Després de captivar milers d’espectadors al Teatre Nacional de Catalunya durant la temporada 2024-2025, Ànima ha tornat trepitjant fort, aquesta vegada al Teatre Tívoli de Barcelona. És precisament en una de les butaques de la platea d’aquest teatre on em reben l’Oriol Burés, la Paula Malia, el Víctor Gómez i la Diana Roig, quatre dels actors que formen part del gran elenc de l’obra. Ànima explica la història de la Greta, una noia enamorada del dibuix i del cinema d’animació que somia dedicar-s’hi professionalment. L’obra ens transporta als Estats Units dels anys trenta, en el moment en què el color apareix per primera vegada a les pantalles i els dibuixos animats prenen més vida que mai als cinemes. La Greta intentarà fer-se un lloc en aquest món, però ben aviat toparà amb una realitat desoladora: les dones no hi tenen cabuda.
Aquest musical de creació pròpia i en català reflexiona sobre els somnis i sobre com, sovint, acaben prenent camins molt diferents dels que imaginem. Uns somnis que també compartien l’Oriol, el Víctor i altres companys de professió quan van començar a idear aquesta representació, sense imaginar fins on acabaria arribant. Per això, Ànima també parla una mica de tots ells i, alhora, de qualsevol espectador que alguna vegada hagi tingut un somni.
Heu tornat al Teatre Tívoli després d’haver estrenat al TNC ara fa un any i mig. La gent ja parla d'èxit. Com valoreu aquesta rebuda? Us ho esperàveu?
Oriol Burés: Nosaltres estem molt contents d'haver fet aquest trasllat del Teatre Nacional de Catalunya a un teatre privat de Barcelona. Creiem que és una cosa superbona i tant de bo passi amb molts més espectacles. I sí que és veritat que Ànima té una cosa: la gent, de seguida que acaba l'espectacle, es posa dreta a aplaudir. Jo crec que és el musical en què, quan acaba la funció i surto al carrer, més gent que no conec m’està esperant a la sortida per felicitar-nos, demanar-nos fotografies o perquè els firmem el programa. Això, amb altres musicals que hem fet, passa de tant en tant, però aquí crec que no hi ha cap funció en què no ens passi.
“La gent demana musicals de creació en català, però falta atrevir-se a descobrir títols nous.”
I això és molt emocionant. Sí que és veritat que ha vingut molta gent, però encara ens queda arribar a molta més. Hi ha una gran crida: la gent demana musicals de creació en català, però falta que s'acabi d'atrevir a descobrir títols nous. Ànima, en el fons, és un títol molt desconegut; no és un musical que tingui una trajectòria al darrere ni un gran recorregut. L’estada al TNC sí que ens va servir perquè la gent ens situés al mapa, però encara hi ha molta gent que no coneix el títol i ens falta arribar-hi i que s’atreveixin a venir aquí, al Tívoli.
Justament era un doble repte en aquest sentit. Tothom coneix El fantasma de l'òpera o Els miserables, però Ànima era un nom desconegut.
Víctor Gómez: Jo crec que Ànima ens ha anat sorprenent durant tot aquest procés. Des de fa sis anys, que és quan l'Oriol va tenir la primera idea i vam començar amb la primera llavor, no ha parat de sorprendre’ns. Ha sigut una muntanya russa de moments bons, de moments dolents i de molta tensió. Realment és molt difícil aconseguir això que deia l'Oriol: treure una producció d'un teatre públic i portar-la al privat. Sempre ha anat superant el que nosaltres pensàvem que podíem arribar a fer amb una idea com aquesta. Personalment, jo crec que ens ha omplert moltíssim.
