Antònia Jaume, actriu mallorquina, torna a sorprendre amb una grandíssima actuació. La crítica així ho avala, aquesta, i una vegada més, amb Al contrari!, una obra de la Lluïsa Cunillé (la dramaturga badalonina que va merèixer el premi Born de Teatre, el més ben dotat a l’Estat, amb El gos) dirigida per l'Albert Arribas, un dels noms més rellevants de les arts escèniques a casa nostra els darrers anys. Comparteix escenari amb Berta Giraut escenificant les tribulacions d’una directora de teatre que viu en una sala tancada per la crisi econòmica. Aquesta obra reobre la Sala Atrium després de mesos amb el teló abaixat tancada per reformes. Sense que hagin acabat, la temporada comença ara al gener, i fins a juny s’hi escenificaran textos de Pier Paolo Pasolini, Caryl Churchill i Heine Müller. Autors contemporanis del repertori europeu.
Antònia, t’has fet coneguda per ser la presentadora de L’agafam si pots a IB3
Sí. I ara estem fent unes audiències altíssimes, un 10% de share, quan la cadena, de mitjana, fa un 5%. El juny de 2021 la Llum Barrera em va dir que plegava. Som molt amigues, i en saber-ho em vaig presentar al càsting, i m’hi van agafar. Això m’ha donat molta estabilitat. Els darrers anys havia compaginat l’ensenyament de teatre a diverses escoles, amb funcions i moltes altres coses.
On et formes com a actriu?
A casa no volien que fos actriu. Vaig estudiar periodisme, a l’Autònoma. Tenia de companys de classe David Selvas, Llum Barrera, Santi Villas... Més endavant, em vaig apuntar a l’aula de teatre de la universitat. I a partir d’aquí anava fent diners per formar-me. Cursos amb Txiki Berraondo, la gran mestra, l’Obrador de la Beckett, vaig anar a Argentina... No he tingut una sola escola.
Vas participar del fenomen Mort de dama de Llorenç Villalonga al TNC.
Sí, va ser tot un fenomen. Ara fa 13 anys, d'allò. Una obra en mallorquí al TNC amb totes les entrades exhaurides. Una adaptació de March Rosich, Rafel Duran... Una obra que parla d’una aristocràcia en decadència, i ja és cert que a les Balears tot ha arribat sempre en decadència. I Llorenç Villalonga ho va plasmar meravellosament. Un obra en un registre teatral similar al sainet i la farsa, que també és molt mallorquí. I per això va agradar tant.
Una persona molt important a la teva trajectòria ha estat el dramaturg Albert Arribas, amb qui ara has tornat a coincidir a Al contrari!. Com vas arribar a ell?
Vaig anar de públic a Moro com a país al Teatre Nacional. Un monòleg que va fer la Màrcia Cisteró el 2013. I vaig voler-lo conèixer de seguida. Li vaig dir que volia treballar amb ell. I poc després em va trucar per fer F.R.A.U., un muntatge de més de 7 hores. Ens entenem molt bé. Els darrers anys he treballat a El jardí, Beuarra i ara Al contrari!.
Moltes vegades necessito aturar-me, i pensar que cada assaig és anar a escola. Soc hereva de moltes coses...
La seva productora, Centaure Produccions, fa projectes singulars.
Treballem moltes vegades des del desconcert i no tenim mai res a perdre. Ara, perquè treballem amb la màgia de la Lluïsa Cunillé. Jo no ho sé fer. Moltes vegades necessito aturar-me, i pensar que cada assaig és anar a escola. Soc hereva de moltes coses... Pensa que em ve de família. El meu avi era glosador, i això em serveix molt per encarar una actitud que m’exigeix el fet escènic de forma completa. Però sempre tinc ganes de fer-ho, perquè el viatge és molt gratificant.
I moltes vegades incomprès.
Ara parlem des d’un resultat. A El jardí ens va passar. Hi ha una frase de Beckett que sempre penso: “fracassa quan abans millor”. A F.R.A.U. vam fer una prèvia amb un crític, i recordo que es va horroritzar. I nosaltres ho vam patir i molt. I recordo que el director, l’Albert Arribas, ens va dir que ens havíem de protegir. Fent aquestes obres, nosaltres, els actors, ens hem de protegir. Els companys quan surten de veure’ns, ens donen el condol pel que exigeix fer una funció d’aquestes característiques.
Els companys quan surten de veure’ns, ens donen el condol pel que exigeix fer una funció d’aquestes característiques
I per què ho fas?
Perquè no només es fa teatre per voler agradar sempre. Aquests muntatges ens exigeixen una profunditat actoral molt gran. Costa moltíssim. I costa també assumir que el que fas no agrada. També és cert que hi ha autèntics fans d’això que fem.
A Al contrari! fas de directora d’un teatre municipal.
És una obra pensada per a un teatre gran, amb molts fils, i moltes subtrames. De vegades preguntem coses a la Lluïsa Cunillé i no ens respon mai, no ens vol resoldre qui és aquest director d’un teatre municipal, qui són els altres... Jo he treballat molt amb la idea d’un malson i de tot un seguit de fantasmes que em visiten. L’obra és una crítica al món de l’espectacle i què l’envolta.
No només es fa teatre per voler agradar sempre
Des del minut u veiem una directora desmuntar-se emocionalment. Com es fa?
Desmuntant-me abans de la funció. Són obres molt dures, és cert. De vegades li demano al director: "Puc no fer-la bé, avui?". És dolorosíssima de principi a final. És una professió duríssima i moltes coses ressonen en el meu dia a dia. Per tant, com deia abans, necessito protegir-me, també. I tot això amb uns sous molt precaris.
En totes les obres parles mallorquí.
L’Albert Arribas defensa, com el Xavier Albertí, que hem de poder representar els accents meravellosos que té el català. I l’Albert defensa que la meva genuïnitat surt més en mallorquí. Al principi, em vaig enfadar molt. Recordo, estudiant periodisme, una professora que no citaré mai el nom, molt famosa. Ella, dels primers dies a l’Autònoma, em va advertir que xerrant mallorquí no trobaria pas feina. I m’ha passat molt. Moltes vegades m’han dit que no podria fer Shakespeare, perquè no podia ser que una reina anglesa parlés mallorquí. Ara és una cosa natural. Al contari! ha facilitat definir els personatges. Això és una eina molt important per al lluïment actoral, i això és important.