El col·leccionista Antoni Geloch i Viladegut (Lleida, 1956) acaba de presentar Quan érem lleidatans, primer volum de les seves memòries gens heroiques. Llicenciat en Dret i en Farmàcia a la Universitat de Barcelona, també ha seguit cursos a les universitats de Grenoble i de Harvard. Ha treballat a l'administració pública i en empreses multinacionals i és un apassionat de l'art i de la reflexió sobre el fet artístic, director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, especialitzada en gravats, acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i president dels Cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marès de Barcelona.
Antoni Gelonch/Sergi Alcàzar
Defineix Quan érem lleidatans com "unes memòries dels anys d'infància i joventut d'un nen i d'un noi que pertanyia a una família de classe mitjana a la Lleida de la postguerra, del desarrollismo i de la fi del franquisme". Per què aquest títol? Ara ja no ho són de lleidatans?
L'any 1977 jo trobo a la Fira del Llibre de Barcelona a l'escriptora Teresa Pàmies, de Balaguer, i ella havia escrit Quan érem capitans i Quan érem refugiats. Això em va fer pensar en el fet que jo era de Lleida, però ja no hi vivia. Hi ha qui s'ha pres el títol molt malament... Volia fer la picada d'ullet a la Pàmies, i alhora, explicar la història dels meus germans i la meva quan érem lleidatans. La nostra i la de molts altres lleidatans que van marxar de Lleida per estudiar o treballar. Lleidatans que no hi viuen i que poden tenir dues sensacions: la nostàlgia melancòlica i, alhora, un cert desdibuixament. Somnies una ciutat que ja no és com imaginaves. Fent el llibre també em vaig adonar que a Barcelona hi ha més gent de les comarques de Lleida que de les de Girona o Tarragona.
Es considera, doncs, un exlleidatà?
L'altre dia em van preguntar si havia deixat de ser lleidatà pel fet d'haver marxat de la ciutat i la veritat és que jo tinc la sensació que no me n'he anat mai del tot. Sempre hi he tingut un lligam sentimental. Fins fa deu anys la mare meva encara hi vivia. Crec que el meu final serà allà, encara que entremig hagi viscut a moltes altres ciutats. El llibre són les reflexions d'algú que estima apassionadament una ciutat on no hi viu, però de la qual té tots els records i que l'ha construït tal com és.
Lleida és la gran desconeguda?
L'altre dia en una altra entrevista em preguntaven si Lleida era la Ventafocs de Catalunya i els deia que el que era segur és que cap príncep vindria a provar-li la sabata. Lleida és desconeguda perquè és la capital més llunyana i la que no té costa. Hi ha un imaginari barceloní que creu que Catalunya és Barcelona, l'Empordà i la Cerdanya. L'entremig és per passar-hi. A mi em fan gràcia els qui fan proclames d'estimar el país sense voluntat de conèixer-lo. Com es pot estimar un país que no es coneix? Catalunya no és una gran Barcelona, ni un gran Vic, ni una gran Girona. El país és molt més divers i els seus avatars històrics, també.
Com ha marcat la història el caràcter de Lleida?
Lleida ha rebut sempre la primera clatellada de qualsevol atac contra Catalunya. El 1707 va ser ocupada pels filipistes, set anys abans de la caiguda de Barcelona, i els franquistes van ocupar Lleida el 3 d'abril de 1938 i durant nou mesos va ser front de guerra. Cada vegada que s'ha escapat una bufetada a Lleida li ha tocat rebre i això ha impedit una continuïtat en les classes dirigents. Cada canvi ha provocat l'eliminació de les elits. Així és molt difícil construir una ciutat.
Lleida ha rebut sempre la primera clatellada de qualsevol atac contra Catalunya
Les històries que passen a l'Empordà sembla que hagin de ser universals i, en canvi, parlant de Lleida aquest llibre tindrà un recorregut més local?
Els lleidatans s'hi sentiran reflectits perquè explico la seva història, quins van ser els pilars del franquisme, com li va costar sortir d'aquell règim... Pensa que el meu pare deia que Lleida era una ciutat amb governador. I en Francesc Porta, un dels dinamitzadors de la cultura en aquells anys, va dir que era com un ramat sense pastor. És un llibre pels lleidatans, en primer lloc, però també per tots els catalans, perquè puguin saber com són les comarques de Ponent, quina és la seva història, com condiciona la manera de pensar el fet de guanyar-se la vida d'una manera o d'una altra. Si no es coneix Lleida, no es pot dir que es coneix Catalunya. Sembla que com que el poeta va parlar de "Nord enllà", els barcelonins no han fet altra cosa que anar-hi. Tot això també afecta el llibre. Sembla que els llibreters veuen Lleida i ja pensen que en vendran pocs.
