El gener del 1939, el republicà, catalanista i catòlic, amb simpaties per Acció Catalana, Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), va decidir no exiliar-se amb els seus companys. Va tornar a Barcelona i es va lliurar als franquistes al mateix Quarter del Bruc on havia servit com a xofer de les Forces Àrees Republicanes, al volant d'un Plymouth matrícula 1521. La seva professió de fotògraf va ser providencial. Un altre fotògraf, el militar franquista i enginyer aeronàutic José Ortíz Echagüe seria el seu avalador i li permetria superar el procés de depuració amb èxit. Campañà, autor d'algunes de les fotografies més icòniques de la Revolució, dels millors retrats de les milicianes de la CNT-FAI i pertanyent al Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va poder retratar la desfilada de la Victòria de l'exèrcit franquista, el febrer de 1939. Abans de guardar-ho tot en capses i guanyar-se la vida com a fotògraf publicitari, d'esports o com a autor de bona part de les postals que els viatgers enviaven a casa seva, en els inicis del boom del turisme.
La descoberta l'any 2018 de les fotografies de la Guerra Civil que el fotògraf havia amagat en capses al garatge de casa seva i, especialment, la publicació de La capsa vermella, publicat per Comanegra, va servir per iniciar la revalorització d'un fotògraf artístic que abans del conflicte havia guanyat premis internacionals i que va observar aquell enfrontament bèl·lic posant més èmfasi en la bellesa i l'escrutini psicològic que en la ideologia. L'exposició al MNAC, La guerra infinita. Antoni Campañà. Les tensions d'una mirada (1906-1989), ha servit per situar-lo en l'imaginari com un dels grans fotògrafs catalans. Ara, en paral·lel a la mostra del museu de Montjuïc, dues exposicions i un llibre permeten aprofundir en el boom Campañà.
Un cotxe estimbat en una platja de Portbou, en una de les imatges exposades al MUME/Antoni Campañà
Paisatge després de la retirada
Reintegrat al món fotogràfic, no sense temors ni dificultats inicials, Campañà va viatjar a l'Alt Empordà per retratar el paisatge després de la retirada. Cotxes estimbats, rastres dels bombardejos sobre un exèrcit en retirada i soldats franquistes en confraternització amb la Gendarmeria, formen un joc de contrastos amb la pròpia biografia de Campañà i les seves fotografies anteriors, on sempre primarà la bellesa estètica i humana del retratat i la veritat d'allò que veu. És fàcil, en aquest sentit, percebre la mateixa incomoditat que deuria notar en ser a prop d'un exili que ell no va prendre i, alhora, en veure que les seves fotografies seríen usades per personatges tan sinistres com Ernesto Giménez Caballero, Gecé, un dels intel·lectuals del feixisme espanyol.
L'exili ens apareix, a les fotografies exposades al Museu Memorial de l'Exili de La Jonquera i al llibre homònim L’endemà de la retirada. Antoni Campañà. Portbou, 1939: autoretrat de l’absència (Comanegra), com un no lloc, com una absència. Lluny de les escenes captades per Robert Capa i d'altres fotògrafs, Campañà no capta l'èxode i els seus rostres, si no el record d'aquest sobre el paisatge, sobre el país, sobre un mateix. En aquest sentit, el pròleg d'Arnau González Vilalta, comissari de l'exposició i curador del llibre, és poèticament aclaridor.
Campañà, el fotògraf de l'automòbil
Campañà, renovador del darrer tram del pictorialisme fotogràfic i receptor de les avantguardes d'entreguerres, va ser un fotògraf preocupat per l'evolució del país, pel pas del món rural a l'urbà, de la modernitat i la societat de la màquina. En aquest sentit, l'autor de Tracció de sang, una de les seves fotografies més destacades d'abans de la guerra, va anar sentint una enorme atracció pel cotxe com a símbol d'aquest progrés que volia captar amb la seva Leica, un altre símbol de les capacitats mecàniques del seu temps. Va retratar els cotxes de la Barcelona burgesa, els cotxes requisats empastifats de sigles de partits i sindicats el 36 i els cotxes abandonats als vorals i a les carreteres de l'exili, l'any 39. I la seva llarga carrera encara li permetria poder esdevenir, gràcies altra vegada a Ortiz d'Echagüe, president de SEAT, fotògraf de la societat automobilística espanyola.
Imatge promocional d'un SEAT 1500 davant l'edifici de la marca a Barcelona/Antoni Campañà
Per a SEAT va realitzar campanyes publicitàries però també reportatges sobre les cadenes de producció que ara es poden descobrir a l'exposició Campañà. La estética de la modernidad mecánica, a Casa SEAT, el centre cultural de la marca a l'Avinguda Diagonal. La mostra, comissariada pels responsables de l'exposició del MNAC (Arnau González Vilalta, Plàcid García-Planas i Toni Monné, net del fotògraf) recupera més de dos centenars d'imatges de vehicles que permeten traçar la pròpia biografia del fotògraf. De fet, seguint la llarga vida d'aquest fotògraf redescobert podem passar del vehicle que va conduir a les Forces Aèries durant la guerra al viatge per Europa, l'any 1958, per celebrar les noces de plata amb la seva dona, al volant, com no podia ser d'altra manera, d'un 600, i, per tancar el cercle, al garatge on, després de mort, els seus nets van descobrir el tresor amagat.
Imatge de portada: Militars franquistes a Portbou/Antoni Campañà