Quan a primera hora del matí el socorrista va detectar una taca groga i unes boletes surant a la piscina, no va necessitar cap producte químic per entendre que algú (un fill de la seva mare) s'hi havia cagat de matinada.

La notícia, evidentment, va córrer per les xarxes socials i al poble tothom ho comentava amb una gravetat insòlita. Aquí som un llogaret, quatre cases. Ens coneixem tots, per a bé o per a mal. En sabem les virtuts i ens critiquem els defectes. Però he de reconèixer que aquesta femta a la piscina ens va unir amb una seguretat molt patriòtica.

Després d'una reunió de les autoritats competents al poliesportiu, vam arribar a la conclusió que necessitàvem trobar el culpable (qui fos) i necessitàvem també per la salut de la nostra societat del benestar, que el culpable fos castigat d'una manera exemplar i si calia (això ho vaig afegir jo) cruel.

I, finalment, més per avorriment que no pas per investigació, van aparèixer els primers sospitosos, joves, com és lògic. A partir dels quaranta anys, ningú era sospitós d'aquella bretolada.

Uns quants voluntaris vam anar porta per porta a preguntar als adolescents què havien fet aquella nit. I la majoria tenien coartada, és veritat. També és veritat que ens vam deixar endur per estereotips heteropatriarcals i des del principi vam creure que les noies no havien pogut defecar d'aquella manera a la piscina.

Amb la piscina un altre cop neta, la investigació va entrar en un atzucac. Molts pensaven que ho deixaríem córrer, que aquell crim quedaria impune. Ho comentaven al bar, després de la tercera copa de vi. Però nosaltres teníem la certesa que si no l’enxampàvem en el moment més íntim i precís, aquella merda (mai tan ben dit) es podia repetir cada setmana.

Així que sense explicar-ho a ningú, en grups de dos voluntaris vam fer torns a la piscina, que a partir de les vuit del vespre restava tancada.

Ens vam amagar allà, sopant uns entrepanets de tonyina, fumant una mica, i a la que podíem descansàvem. Vam passar quatre o cinc dies, i res de res. Havíem de ser pacients, però malauradament tot es va resoldre un fatídic matí de finals d'agost.

També va ser el socorrista qui ho va presenciar. En un afany de voler ajudar el senyor Quim, de noranta-cinc anys, que és molt estimat al poble, en el precís instant de pujar les escales per sortir de la piscina va veure com la incontinència convertia el blau de l'aigua en el groc i les boletes de la femta.

Va ser molt desagradable, perquè l'edat no permet certs judicis. El socorrista no va dir res, discret, però al cap de cinc minuts, quan el senyor Quim ja era a la cadira que sempre li preparem perquè descansi, el nano va donar l'ordre i vam tornar a tancar la piscina.

No van ser els adolescents fent res viral, va ser un intestí abocat a l'abisme de la vellesa.