La revista Altaïr Magazine presenta un nou monogràfic sobre la crònica de viatges: Contar (nos) el mundo. 32 miradas sobre la cultura y el viaje. Un llibre en tapa dura, de més de 200 pàgines, amb una edició realment luxosa, en què es reflexiona sobre el gènere en un moment en què tothom està connectat i on la informació flueix contínuament. Pot avui qualsevol convertir-se en cronista de viatges? El gènere s'ha convertit en "un anacronisme", com el defineix Leila Guerriero?
Des de l'autocrítica
La revista i la llibreria Altaïr prenen el seu nom del vaixell que va tenir Henry de Montfroid, un dels viatgers més atípics del segle XX. I en aquest monogràfic deixen molt d'espai a l'autocrítica sobre el gènere que domina aquest món: la crònica de viatges. Un dels articles emblemàtics, el de Martín Caparrós (inspirat en l'Ítaca de Konstantino Kavafis), fins i tot assegura que el viatge ja s'ha acabat al segle XXI: la gent ja no viatja, sinó que es milita a "embarcar". Surt d'una realitat introduint-se a un no-lloc per aparèixer de sobte a una altra realitat. Pep Bernadas es mostra molt crític sobre el gènere i recorda el seu propi primer viatge al territori tuareg, quan va arribar al Sud d'Algèria amb una visió completament distorsionada del territori per culpa, justament, de les lectures amb que es pretenia informar. Aquest monogràfic incorpora, fins i tot, un text de Binyavanga Wainana, tremendament àcid: "Cómo escribir acerca de África", un article que quan va ser publicat originalment en anglès va provocar una gran polseguera i que està en la base d'un popular llibre de Wainana: Algún día escribiré sobre África (Sexto Piso, 2013). I fins i tot inclou un text sobre la diferència entre viatjar amb passaports de països potents i anar amb "passaports dèbils", com el cubà, que escriu Carlos Manuel Álvarez, qui coneix bé el tema, per pròpia experiència.
Trencant mites
Els afgans tenen una extraordinària afició per les flors. Fins i tot els que han lluitat durant anys amb el fusell a la mà senten una gran tendresa davant qualsevol flor. I fins i tot els més agressius combatents afgans experimenten l'amor romàntic cap als nois jovenets i tenen amb freqüència comportaments homoeròtics. Ho explica Jon Lee Anderson en una curiosa crònica sobre aquest país, amb la voluntat clara de trencar tòpics. Perquè aquesta és clarament, la voluntat d'aquest monogràfic: anar més enllà dels estereotips.
Altres formes de viatjar, i d'explicar el viatge
Al llarg d'aquest dossier s'exploren diferents formes d'explicar el viatge. Incorpora un recorregut fotogràfic per Alaska, de Mitish Mena, centrat en la vida natural, especialment en els ossos i en les orques. Però també usa el collage, de la mà de Pere Ortín, per explicar una estada entre els goril·les del Virunga, o els dibuixos per submergir-se en el món de les destil·leries d'Irlanda (amb Mario Trigo) o per donar un toc d'atenció sobre els animals en perill d'extinció (amb Peter Kuper). També ofereix un peculiar viatge literari per Nàpols a través de l'obra de la misteriosa Elena Ferrante. I Jorge Carrión ens ofereix un mapa mínim per guiar-nos per una breu visita per les millors llibreries del món.
El més atípic
Contar (nos) el mundo passa per escenaris molt atípics: els pescadors cham del riu Mekong, a Cambodja, que viuen en barques; l'Afganistan, l'Iran, el Mèxic dels segrestos...No hi falten viatges mítics revisitats: el Transiberià, París, Venècia... Però fins i tot a aquests escenaris ultravisitats, generalment se'ls intenta enfocar des d'una mirada diferent (a vegades de la mà d'autors locals, com el senegalès Boubacar Boris Diop). I per al que no en tingui prou, Altaïr Magazine incorpora, a la fi, una petita però molt triada bibliografia. Molts dels títols citats estan publicats per petites editorials independents. No és estrany. Aquest llibre supura gust pel treball artesà, per la feina ben feta.
Imatge de portada: Peter Kuper.