Diana Roig: És clar, ells parlen com a productors, directors, actors, responsables de vestuari… El repte és a moltes bandes. Per part nostra, com a actors i actrius, jo crec que tampoc ens ho esperàvem tant. Recordo molt els primers dies abans d'estrenar al Nacional pensant: “Ai, a veure si agradarà”. Al final, com que tot és fictici i no està basat en cap pel·lícula o llibre, mai saps quina rebuda tindrà. Fa vertigen, però una de les coses més boniques és escoltar tot el que ens diu la gent. És el regal i la satisfacció més grans.
Oriol Burés: O també els comentaris durant la funció. Amb la Paula ho vivim molt, perquè esperem una reacció del públic en un moment concret. Els espectadors estan molt connectats.
Paula Malia: Sí, hi ha una escena nostra al final que el públic no s’espera i és molt divertit perquè sents aquell “Oh!”. Hi ha com una indignació general. Això et demostra que realment viuen la funció amb tu. I això és molt bonic des de dalt de l'escenari.
Víctor Gómez: I també veiem que ha generat moltes coses en el públic. La gent ens explica les seves històries: “Jo no m'atrevia a operar-me i després d'haver vist Ànima he vist que ho he de fer”, o gent que diu: “Vull un canvi de vida i deixo la meva feina perquè a mi m’omple una altra cosa”. De fet, aquí al Tívoli ens va passar una cosa molt forta: hi havia dues acomodadores que, després de dues setmanes de veure l'espectacle cada dia, van decidir tirar endavant un projecte personal seu. Ens van dir: “Deixem la feina perquè ens heu inspirat”. I ens va emocionar moltíssim.
Aquests missatges que dieu que deixa l’obra en els espectadors, quins són? Què explica l’obra?
Paula Malia: Ànima és la història de la Greta Edwards, que és el personatge que jo interpreto. Als anys trenta, ella descobreix que té una vocació: ser dibuixant. Tot passa en un moment en què les grans indústries cinematogràfiques dels Estats Units comencen a fer pel·lícules d'animació. Aleshores, ella decideix deixar el poble on viu amb la seva família i se'n va a Los Angeles a provar sort en un d'aquests estudis. El problema és que, fins als anys noranta, si eres dona no et podies dedicar a una feina creativa dins d'aquests estudis: no podies dibuixar ni crear. Per mi, la part més bonica és la manera com parla dels somnis, i això és el que interpel·la tant el públic. Crec que en parla d'una manera molt sana i molt necessària en el món en què vivim. Està molt bé lluitar pels somnis, però a vegades també tenen una cara fosca. De vegades, lluitant per un objectiu, et pots deixar moltes coses pel camí… Jo crec que és una obra que planteja moltes preguntes.
“No tots els somnis es compleixen i això no et converteix en un perdedor.”
Deixeu-me fer una mica d'advocat del diable. Com és que, quan decidiu fer un musical en català, us interessa explicar una història situada als Estats Units?
Víctor Gómez: Crec que va néixer d'una necessitat, de des d'on volíem situar aquesta història. No és que nosaltres volguéssim fer una història ambientada als Estats Units, sinó que allò de què volíem parlar ens hi portava. Alhora, nosaltres som una generació —la dels noranta— que va créixer amb unes pel·lícules d'animació “supermítiques” que ens han marcat a tots i amb aquest missatge de “si vols, pots”. Un missatge que, com deia la Paula, també és una mica perillós, perquè no tots els somnis es compleixen i perquè, a vegades, per molt que vulguis, no pots, i això no vol dir que siguis un perdedor. Volíem desmuntar una mica aquest somni americà. Ells també han agafat contes europeus i els han explicat a la seva manera. Nosaltres volíem agafar tota aquesta cultura que inevitablement hem rebut i fer-ne una relectura.
Ara que parleu dels somnis... Entenc que, en algun moment, el vostre somni era poder-vos dedicar al teatre. Tot i que sabem que la situació del sector i el camí per aconseguir-ho no és fàcil, podríeu dir que heu complert el vostre somni?