Com definiria els lleidatans?
Som gent que vol i dol. Voldrien ser més coneguts, perquè així serien més estimats, dolen que no se'ls estimi prou, però tampoc fan gaire per a ser més coneguts. És un peix que es mossega la cua. És gent que més que cap altra sap de la influència de la natura sobre la vida, acostumada a fer feines dures i que saben sortir-se de les adversitats... Poc amics de la retòrica en un país on ens agrada massa. Tenen la sensació que ni els estimen ni els coneixen i això els porta a refugiar-se en un cert folklorisme. Quan a la televisió hi ha un personatge de Lleida és el que ha de fer riure. I en el camp de la política un lleidatà sembla que només podia ser conseller d'Agricultura! Lleida és desconfiada i tancada pels que no són d'allà, fruit d'una història molt dura.
Hi ha un imaginari barceloní que creu que Catalunya és Barcelona, l'Empordà i la Cerdanya
Antoni Gelonch/Sergi Alcàzar
El llibre va del jo íntim al nosaltres col·lectiu. Com era la seva família?
Els Gelonch i els Viladegut són molt diferents. Els primers són fets a ells mateixos. El meu padrí, fill del Soleràs, a les Garrigues, va anar a fer de fuster a Lleida i va acabar muntant una foneria. L'empresa va ser col·lectivitzada i ell, que era de conviccions republicanes, va fer la retirada passant per Solsona, Berga i Ripoll. Va tornar a Lleida i els franquistes li van tornar la fàbrica. Això em fa preguntar si la meva família va guanyar o va perdre la guerra? És evident que ideològicament la va perdre, però des del punt de vista empresarial la va guanyar. El Viladegut, per contra, són una família benestant que vivia en una casa magnífica a la Rambla d'Aragó. El meu padrí tenia terres i va treballar a l'Ajuntament de Lleida. Aquestes dues famílies tan diferents es vinculen pel matrimoni dels meus pares. El meu pare, a qui els sogres li van fer saber que no era el que esperaven per la seva filla, era una persona disciplinada, treballadora i punt d'unió de la família i era molt patidor. En canvi, la meva mare era molt poc patidora, amb unes conviccions molt clares que no calia proclamar massa. Jutjava poc, sabia escoltar i era molt dolça. Amb el pare ens van quedar converses pendents. Amb la mare, no.
Els pares li van transmetre unes conviccions religioses sòlides però gens beates.
A la meva família no s'havien de fer grans escarafalls, no s'havia de plorar en públic ni fer declaracions abrandades. Ells tenien una religiositat allunyada de l'exhibició pública de la fe, en una època que la religió era omnipresent. La meva mare, respecte als capellans, deia que havíem de fer el que deien, però mai que el feien.
Com li van transmetre la catalanitat?
Quan va sortir el Cavall Fort ens hi vam subscriure de seguida. No era massa habitual en la nostra classe. La meva mare sempre va parlar català, fins i tot a uns veïns que eren de fora i treballaven en delegacions ministerials. Quan li vaig preguntar per què ho feia em va dir que eren ells que havien vingut de fora i que s'havien d'adaptar a la nostra llengua. A casa s'hi respirava una catalanitat pràctica, no passional. El català era la llengua de casa i no calia fer ni concessions ni escarafalls.
Per contraposició a La forja d'un rebel, parla de la forja d'un calmat. Com va ser la seva formació?
Entre els sis i els dotze anys vaig anar als Maristes i a partir de llavors fins als divuit vaig anar a l'Institut. Són dues formacions completament diferents. Als Maristes els llibres de text eren profundament franquistes i la disciplina, estricta. A l'Institut vaig tenir la sort de tenir grans professors, com el poeta Jordi Pàmias, que em va fer estimar la literatura. O Jordi Sirera, professor de Ciències Naturals que em va influir en el fet que estudiés farmàcia. Jo era un nen calmat i amb el temps encara en sóc més, sempre he refusat la batalla directa perquè penso que no se'n treu res.
El col·leccionisme neix en aquesta època?
De petit tothom ha fet col·leccions. Ens fèiem farts pastissets de Bimbo per completar els àlbums. Col·lecciones cromos, cotxes, segells, etc.. El problema és quan passen els anys i continues col·leccionant. Col·leccionar és quelcom arrelat a la condició humana. Tots els humans col·leccionem. Uns ho fem d'una manera sistemàtica, d'altres d'una manera més atrabiliària. Però tots col·leccionem records.
Tots els humans col·leccionem. Si més no, records
Antoni Gelonch/Sergi Alcàzar
Al llibre parla de la Lleida de la guerra civil, amb un alt nivell de violència, i la postguerra, amb una revenja molt acusada.
