El periodista Antoni Batista Viladrich (Barcelona, 1952) ha dedicat mitja vida a informar i informar-se sobre el conflicte basc. Amb ETA i nosaltres, editat per Pòrtic, tanca un cicle de deu llibres dedicats a la qüestió, que juntament amb la memòria de l'antifranquisme i els conflictes nord-irlandès i araboisraelià, han marcat la seva trajectòria. Doctor en Ciències de la Comunicació i professor universitari, ha estat vinculat a l'Avui i a La Vanguardia i actualment és columnista a l'Ara i al Diari de Tarragona, és considerat un dels periodistes de referència sobre el tema basc i un reconegut melòman i intèrpret musical.

Amb aquest ETA i nosaltres tanca la seva dedicació a la qüestió basca, amb una barreja de periodisme i gènere memorialístic.

Cada vegada m'interessen més els llibres híbrids, que no siguin només d'un gènere, sinó que s'hi barregi l'assaig, la crònica, la reflexió. La literatura, al capdavall. És a dir, explicar les coses i explicar-les bé.

Volia començar parlant del moment en què es publica el llibre. S'acaben de commemorar els 20 anys de l'assassinat per part de l'organització armada d'Ernest Lluch, a qui coneixia bé i que ja a la primera pàgina s'esmenta. També fa deu anys del final de l'inici del final d'ETA i cinquanta d'un moment emblemàtic de la relació entre Catalunya i el País Basc, la tancada a Montserrat en protesta pel Procés de Burgos. Per què escriu ara aquest llibre?

Hi ha un moment a la vida que te'l trobes. Com si fos una cosa mística. Has d'anar endavant fent cas a allò que el marxisme en diu un salt qualitatiu. Per anar endavant cal que facis un pas previ: tancar prestatges. A la meva vida m'he dedicat a tres grans temes: la música, la memòria antifranquista i el País Basc. Tanco la qüestió basca, començant i acabant la història d'ETA, amb fonts pròpies dels qui l'obren i dels qui la tanquen. Puc recórrer tota la trajectòria d'ETA amb el meu periodisme.

Ara que parlava de música. D'ella en treu un concepte bàsic al seu periodisme: la polifonia de fonts.

Jo vaig ser músic abans que periodista. Vaig néixer en una acadèmia de música que tenia la meva mare i el primer que vaig poder fer d'una manera professional va ser de professor de música i de músic. L'estructura musical, en general, m'ha donat molta metodologia que jo he anat aplicant a l'escriptura. M'ha ajudat més el Tractat d'Harmonia de Schönberg, que la retòrica clàssica, en aquest sentit. Per tant, la idea de veus diverses en registres diferents que canten cadascuna la seva part, però que unides en la seva diferència formen un tot harmònic –tal com defineix Felip Pedrell la polifonia– m'és molt útil. Quan el tema és conflictiu, com el cas basc, donar veu a les màximes veus possibles és imprescindible. Si no ho fas, dones una visió esbiaixada, com lamentablement estem acostumats.

Quan el tema és conflictiu, com el cas basc, donar veu a les màximes veus possibles és imprescindible

En aquest llibre, com dèiem, hi ha periodisme i molta memòria personal. Deia que estava fet a partir del seu propi periodisme, i d'alguna manera també podem veure la seva vida en relació amb l'ofici de periodista i en relació amb el País Basc.

He estat tota la vida de periodista en actiu un periodista informador. No he practicat fins ara l'opinió, i ho faig sobre el coixí d'una carrera d'informador. Al Diari de Barcelona, l'Avui o La Vanguardia he fet periodisme en tercera persona i ho he defensat com una forma de distància crítica. Ara bé, en aquest moment de tancament em puc permetre, modestament, d'utilitzar la primera persona, però no com un egocentrisme, sinó com una manera d'explicar com he pogut explicar les coses que he explicat. El llibre es titula ETA i nosaltres, que es refereix als catalans, però nosaltres és un pronom personal plural que inclou el jo personal.

