a Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona. Ramir II abandonava el tron i recuperava la seva condició religiosa. Conservaria el títol de rei, només honoríficament. I la seva filla i hereva. Peronella, una nena de tan sols 13 mesos d’edat, i poc abans compromesa amb l’hereu del tron de Lleó i Castella (1136), seria lliurada al Casal de Barcelona, per a la seva criança, educació i matrimoni —en edat de casar— amb Ramon Berenguer IV. A Barbastre, Ramon Berenguer IV era nomenat Príncep o Home Principal d’Aragó (una figura política d’arrel romana que equivaldria, en la nostra contemporaneïtat, a la de president vitalici de la República).
Durant un quart de segle i fins a la seva mort (1137-1162), Ramon Berenguer IV seria la màxima autoritat d’Aragó. A Barbastre s’havia materialitzat un fet tan important com el canvi de la nissaga regnant: els Ximenos, de remot origen navarrès, cedien el tron aragonès als Bel·lònides catalans. Després i durant tres segles (1137-1410), els sobirans que es van proclamar a Barcelona i a Saragossa —des d’Alfons-Ramon (1162), fill i successor de Ramon Berenguer IV, fins a Martí I (1410)— serien els descendents —per banda paterna— de Guifré el Pilós, el fundador de la nissaga nacional catalana. I aquesta condició, en aquell context històric dominat per la ideologia patriarcal, posa en qüestió els pretexts —per no dir fantasies— de certa historiografia aragonesa (“matrimonio en casa”, “matrimonio desigual”), i resulta definitiu.
El reequilibri de les forces peninsulars
Els fracassos polítics del Bataller (la seva incapacitat per a culminar el projecte d’unió Lleó-Castella i Pamplona-Aragó i la fragmentació del seu domini a la seva mort —Pamplona, per una banda, i Aragó, per l'altra), havien restaurat el regne de Lleó (amb el comtat dependent de Castella) en la condició de “policia” peninsular. El 1135 (dos anys abans de les capitulacions de Barbastre i de la confirmació d’Aierbe), el nou rei lleonès Alfons VII, amenaçadorament, s’havia intitulat Imperator Totus Hispaniae ('emperador de totes les Espanyes'). Per tant, la creació d’un nou edifici polític al quadrant nord-oriental peninsular (Barcelona i Aragó), dotat de dimensió territorial i de força militar, contribuïa decisivament al reequilibri de les forces cristianes peninsulars i posava fre als plans expansius d’Alfons VI de Lleó.
Aquests plans expansius lleonesos eren molt inquietants. Tot seguit a la mort del Bataller, les hosts lleoneses havien obert un passadís entre el Moncayo —a l’oest— i l’Ebre —a l’est— i havien ocupat Saragossa, dividint el regne aragonès en dues parts. Alfons VII de Lleó pretenia seguir el curs de l’Ebre fins a la Mediterrània, engolint tot el que trobaria pel camí. Això afectava navarresos i catalans, que veien tallada la seva projecció territorial cap al sud. Però, especialment, els aragonesos, els quals, amb Peronella, tant si era promesa o era casada amb l’hereu del lleonès, perdrien tots els guanys territorials de l’època del Bataller i veurien el seu regne reduït a les valls pirinenques del Vielho Aragon (el comtat navarrès d’Aragó dels segles IX a XII). La factura de Barbastre i d’Aierbe era el preu a pagar per a evitar la letal mossegada del lleó.
Dos règims polítics diferenciats, dos dominis independents, un sobirà
A principis del segle XII, el regne navarroaragonès i els comtats catalans eren dominis amb un règim polític diferenciat. Mentre que a Pamplona es conservava vigorós el vell règim senyorial i els reis mantenien el seu poder (per exemple, el Bataller va desplegar un govern autoritari i va reservar les parcel·les més estratègiques als seus familiars de més confiança), a Barcelona —com a la resta de l’Europa de tradició carolíngia— havia arrelat amb força el feudalisme; i els comtes independents havien de negociar l’obra de govern amb els seus barons territorials, que ja no eren nomenats per la cancelleria comtal, sinó que ostentaven el càrrec en propietat. Als comtats catalans —a diferència del regne navarroaragonès—, els barons territorials no estaven subordinats al poder central, sinó que actuaven com un permanent contrapoder.
