Aprofitant que he fet una altra entrevista amb un director de cinema, a Anaïs Vila la cito a Casa Fuster. Aquest lloc que tant li agrada a Woody Allen. Ella m'explica que hi havia estat una vegada; estava de pràctiques en un diari i la van enviar a fer una entrevista. Així doncs, Anaïs Vila és periodista, però li tirava més la música i allà va posar els cinc sentits. Segueix en això, amb la il·lusió intacta i sent molt conscient de les dificultats per dirigir la seva pròpia carrera. A més, fa classes de cant, també toca la guitarra i fa cors a la banda de Joan Dausà. De fet, l'endemà a la nostra trobada, afrontarà per primera vegada un Palau Sant Jordi ple a vessar. Mentrestant, espera a la sortida d'un disc més acústic i, com és habitual en ella, amb lletres sinceres i molt personals.
Anaïs, quines sensacions tens davant de la sortida del disc?
Encara que parteixo des de la independència i l'autogestió, sobretot li faig cas a les cançons. Són les que em porten fins aquí. I sí, hi ha certa por, això sempre. Però és el que hi ha. De totes maneres, tots volem tenir un retorn, i si és positiu, millor encara.
Parlaves de la independència i del que això suposa. Això no treu, que hi hagi certa pressió.
M'autogestiono, però tinc mànager des de la primera meitat del primer disc i també necessito aquesta guia que em porti on jo vull. Jo crec, abans que res, en la voluntat dels qui treballen amb tu. Per mi, que algú t'intenti fitxar i ni tan sols hagi escoltat la teva música, és inacceptable. I això succeeix. Així doncs, això és molt fàcil. T'agrada el projecte? Doncs endavant. Quan es parla d'underground, jo sento que soc allà. Per a mi això és l'undeground. Necessitem diversificar, i si en algun moment veig que la música no és el més important, això significa una cosa: estic desconnectant. I clar que sí, hem picat molta pedra. Les que formem part de, diguem, aquesta segona divisió, pensem més en qualitat que en quantitat.
Ets davant del teu quart disc i, lògicament, les expectatives continuen sent altes. Li tens temor a la frustració per no assolir segons quins objectius?
Ara mateix estic al mateix lloc que al principi. Per tant, soc conscient de moltes coses. També de com de valorada que està la joventut, malgrat les traves constants.
Moltes, no?
Sí que n'hi ha. De fet, Cesc Freixas va escriure fa poc un article sobre això. Sobre la falta d'espais, els caixets altíssims en festivals, alguns d'ells subvencionats. Falta que es destini pressupost a cicles de cultura en els quals hi hagi punk i trap, o el que sigui. Perquè tot això va a parar sempre al mateix lloc, és un signe d'aquest capitalisme. Potser un dels problemes ara és que som molts, i això complica la cosa. Això sí, el percentatge de dones segueix sent baix, un 15%. Amb el que hi ha ara tampoc respons davant d'aquest públic que no se sent còmode consumint massivament. Els deixes orfes. Hem de pensar en això.
Què és el més important per a tu en el procés de creació?
Comprendre el que estic escrivint, no sé fer-ho des d'un altre lloc. Ja de petita escrivia contes i poesia. Se'm donava bé i m'agradava. Guanyava sempre els jocs florals a l'institut. La música m'acompanya, però m'és difícil deslligar-me d'explicar coses.
Falta que es destini pressuposat a cicles de cultura en els que hi hagi punk i trap, o el que sigui, perquè tot això pararà sempre al mateix lloc
Al disc hi ha parts bromoses, però també hi ha un punt de llum interessant des del qual explorar. Estàs d'acord?
El disc anterior era més fosc i espès. En aquell moment era el que necessitava. Depèn molt del teu moment vital, has de buscar en la teva pròpia necessitat.
Potser, aquesta foscor parteix de com de complicat que és ara per als qui esteu en la trentena.
Jo he de reconèixer que, d'entrada, de petits ho hem tingut molt fàcil. Hem tingut una vida ben retribuïda, que em pugui dedicar a la cultura és un privilegi. No pateixes perquè saps que tens un suport. La cosa està en si això ho podràs sostenir o si, finalment, això val o no la pena. Hem de ser conscients amb la situació. Vivim amb aquest risc, però insisteixo, som uns privilegiats. L'important aquí és el camí, retribuir-lo i fer molts favors. He fet molta reflexió sobre això.
I tornant al so, per què aquest nou camí?
Volia que la música fos amb instruments reals, per això aquesta versió meva més minimal. Des de la pandèmia tinc certa saturació amb els sons electrònics, amb les veus processades. Tot és així. No és que renegui de l'electrònica, hi ha coses increïbles. Tanmateix, des de 2020, i com a concepte, busco altres coses. És una cosa que he trobat en discos d'altres.
Un exemple?
Aldous Harding és una influència molt clara. De composició, de veure cap a on es mou. M'atreu aquesta classe de sensibilitat i establir allà aquesta sonoritat. Sentia que ho necessitava, és una cosa que he parlat amb el meu productor. I lògicament, decidir cap a on vas. Necessito que la gent toqui, que hi hagi errors, és senyal que això és viu. Capes i més capes, de veritat fan falta?
Al disc hi ha diversos convidats, entre ells Gessamí Boada, Enric Verdaguer (Henrio) i també hi ha David Carabén. Què ha suposat això per a tu?
Per a mi ha estat un regal. Em fa molta il·lusió. Feia temps que no comptava amb convidats, des d'aquell single amb Mazoni. Per tant, per a David Carabén tenia dues cançons, i li van agradar ambdues, però va elegir Desert. Ell té aquesta veu greu que reconeixes a l'instant. A més, m'agrada com escriu. Per a aquest disc volia que fins i tot els cors no fossin meus, que els fessin d'altres.
I, finalment, què t'aporta tocar a la banda de Joan Dausà? Hi ha altres casos de companyes teves que també ho van fer, Núria Graham amb Amaia o recentment Meritxell Neddermann amb Jorge Drexler.
És un aprenentatge, i m'obliga a posar-me les piles amb l'instrument. I d'altra banda, no haver de gestionar coses, jo arribo i toco, no em preocupo de res més. I després que m'asseguro tocar davant d'audiències com a mínim de 800 persones.