"Sense entendre no es pot explicar", diu al llibre i, de fet, el llibre vol resseguir aquesta relació "traumàtica" i "catàrtica" entre ETA i Catalunya, des d'una perspectiva pròpia, ni basca ni espanyola.

No es tracta d'una qüestió identitària sinó de distància. Jo estic a 600 quilòmetres de Bilbao i Baiona i a 600 quilòmetres de Madrid, que són els principals pols oposats del conflicte que explico, és a dir, ETA i el ministeri d'Interior. Jo, per tant, disto d'aquests dos focus del conflicte, com distaria si escrivís des de Londres o París, i aquesta distància crítica és important. Permet no esbiaixar el discurs, donant per igual i en funció de la relació, amb perspectiva, la versió de tots dos costats. Això es veu en el cas de l'atemptat de Carrero Blanco, que jo he pogut explicar com em van explicar com el van matar els que el van matar, però alhora, gràcies a aquesta distància he parlat també amb el capellà que li va donar l'extremunció.

Escriure des de 600 quilometres de Madrid i Bilbao permet no esbiaixar el discurs 

A diferència del que podria ser una història d'ETA des de Londres o París, parlar d'ETA i Catalunya és parlar de la història del nostre país i de relacions que comencen molt lluny. En el debat sobre la lluita armada contra el franquisme, Catalunya opta per una via pacífica, però és un espai de refugi i solidaritat pels militants d'ETA.

La relació entre ETA i Catalunya comença i acaba amb ETA. Comença amb les converses de Julen de Madariaga, fundador d'ETA, amb l'exiliat Josep Maria Batista i Roca a Cambridge sobre la relació entre política i lluita armada en el context de la lluita anticolonial, amb l'exemple de Vietnam, Algèria, Cuba, etc. És una discussió interessant sobre què passa amb les colònies interiors, que té ressons actuals.

Madariaga és potser molt més que una font, un amic i algú que li ha servit per explicar la fundació i el final d'ETA i la crítica a la lluita armada en un determinat i crucial moment.

Madariaga i jo som bons amics, que és el que passa quan tens molta relació amb una font i hi ha una lleialtat mútua, ni et traeix ni traeixes. Per a mi ha sigut la persona més important per al meu periodisme basc, però després de tants anys he fet molts amics de tots bàndols.

La seva entrada al món basc es produeix l'any 1973 quan viatja al País Basc i coneix la família de Txabi Etxebarrieta. L'arribada ja va ser forta...

Saps què m'ha passat sempre al País Basc? Que hi he anat buscant una cosa i he trobat aquesta cosa i alguna cosa més. He anat buscant una part del conflicte i el conflicte permanent l'he viscut en primera persona. El dia que vaig a veure la família Etxebarrieta, avalat per Josep Solé Barberà, advocat al Procés de Burgos, em trobo que han matat Eustakio Mendizábal, Txikia, cap militar d'ETA. Ens paren en un control de la Guàrdia Civil i vaig poder veure el canó del fusell d'assalt baixar amb el vidre del cotxe, amb l'olor de metall socarrimat que desprenia.

Al País Basc el conflicte permanent l'he viscut en primera persona

El Procés de Burgos contra els militants d'ETA que van matar el cap de la Brigada Politico-Social de Sant Sebastià Melitón Manzanas, té una repercussió molt important a Catalunya, amb la tancada d'intel·lectuals a Montserrat que donarà lloc a la fundació de l'Assemblea de Catalunya. És el moment en què la relació és més estreta?

El Procés de Burgos comporta una repressió terrible i cal, fins i tot, habilitar una plaça de toros com a presó com no s'havia fet des de la guerra civil. L'onada expansiva és molt gran i molts bascos venen a Catalunya buscant refugi. Això en àmbits clandestins, però la tancada de Montserrat és un gran al·legat contra la pena de mort, des del punt de vista ètic, moral i polític, molt més que un suport a ETA. Allà s'hi reuneix tothom: catalanistes, "catalano-separatistes" com diu la policia, socialistes, anarquistes, etc. Una unitat que quallarà amb l'Assemblea de Catalunya, com diem en Josep Playà i jo al llibre La gran conspiració.