Diana Roig: Sí. Aquí estem. S'ha complert, i amb escreix. A part de dedicar-me al meu somni, ho puc fer amb els meus amics, amb la gent que estimo i explicant històries que realment em venen de gust explicar. De vegades, en el món del teatre musical es fan projectes molt tancats i, en aquest cas, com a dones, ens toca interpretar uns tipus de papers que també ho són.
Oriol Burés: Ànima trenca amb tot això i sí, és un somni. I entendre aquest somni com el motor que et mou a fer coses i que va variant. Com el procés que hem viscut nosaltres: formar-nos com a actors i arribar a fer musicals, que potser era el primer somni. Després, crear un espectacle… Una mica el que li acaba passant a la Greta: entendre que aquest somni, que és el motor que la mou a fer coses, també es va transformant.
Paula Malia: A la Paula de setze anys li dius que acabarà fent un musical així al Tívoli i és com la carta als Reis. Però, inclús així, hi ha hagut dies que m’hauria volgut tirar d’un tercer pis. Vull dir que no ets feliç tota l’estona. És absolutament meravellós estar fent això aquí, però també hi ha hagut dies de pensar: “No puc més, això no sortirà, em fa molta por, no m'atreveixo”.
“Fer un musical de gran format en català és un salt de fe.”
I ara, en aquesta situació, us imagineu portar Ànima més enllà? Us l'imagineu a Broadway, per exemple?
Víctor Gómez: Ens encantaria.
Oriol Burés: Imaginació no ens en falta.
Víctor Gómez: Molta gent ens ha dit que això podria estar al West End. Ànima sempre ens ha anat sorprenent i ha superat els nostres propis somnis, així que deixem que passi, no?
Oriol Burés: Sempre hem dit que Ànima tindrà tota la vida que vulgui tenir. Per part nostra, li volem donar tota la vida del món, però moure aquest espectacle —un musical de gran format en català— són molts diners. Fa falta que el públic respongui bé, i això ens donarà ales per portar-lo allà on puguem i, sobretot, per continuar creant musicals de gran format en català. Nosaltres hem tingut la gran sort de viure l’herència de Dagoll Dagom i dels seus grans muntatges. Hem crescut anant a veure Mar i cel o mirant Flor de nit per la televisió. Tenim aquesta herència i tenim ganes de continuar-la, però necessitem que el públic vingui a veure’ns i ens doni suport.
Vosaltres heu triat el català per representar Ànima. Quin paper creieu que té ara mateix aquesta llengua dins del sector teatral a Barcelona?
Víctor Gómez: És un salt de fe, també. Evidentment, plantejar-se fer un musical de creació en català i de gran format fa molta por. És una realitat. Tant les productores públiques com les privades tenen por, i és una por comprensible: això val molts diners i requereix, com deia l'Oriol, que vingui molta gent a veure-ho. El problema és que venim d’un llegat molt important i molt bonic, però a vegades costa que la gent aposti per allò que no coneix. Som els catalans —i aquí hi incloc tothom— els que ho hem de fer. Si volem que hi hagi teatre i musicals en català, els hem de consumir, perquè si no és impossible produir-ne més.
“Fer-ho en castellà hauria sigut el camí més fàcil, però volíem fer-ho en la nostra llengua.”
Diana Roig: Sí, al final és una inversió molt gran i, d’alguna manera, t’estàs tancant portes. Això és així. Si ho fas en castellà, pot tenir molt més recorregut. Llavors, és això que dèieu vosaltres: o ho consumim els catalans o…
Víctor Gómez: Fer-ho en castellà hauria sigut el camí més fàcil i, de fet, teníem ofertes, però vam dir que no. Ho volíem fer en la nostra llengua i tal com sentíem que havia de néixer aquest projecte. I després seria fantàstic que es traduís a mil idiomes més. També és important que no només ens arribin coses de fora, sinó que les coses que creem aquí les puguem exportar.