Aquest seria un dels avantatges que van advertir els aragonesos. Els règims polítics eren tan radicalment diferents que era impossible que aquella empresa culminés en una fusió. Barcelona i Aragó eren com l’aigua i l’oli —impossibles de barrejar— i, per tant, només es podia contemplar la fórmula “unió dinàstica”. Un edifici polític d’arquitectura foral (contemporàniament, l’anomenaríem confederal): dos règims, dos països i un mateix sobirà, que a Barcelona seria el comte independent d’un domini feudal, i a l’Aragó seria el rei d’un domini senyorial. La factura de Barbastre i d’Aierbe (la Confirmació) era el preu a pagar per a blindar la independència del regne aragonès i la supervivència de les seves oligarquies.
La memòria d’un passat llunyà en comú
Alguns historiadors —sobretot catalans— han argumentat que en aquell pacte (la Donació de Barbastre i la Confirmació d’Aierbe) hi va tenir un paper destacat la memòria d’un passat llunyà en comú: la província romana de la Tarraconense, que abastava la totalitat de la vall de l’Ebre, i que els agrimensors de la Lloba Capitolina van dibuixar —més o menys— sobre el solar de les antigues nacions nord-ibèriques. Però aquesta hipòtesi no està ben plantejada. Primer, perquè aquesta “memòria” estava reclosa en els segments més populars de la societat i es manifestava, exclusivament, a través de la tradició. I segon, perquè, pel que fa a cancelleries, el que es conservava era la “memòria” i el prestigi de les antigues divisions administratives romanovisigòtiques (segles II aC a VII dC), desaparegudes amb la invasió àrab (a partir del 711).
Això podria dir que, ja en l’època de formació dels dominis cristians pirinencs (segle VIII), les oligarquies de la Marca carolíngia de Gòtia (l’arc mediterrani entre Nimes i Barcelona) i del domini independent basc (les valls del Pirineu central i occidental) haurien ambicionat la restauració de l’antiga província Tarraconense, entitat que, a les acaballes de l’estat visigòtic hispànic, havia intentat —juntament amb la Narbonense— fer el seu propi camí de la història (revolta antihispànica de Flavius Paulus, 673, i resistència antiàrab d’Ardó, 710-723). Resulta plausible pensar que la ideologia “tarraconense” d’aquelles oligarquies hauria pogut transcendir en el temps, i que la factura de Barbastre i d’Aierbe seria el preu a pagar per a deixar els navarresos aïllats i sense opcions i coliderar amb Barcelona aquell projecte restaurador.
Els cunyats
En canvi, el que sí que està provat és que els aragonesos van veure Ramon Berenguer IV com el seu salvador. També per la seva condició de cunyat de l’imperator rampant. Alfons VII de Lleó estava casat amb Berenguera de Barcelona, germana petita de Ramon Berenguer IV. Aquest fet, en aquell context sociopolític, tenia molta importància; perquè l’esposa d’un rei no era tan sols la “fàbrica” de la descendència que havia de perpetuar la nissaga, sinó que també era la clau de possibles acords internacionals. En aquest punt, és fonamental destacar que els dos germans grans de Berenguera eren Ramon Berenguer IV —comte independent de Barcelona— i Berenguer Ramon I —comte independent de Provença. I que la germanastra de Berenguera era Ximena —comtessa consort del comtat independent de Foix.
Per tant, quan els aragonesos lliuren el regne a Ramon Berenguer IV, ho fan també perquè confien que el comte català li recordarà al rei lleonès l’estratègica familiaritat que els uneix i la inconveniència d’atacar-lo i el risc de trencar la valuosa aliança amb la xarxa Bel·lònida. I no estaven equivocats, perquè una de les primeres accions —i èxits!!— de Ramon Berenguer IV com a Home Principal d’Aragó seria aturar l’avenç lleonès. Ramon Berenguer IV va incorporar Tortosa (1148) i Lleida (1149) al comtat de Barcelona, per a esvair les ambicions d’Alfons VII de Lleó. I si bé és cert que, amb aquesta operació, impediria per sempre la sortida al mar d’Aragó (el vell somni del Bataller), també ho és que recuperaria Saragossa per a Aragó. La factura de Barbastre i d’Aierbe era el preu a pagar per recuperar la capital aragonesa.
