El fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989) era un catòlic a qui va esgarrifar la onada sacrílega desfermada a l'inici de la Guerra Civil i un catalanista a qui incomodava la destrucció de la cultura catalana iniciada pels franquistes després de la seva victòria. Com tants d'altres homes de la seva generació, no parlava massa de la guerra i procurava treballar tothora perquè a la seva família no li faltés res. Però, sobretot, va ser un artista i un professional que va retratar en milers de fotografies allunyades de la consigna ni la censura l'estranya quotidianitat d'una ciutat en guerra.

Amb la seva Leica va captar la marxa dels milicians al front i les conseqüències dels bombardejos, l'exhibició de les mòmies de les monges als convents assaltats i les cues dels menjadors populars. Unes imatges que en un moment determinat va decidir guardar en una capsa, que la família no va trobar fins l'any 2018. Ara, el Museu Nacional d'Art de Catalunya exposa tres-centes d'aquestes imatges –algunes, mai positivades pel fotògraf– en una mostra retrospectiva que posa el focus en aquest arxiu ocult en una mostra titulada, del tot intencionadament, La guerra infinita. Antoni Campañà. Les tensions d'una mirada (1906-1989)

3.Antoni Campañà, Miliciana en una barricada del carrer Hospital, 1936, juliol 1936

Antoni Campañà. Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936. Arxiu Campañà

Les causes d'una ocultació

Els tres comissaris de la mostra, l'historiador Arnau González i Vilalta, el periodista Plàcid García-Planas i el nét del fotògraf Toni Monnè, coincideixen en assenyalar que la seva millor fotografia va ser, precisament, aquesta decisió d'amagar les seves fotografies del conflicte bèl·lic i apunten una possible explicació. L'any 1939 Campañà, que havia treballat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat i les seves fotos havien estat usades per partits i sindicats, va superar d'una manera relativament fàcil el procés de depuració gràcies a l'enginyer i fotògraf José Ortiz Echagüe i, com van fer altres professionals, va lliurar les seves imatges a un arxiu de confiança per evitar fer-ho als serveis documentals franquistes. En el seu cas, a l'Arxiu Mas, que l'any 1943 va ser venut a l'Institut Ametller d'Art Hispànic. Quan va descobrir que les seves fotografies havien servit per il·lustrar el llibre propagandístic Alzamiento, revolución y terror rojo en Barcelona, sense el seu consentiment, va decidir recuperar-les i ocultar-les.

Mai en va voler tornar a parlar i quan se li va dedicar una exposició retrospectiva abans de morir, va cedir només unes poques imatges on tractava d'una manera similar tant les milícies anarquistes i els soldats vencedors. Campañà era l'autor d'una de les grans icones fotogràfiques de l'anarquisme –el retrat d'una jove amb la bandera negre i roja, davant la Casa Bruno Cuadros, a la Rambla–, reproduïda en llibres, cartells, fins i tot en samarretes, per exemple, però a diferència del seu col·lega Agustí Centelles, amb qui se l'ha comparat, no va creure necessari remenar el seu arxiu i reivindicar-se com a fotoperiodista de guerra. La guerra li feia mal. Va ser l'any 2018 quan es van recuperar i veure la llum al llibre La capsa vermella, tot un èxit editorial publicat per Comanegra.

2. Antoni Campañà. Menjador per a pobres, 1936

Antoni Campañà. Sense títol [Menjador per pobres], Casino de Sant Sebastià, Barceloneta, Barcelona, 1936. Arxiu Campañà

Un artista devorat per la fotografia

Campañà, de qui el seu nét i els altres dos comissaris asseguren que va ser devorat per la fotografia, no era pas un aficionat ni un anònim, sinó que abans de l'aixecament franquista era un dels noms més prometedors de la fotografia catalana. Representant del pictorialisme fotogràfic català, amb obres tan emblemàtiques com Tracció de sang, va rebre premis d'arreu del món i va publicar a capçaleres prestigioses, obert a les noves tendències de l'avantguarda soviètica i alemanya i l'estil publicitari nord-americà.

Fins i tot el seu viatge de nuvis va tenir com a destinació Alemanya, on va aprofitar per aprendre d'un dels referents del seu art, Willy Zielke. Amant de l'esport, va retratar la Patum i un dels últims grans esdeveniments de masses abans de la guerra, una final Barça-Madrid de la Copa de la República. Contra la possible acusació d'ambigu o equidistant, un detall: de les imatges que va enviar a la revista dels catalans de l'Argentina, on hi tenia un familiar, només en va signar les fetes abans de la guerra, que evocaven un món perdut, que era el seu.

 Antoni Campañà. Tracció de sang, 1933

Antoni Campañà. Tracció de sang, 1933. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 1999. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

Amb la guerra ben tancada a la capsa vermella, es va guanyar la vida amb un estudi-botiga de fotografia, com a fotògraf industrial treballant per a SEAT, l'empresa que presidia Echagüe o, amb el boom del turisme, que també va documentar, dedicant-se a les postals. L'home que havia enviat de jove les seves creacions artístiques a concursos de tot el món, va servir les seves fotos com a souvenirs de Barcelona adreçats arreu del planeta. 

Més atent al comportament humà que a les ideologies, va viure una vida prou llarga per retratar les cares dels qui havien anat a rebre el president Companys al seu retorn triomfal a Catalunya l'any 1936 després de sortir de la presó i els qui van rebre 40 anys després al seu successor Tarradellas o el testimoni mut de l'estàtua de Colom a l'enterrament de Durruti i a les visites triomfals de Franco. L'exposició, que intenta il·luminar les contradiccions i complexitats humanes del fotògraf acaba amb una de les seves postals, icona de la ciutat i suggeridora metàfora de la seva vida artística i humana. Teniu temps fins el 18 de juliol, justament, per descobrir de quina imatge es tracta.

1. Antoni Campañà Fotografia del retorn de Lluís Companys, 1936

Antoni Campañà. Sense títol [Retorn de Lluís Companys], 1 de març de 1936. Arxiu Campañà

 

Foto principal: Antoni Campañà. Sense títol [Dues dones després d’un bombardeig], Poble-Sec, Barcelona, 14 de març de 1937. Arxiu Campañà