Abans heu comentat les dificultats que té la Greta a l’obra per accedir a un tipus de feina pel simple fet de ser dona. Vosaltres, Paula i Diana, us heu trobat en alguna situació similar dins del vostre sector?
Paula Malia: És una molt bona pregunta. Sí, evidentment. Crec que el masclisme, per desgràcia, ens envolta i ens acompanya cada dia. També crec que cada vegada hi ha papers més interessants per a dones grans, però encara queda molta feina per fer. A mi el que em preocupa no és el present, sinó què passarà quan jo tingui cinquanta o seixanta anys. Perquè veig que actrius meravelloses, de sobte, passen a fer de “mare de” o “àvia de”. I penso: si ja eren interessants quan tenien trenta anys, amb seixanta ho haurien de ser el doble. Perquè has viscut més coses, t'has fet gran, ocupes més espai… És meravellós. Una dona de seixanta anys és superpotent dalt d'un escenari o davant d'una càmera.
Diana Roig: Crec que és important crear coses noves amb altres perfils. Pel que fa als musicals, és veritat que gairebé tots els personatges que m'ha tocat fer han sigut poc interessants, o menys interessants que els masculins. Sempre ha sigut acompanyar un rol masculí protagonista, que és qui té el gran arc dramàtic. I això fa molta ràbia. A més, jo, per sort o per desgràcia, encaixo dins d’un cànon que em permet fer aquests personatges. Però tinc moltes amigues molt talentosesi boníssimes amb altres perfils físics que no poden optar-hi perquè no encaixen en aquest model més normatiu. I això no pot ser. Ho hem de canviar. I això és una de les coses que també m’agrada molt d’Ànima: tots els personatges femenins que hi apareixen, tot i ser molt diferents, expliquen moltes coses i fan que qualsevol paper sigui interessant de fer.
I en aquest sentit, què és el que més us interessa del vostre personatge? Amb què us quedeu?
Oriol Burés: Del Walter, el que més m'agrada és la inconsciència creativa: tenir una idea clara i anar-hi amb totes les conseqüències.
Diana Roig: Doncs et pots creure que és la primera vegada que tinc de "partner" en un musical una altra noia? Per mi això és molt fort. M’encanta fer de Mina, l’amiga de la Greta, i m'encanta ser “l'amiga”, “la motivadora”.
Paula Malia: Sí, és molt maca aquesta relació perquè, a més, no hi ha una història romàntica a l’obra. I crec que això és molt maco perquè es trenca des de l’inici. Es veu de seguida que això no és una història d'amor romàntic, sinó una història d'amor cap a la família, els amics, la gent que t'acompanya o la professió. Però no d’amor romàntic.
Víctor Gómez: Precisament, el que m’agrada del meu personatge és això. En una obra on parlem de la posició de la dona dins l'àmbit artístic i d’aquest món tan dur dominat pels homes, volíem un personatge que trenqués amb la idea que “tots els homes són dolents”. El meu personatge, el George, representa aquest amor ben entès: un amor incondicional i una ajuda altruista i sana. Aquest amor és agradable de veure perquè estem molt acostumats a l'amor passional i dramàtic, però una cosa així de sana i bona crec que és molt bonica.
Paula Malia: Jo, de la Greta, et diria la inconsciència que té a l'inici. M'agrada molt el salt de fe que fa. Ella es tira a la piscina i s’estavella una vegada i una altra. I també m'agrada molt l'escolta que té amb els altres. Jo tinc escenes amb tothom i el personatge es nodreix de cadascuna de les seves històries. Són ells els que la transformen. I això també és molt gustós de fer.
Posem a prova els protagonistes amb un concurs de dibuix!
El musical català explica una història ambientada a la indústria cinematogràfica d'animació dels anys trenta als Estats Units. Poder-se dedicar al dibuix i a l'animació portada als cinemes és el somni de la protagonista, la Greta. Els actors de l'obra sabran dibuixar igual de bé que els personatges que interpreten?