ETA mata l'almirall Carrero Blanco, i l'organització viu el moment de més suport popular arreu de l'estat. Dius que ETA fascinava fins i tot alguns que després han estat els més ardits defensors de l'antinacionalisme basc.

Gregorio Morán diu que va ser el moment en què molts joves volien ser bascos. Hi havia molta gent que no era partidària de la lluita armada, que no l'hauria practicat mai, però que simpatitzava amb els que s'enfrontaven a una dictadura feixista amb les armes a la mà. Amb el presentisme actual no es pot entendre, però si ho comparem amb la Resistència francesa o amb els partisans italians potser ho entendrem millor. Això creava una fascinació que arrenca amb el Procés de Burgos i que té el seu punt culminant amb el magnicidi contra Carrero Blanco, que ocupa la presidència del govern.

Durant el franquisme hi havia molta gent que no era partidària de la lluita armada que simpatitzava amb els que s'enfrontaven a una dictadura feixista amb les armes a la mà

Antoni Batista/cedida per Antoni Batista

Les relacions amb Catalunya s'articulen a la presó, com en el cas de la fuga de Segòvia i les darreres execucions del franquisme. Curiosament, Salvador Puig Antich i Juan Paredes Manot, Txiki, són detinguts a pocs metres de distància.

Això em sembla increïble. Els dos últims executats del franquisme són detinguts al mateix carrer Girona (a l'altura del carrer Casp l'un, a Consell de Cent, l'altre) amb dos bars com punt clau, el Bar Funicular en el cas de Puig Antich, on s'havien de reunir els membres del MIL, i el Bar Fausto on els membres de la Social esperaven Txiki.

Al llarg de la seva vida ha tingut accés a testimonis que semblen increïbles.

La polifonia de fonts és real. Jo construeixo el meu relat periodístic a partir de fonts bàsicament personals, a més de les documentals que puc aconseguir. Tots els episodis que formen el llibre els tinc documentats amb fonts, però sobretot amb entrevistes a persones que hi van participar.

Fins i tot descobreix una trama dels GAL catalana.

Això ho vaig poder explicar gràcies a un policia d'afers interns, que vaig batejar com a Alfredo a suggeriment de Terenci Moix en referència al protagonista de La Traviata. Amb ell havia arribat a participar en una operació per anar a buscar al País Basc francès un suposat membre dels GAL relacionat amb la connexió catalana. Vam anar amb un cotxe camuflat de la policia, parlant per ràdio en clau amb l'alfabet internacional, i amb el portaequipatge equipat amb armes llargues.

Si el Procés de Burgos és el moment de major fascinació catalana cap a ETA, Hipercor seria el trencament?

El començament del final de la fascinació catalana per ETA és quan, amb la mort de Franco i l'arribada de la democràcia, no deixen les armes. S'entenia que lluitessin contra Franco amb les armes a la mà, però quan es pot votar fins i tot una formació de l'esquerra abertzale com Herri Batasuna, a Catalunya ja comença el trencament. Però amb la bomba d'Hipercor, després que HB tragués a Catalunya gairebé 40.000 vots a les eleccions europees, hi ha un sentiment d'haver estat traïts, especialment en els sectors independentistes (MDT, PSAN, ERC...), que critiquen obertament ETA. Aquestes arrels pacífiques de l'independentisme català, condemnat per sedició i rebel·lió, es manifesten quan ETA posa una bomba a Hipercor i els diuen "ETA kampora". Després hi ha atemptats com el de la caserna de Vic que també impacten molt, amb les imatges del guàrdia amb la nena en braços. I, finalment, hi ha assassinats de persones tan estimades com Ernest Lluch, que aconsegueix treure un milió de persones al carrer en repulsa per la seva mort.