Lleida als anys 20 i 30 és governada per la Joventut Republicana, un partit, o més ben dit un moviment, tan gran i important que va fer ser capaç de construir el Camp d'Esports, amb camp de futbol, piscina, velòdrom, etc.. Els meus dos padrins n'eren socis i la seva manera de pensar no era ben bé igual. Era el partit d'Humbert Torres o Alfred Perenya. Durant la guerra a Lleida són executades 407 persones. El 67% dels capellans del bisbat són assassinats, però també seminaristes, persones de dretes... Quan entren els franquistes hi ha una revenja molt violenta, on s'executen 400 persones més i marxen a l'exili 800 persones més. Cal tenir en compte que dels 32.000 habitants a Lleida, quan entren els franquistes només en queden 2.000 perquè la resta ha fugit dels bombardejos, que a Lleida són més mortífers que els de Gernika.
Parla de Lleida com d'una ciutat presó, destruïda.
Lleida tenia quatre presons. Fins i tot la Seu Vella, on fins al 1947 hi haurà militars, va ser convertida en presó. El 75% de la ciutat està destruïda, el 7,2 de la població és morta o a l'exili, i Franco adopta Lleida per reconstruir-la. Una operació que es fa sense Pla d'Ordenació Urbana i amb una pèssima qualitat arquitectònica. Des del punt de vista moral el control era molt estricte, amb el bisbe Aurelio del Pino y Gómez, que es vantava de ser confessor de la dona Franco i treia i posava alcaldes, manant més que el governador.
Què va tenir d'especial el franquisme de Lleida?
Les elits socials que queden s'apunten al franquisme. Fer veure que no hi havia catalans que li donaven suport no és veritat. El Caliu Ilerdenc, en aquest sentit, era una institució fonamental, després de la guerra. És una reacció d'aquesta elit davant l'arribada de governadors i delegats ministerials de Valladolid i que s'encarrega d'ocupar els principals càrrecs per evitar que vagin a parar a gent de fora. Els socis del Caliu Ilerdenc, com Eduard Aunós o Josep Maria de Porcioles, constitueixen la nova elit del franquisme i un 40% dels càrrecs hi estaran vinculats. El Caliu domina el panorama polític, social, econòmic i cultural fins al final dels seixanta.
D'aquest entorn en surt la idea del leridanismo. Què era?
El leridanismo té una expressió màxima als anys seixanta quan hi ha un intent de crear la Región del Valle del Ebro, que volia dir desmembrar Catalunya pel costat més feble. Segons aquesta idea, Lleida no era ni catalana, ni aragonesa, sinó espanyola. Això, però, acabarà sent un bumerang pel règim, perquè provoca una reacció popular a través d'adhesius, cartells per les festes, on es deia "Sóc de Lleida i català". Això es va desestimar, però va tenir una continuïtat quan les parròquies de la Franja són segregades del bisbat de Lleida per passar al nou bisbat de Barbastre-Montsó.
El leridanismo passava per dir que Lleida no era ni catalana, ni aragonesa, sinó espanyola
La reacció contra aquests plans van ser un revulsiu?
Entre el 65 i el 70 hi ha fets que canvien la perspectiva. L'un és la publicació del llibre Lleida, problema i realitat, on diversos autors com Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel, Joan Gabernet i Josep Vallverdú, que estudia la situació d'aquell moment i relliga la ciutat amb una catalanitat bàsica en contra del discurs del Caliu i de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Calia combatre tant el leridanismo, com la temptació del lleidatanisme. A més, el bisbe del Pino marxa i arriba un bisbe nou, Ramon Malla, que afluixa la pressió. A més, a la reacció popular contra els plans de separar Lleida de Catalunya s'hi suma l'arribada dels Estudis Universitaris, primer com a aules de la UB o la UAB, i que serà l'embrió de la UdL. Això fa que els lleidatans que volien estudiar no calia que marxessin. Per primera vegada hi ha futur i allò tan negre, que ha produït tant de dolor, queda enrere. Tot plegat ve a demostrar que els qui han volgut esberlar la catalanitat d'aquella ciutat i aquella comarca, no se n'han sortit.
Com ho va viure el nen que era?
L'any 1974 quan jo marxo de Lleida per estudiar, Franco encara era viu i tot aquest franquisme continuava manant. Però el noi calmat que era tenia clar els principis de la catalanitat i la democràcia que haurà d'arribar. Trobava que per tenir futur calia deixar Lleida enrere. Veia la ciutat dissortada que mereixeria ser més estimada i més coneguda. Per això he escrit el llibre, al capdavall. Per explicar-me a mi mateix, per explicar com era Lleida i per explicar per què Lleida és tan especialment especial.
El llibre vol explicar-me a mi mateix, per explicar com era Lleida i per explicar per què Lleida és tan especialment especial
Antoni Gelonch/Sergi Alcàzar