El començament del final de la fascinació catalana per ETA és quan, amb la mort de Franco i l'arribada de la democràcia, no deixen les armes

Vostè confessa les seves puntades de fil per la pau, posant en contacte víctimes i victimaris. Aquí hi ha una persona fonamental, com Robert Manrique, víctima d'Hipercor.

Quan ETA va començar el procés de deixar les armes hi havia d'haver un reconeixement del dolor causat. No podia haver un "aquí pau i després glòria". Cada vegada que entrevistava algú d'ETA o de l'esquerra abertzale els preguntava si demanarien perdó. La pregunta reiterada era una mena de pressió, una manera de dir-los subliminarment que ho havien de fer. Paral·lelament buscava víctimes disposades a acceptar aquesta disculpa. Havien de ser víctimes que poguessin fer aquest pas, no les que ni obliden ni perdonen. Jo les anomeno "les altres víctimes", que no formen part de les organitzacions oficials, i que són de tanta potència ètica i moral com el Robert Manrique o la Rosa Lluch, que han tingut un paper fonamental en aquest fórmula de pau, compartint el dolor que pot acostar víctimes i victimaris, que jo vaig descobrir a Irlanda. Crec que la primera trobada entre una víctima i algú que va ser membre d'ETA va ser l'any 2006, entre Manrique i Madariaga. A partir d'aquesta primera experiència ells s'han continuat veient i, Manrique va poder entrevistar-se amb un dels responsables de l'atemptat, Rafael Caride. Posteriorment, vaig posar en contacte Rosa Lluch amb Pernando Barrena, que van tenir diverses trobades que van culminar amb el primer reconeixement del dolor causat per ETA i els silencis còmplices de l'esquerra abertzale, l'any 2012 en un acte a la Universitat de Barcelona, presidit pel bisbe Uriarte, principal mediador entre ETA i el govern espanyol durant la treva del 98.

A l'imaginari ha quedat que ETA ha acabat per una qüestió purament policial, i no un procés de solució política i de reflexió que ve de lluny.

La imatge de la derrota policial d'ETA ha quallat perquè és l'explicació hegemònica de la dreta i l'esquerra espanyoles. Tenen mitjans per fer-la hegemònica, com les darreres sèries de televisió –La línia invisible, Patria i El desafio. Aquesta visió té una part de raó, perquè és evident que a partir de l'atemptat de les Torres Bessones de l'11 de setembre de 2001, quan ETA i Batasuna són situades a la llista internacional d'organitzacions terroristes, se sumen a la lluita contra ETA, a més de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, els serveis d'intel·ligència estrangers, especialment americans i anglesos. L'efectivitat policial en els darrers anys d'ETA és màxima, i un fort component policial en el final d'ETA hi és. Però, per contra, si ETA no hagués pres la decisió de deixar-ho, per raons de tipus polític, hauria pogut sobreviure. ETA decideix acabar perquè veu que el poble se li posa en contra i cada vegada se senten més rebutjats. La nova generació de l'esquerra abertzale (Arnaldo Otegi, Pernando Barrena, Joseba Permach, etc.) argumenta que per la via armada no s'aconseguirà la independència, sinó que a més violència hi ha menys independència.

Si ETA no hagués pres la decisió de deixar-ho, per raons de tipus polític, ETA hauria pogut sobreviure

El 2018 ETA es va dissoldre i, com dèiem, el risc és que en quedi només una visió hegemònica del que va ser, especialment ara que estem vivint un cert boom de la ficció sobre ETA.

Aquest boom no és casualitat. Tres sèries sobre ETA de la potència d'aquestes tres, amb grans pressupostos i publicitat, no és fruit de la casualitat, sinó que obeeix a una estratègia. El tradicional bipartidisme espanyol és possible que s'acabi trencant i que hi hagi un model més fragmentat. Un govern de coalició entre l'esquerra moderada i l'esquerra postcomunista és per algunes mentalitats espanyoles una reedició del Front Popular de la República i, si les urnes donen aquest resultat, per les urnes no sumen les dretes i les extremes dretes, l'estratègia és criminalitzar el que no poden aconseguir. El més fàcil per criminalitzar una idea és contaminar-la de violència. Van fer-ho amb l'independentisme català i ara ho fan amb les esquerres a escala espanyola.

Per altra banda, veiem coses inaudites com l'esquerra abertzale votant pressupostos espanyols i exercint de suport a la governabilitat com havia fet tradicionalment el PNB. Com s'ha d'interpretar?

L'esquerra abertzale ve d'unes posicions polítiques molt radicals. Jo tinc un assaig que es titula Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, en què defenso que l'imaginari polític català està fonamentat sobre el pactisme mentre que l'imaginari del basquisme es fonamenta en la resistència, que ells remunten a la resistència contra els romans. L'esquerra abertzale ve d'ETA, de la presó, de la tortura, de la radicalitat, i ara és a les institucions i necessita credibilitat institucional. Són nouvinguts i necessiten guanyar-se la credibilitat institucional. I una manera de fer-ho és contribuint a la governabilitat amb un govern espanyol d'esquerres. Mentre ERC i PNB quantifiquen el seu suport als pressupostos, l'esquerra abertzale ho quantifica amb el fet de ser considerats interlocutors vàlids a la governabilitat espanyola.

 L'esquerra abertzale ve d'ETA, de la presó, de la tortura, de la radicalitat, i ara és a les institucions i necessita credibilitat institucional

Quines han estat les principals dificultats a l'hora de fer periodisme sobre el conflicte basc, sense caure en un periodisme de trinxera?

Les dificultats importants i puntuals s'han pogut anar superant, però a mi no m'agrada fer-me el màrtir. La primera dificultat és quan decideixo entrevistar ETA i tenir fonts a ETA. Si la policia em seguia, això no seria possible. Vaig anar a veure al delegat del govern al País Basc, que llavors era Ramón Jauregui, i li vaig explicar què volia fer i es va comprometre a deixar-me fer, i mentre vaig poder vaig reeditar aquests acords amb els responsables del govern espanyol al País Basc. Després hi ha les dificultats quan fas una entrevista a una organització clandestina, que requereix una logística de seguretat gens fàcil. També s'han de gestionar les dificultats inherents a les redaccions dels diaris. De fet, vaig marxar de l'Avui, on estava encantat de poder fer periodisme català en català, quan tenia una entrevista pactada amb ETA que va ser vetada. A La Vanguardia hi publico l'entrevista que no havia pogut publicar a l'Avui i vaig poder fer el periodisme que volia fer gràcies a l'altaveu de La Vanguardia.

Els contactes i les fonts a ETA li ha permés usar-los en moments clau. Per exemple, quan va poder assegurar que ETA no atemptaria durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92.

El periodisme usa molt la paraula mediàtic, però ser mediàtic vol dir ser al mig, mediar entre uns i altres. A vegades la mediació es pot esdevenir real. En Playà i jo vam poder donar aquesta exclusiva mundial, en què ETA no demanava res que no fos reivindicar-se com a organització política. Però d'allà també en va sortir que connectéssim ETA amb el govern de la Generalitat.

Per últim, al llibre hi ha molta música però també gastronomia. Fins i tot hi fan cameos alguns grans xefs bascos.

Quan vius tensions quotidianes necessites recuperar les emocions gratificants. Toco el piano i l'orgue, però al País Basc era complicat i vaig aprendre a tocar el clarinet. L'altra emoció era la gastronòmica. M'agrada anar als mercats, cuinar i menjar. De fet, sóc "cocinero de oro" de la Cofradía Vasca de Gastronomia, i a més, sóc amic de Juan Mari Arzak i Pedro Subijana. Arzak em va donar accès a la seva cuina, on vaig aprendre molt. El millor que faig és tocar el piano, el segon que faig bé és cuinar i el que no faig tan bé és amb el que em guanyo la vida, escrivint.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat