A principis de setembre de 2018, l’excèntric equip d’Andergraun Films, liderat pel director Albert Serra i la productora i actriu Montse Triola, arriba a l’Alentejo, al sud de Portugal, per rodar la que serà la pel·lícula més provocadora i procaç del cineasta de Banyoles: Liberté; llargmetratge que acabaria guanyant el prestigiós premi especial del jurat al Festival de Cannes de 2019. Entre els actors destaquen dues velles glòries del cinema europeu: Helmut Berger (adonis del cinema de Visconti) i Ingrid Caven (musa de Fassbinder). La pel·lícula es rodarà de nit, en ple bosc, on s’escenificaran les sàdiques trobades sexuals d’un grup de llibertins del segle XVIII. Per documentar aquesta aventura, Albert Serra va convidar el poeta Gabriel Ventura a escriure una crònica del rodatge: La nit portuguesa, relat que s’endinsa en la peculiar manera de treballar,oberta a l’imprevist i l’atzar, d’un dels directors més originals del cinema contemporani. Publicat per la barcelonina editorial Contra i a la venta a partir del dimecres dia 30 de juny, us avancem en exclusiva un extracte del seu primer capítol.
L'arribada
Diumenge 2 de setembre. Acabem d’arribar a l’aeroport de Lisboa després d’un vol diàfan, blau i assolellat. Deuen ser una mica més de les nou del matí, hora lusitana. Ja hem recollit les maletes juntament amb l’equip de so, que en Jordi Ribas ha organitzat en quatre o cinc paquets rectangulars i allargats, i esperem l’arribada dels membres de producció local.
Mentre encara no apareixen —han de fer-ho d’un moment a l’altre—, els set integrants de la tripulació Andergraun, mig adormits —la Rosa i jo ens hem llevat a les quatre i mitja de la matinada, el vol sortia a les set—, ens distraiem com podem: l’Ari i en Christophe miren el mòbil; la Rosa, en Jordi i l’Artur fan broma, asseguts a les maletes; en Bayarri consulta el panell de vols a prop del taulell d’informació. I jo, com sempre em passa als aeroports, penso en les possibilitats infinites de la vida després d’haver arribat sa i estalvi a la destinació prevista. Amb els anys he anat llimant de tal manera la meva por de volar que, a hores d’ara, associo els aeroports amb la felicitat.
Gabriel Ventura, autor de La nit portugesa, crònica del rodatge de la pel·lícula Liberté d'Albert Serra. Foto: Román Yñán
L’Artur i la Rosa s’han passat tot el viatge dormint. És una cosa que no he pogut fer mai: dormir als avions. Encara que el vol duri dotze hores. Soc incapaç d’aclucar els ulls en qualsevol artefacte aeri, terrestre o aquàtic que es desplaci a més de vint quilòmetres per hora, ni tan sols en un tren, el meu mitjà de transport preferit. No sé per què, quan viatjo tinc la necessitat imperiosa de registrar-ho tot, d’estar alerta, com si entre el món i jo s’hagués establert un pacte de mútua desconfiança. Crec que en el fons també hi ha un punt de fascinació i de vertigen, com quan mires els Alps des de la finestreta de l’avió. Prendre cafè a dos mil metres d’altura per sobre del Mont Blanc: ja poden dir missa, però a mi no em semblarà mai una cosa normal. Excitant, inaudita, peculiar, però... normal? Pas du tout. Fa dos mil anys això només ho podien fer els déus, i, si som precisos, els déus etíops, que en aquella època eren els únics que prenien cafè.
Com tothom, m’he endut alguns llibres per al viatge i l’estada a Portugal: La cartoixa de Parma (és la tercera o quarta vegada que el començo); uns diaris dels anys setanta del poeta Bernard Nöel; Esculpir en el tiempo, el famós recull d’articles d’Andrei Tarkovski. A l’avió he estat llegint el llibre del rus. Les seves reflexions fondes i apassionades sobre el cinema em relaxen.
Catifa de safirs
Ja tornem a estar suspesos en l’aire. En Tiago m’explica que cada dia travessa el Ponte 25 de Abril per anar a treballar a Lisboa. Anada i tornada. Viure al centre de la ciutat s’ha tornat molt car i, com molts amics seus, ha hagut de mudar-se als afores. Té vint-i-dos anys i ha estudiat comunicació audiovisual. Fa dos anys que treballa a Rosa Filmes, la productora de Joaquim Sapinho, a qui va conèixer a la universitat, quan el productor i realitzador sabugalès era professor seu.
En Tiago és baixet i seriós. Porta els cabells negres tallats ben curts i té un somriure honest i sardònic que sembla utilitzar a manera d’escut contra inquisicions indegudes. No se’l veu gaire amant de les explicacions. Va al seu aire i no fa preguntes. Com que no parlo portuguès, ni ell castellà, establim l’anglès com a llengua comuna. Es nota que li agrada utilitzar-lo, perquè s’esforça a trobar la paraula justa per a cada ocasió. Durant el trajecte parlem de cine i literatura. Li agraden Apitchatpong i João Pedro Rodrigues. També li agrada conduir. I jugar a videojocs, tot i que ara ja no hi juga tant com abans, a l’època de la universitat. Quan fa una hora i mitja que som a la carretera, el paisatge comença a canviar. Tinc la impressió que el carril s’ha tornat més estret. O potser és el contrast amb les immenses planes daurades que ens envolten a banda i banda, acompanyades d’extensos camps d’alzines i oliveres. Un sol de justícia sotmet amb tirania cada pam de terra que queda sota el seu domini. A partir dels vint minuts el paisatge s’estabilitza en un etern present, immòbil i desolat. Carretera de doble sentit. Cap vehicle a la vista. Miro el termòmetre: trenta-cinc graus i pujant. Cel blau immaculat sense núvols: catifa de safirs. Hem entrat a l’Alentejo.
La nit portuguesa ens descobreix les interioritats del rodatge del film Liberté d'Albert Serra. Foto: Román Yñán
En Tiago m’explica que han tingut molt poc temps per trobar allotjament per a tot l’equip, a penes dues setmanes. "Hem hagut de fer malabarismes", diu. "Pensa que som gairebé cinquanta, entre portuguesos, francesos i catalans. Molts hotels estaven plens, aquí encara és temporada. Per això no us hem pogut acomodar a tots al mateix lloc". M’informa que ens dividirem en quatre grups. L’equip de producció portuguès, per qüestions logístiques, es queda en un pis d’Amareleja. Els catalans ens estarem a Herdade da Negrita, una casa rural a prop de Santo Aleixo da Restauração, a uns quaranta minuts del set de rodatge. Els francesos, al seu torn, es dividiran en dos grups, uns en una casa rural i els altres a l’hotel Betica, a Pias. Entre la nostra fonda i l’hotel Betica hi ha gairebé una hora en cotxe. És evident que això complicarà les coses, però sembla que no han pogut trobar cap altra solució.
Calor i trampes
Encara recordo que, a principis d’estiu, a Cadaqués, Albert Serra m’havia comentat que, d’acord amb el pla original, Liberté s’havia de rodar a la Provença francesa. Van decidir canviar la localització a l’últim moment, en ple mes d’agost, poques setmanes abans del rodatge. La raó? Es necessitava un lloc on fes molta calor durant la nit. Al setembre, al sud de França, quan cau el sol ja comença a refrescar. Joaquim Sapinho, sense dubtar-ho, va proposar l’Alentejo, una de les zones més càlides de Portugal i d’Europa, amb temperatures que poden arribar a superar els quaranta-cinc graus centígrads. "Llavors vam buscar quin era el poble més calorós de la regió i vam ensopegar amb Amareleja. L’endemà en Joaquim ja estava parlant amb l’alcalde, intentant convèncer-lo perquè ens cedissin la llicència per rodar allà. Vam haver de fer algunes trampes", continua. "La gent d’aquesta regió és molt conservadora. Molts encara són catòlics. No els podíem explicar tota la veritat: que venim a filmar una pel·lícula sobre llibertinatge, que hi haurà escenes violentes, gent despullada... Vam pensar que potser s’hi negarien. Així doncs, vam dir que es tractava d’una pel·lícula d’època ambientada al segle xviii, sense entrar en més detalls, i els va semblar bé".
Escena de Liberté d'Albert Serra. Foto: Román Yñán
"La pel·lícula passa en un descampat, com a l’obra de teatre, no?", li pregunto. "Sí. Rodarem en una zona boscosa, a uns quinze minuts d’Amareleja. Així, en teoria, els del poble no podran venir a tafanejar...". Albert Serra, com sempre, no ens ha donat cap instrucció. Amb prou feines sabem on anem. L’Artur, la Rosa i l’Ariadna encara dormen als seients del darrere. Trenta-sis graus. Carretera infinita i recta. En Tiago condueix ràpid, però tinc la sensació de no moure’m. En qualsevol cas, si de veritat avancem en alguna direcció, sembla ser més un final que no pas un principi. L’horitzó tremola com si algú hagués llançat una pedra en una bassa d’oli. L’impacte de la calor en baixar del cotxe ha sigut ferotge, com un canvi de pell o l’ensorrament del cos. A diferència de la xafogor mediterrània, que adorm i convida a la reflexió —o a una forma d’oblit que a vegades s’apropa a la felicitat—, aquesta calor situa el cos i els sentits en una zona de perill.
Un solapament de temps
Ara mateix estic sol, assegut en un banc de fusta al primer pis de Casa do Povo, l’antic teatre d’Amareleja, al cor de l’Alentejo, a menys de trenta quilòmetres de la frontera espanyola. Es tracta d’una sala alta i rectangular amb paviment de parquet —força nou en comparació amb la resta de l’edifici— i un escenari de fusta al fons, també recent, al qual s’accedeix a través de dues portes laterals. Al contrari de les finestres, barrades amb plafons grisos, les dues grans portes del balcó estan obertes de bat a bat. La llum forada el buit amb tota l’esplendor del migdia, que s’escampa uniformement pel parquet artificiós i lleig. Les finestres estan flanquejades per unes cortines polsoses de color groc pansit.
L’únic mobiliari que destaca són un parell de taules —una quadrada i l’altra rodona— i un seguit de bancs de fusta arrenglerats contra les parets de la sala, idèntics al que em sosté. A les parets hi pengen algunes fotografies antigues, en blanc i negre, la majoria tortes i disposades sense ordre ni concert, o amb un ordre definitivament erràtic i zigzaguejant. Quasi totes són estampes rurals: un pastor que vigila un ramat d’ovelles amb barret d’ala curta i una mena de sac de feltre al pit; un carro amb una gran bala de palla arrossegada per dos cavalls; tres homes contemplant el cul d’un burro, d’esquena al fotògraf, petrificats en un èxtasi ridícul —èxtasi que probablement mai van arribar a sentir, però que la força de la fotografia, sorgida del xoc entre la ratificació del passat i la banalitat del present, ara converteix en estúpidament perenne.
Sexe, violència i llibertinatge en les nits portugueses d'Albert Serra. Foto: Román Yñán
Al pis de baix tot és bullici: estan descarregant els palanquins —tothom s’hi refereix amb el terme anglès sedan chairs— que Sebastian Vogler va dissenyar per a la Volksbühne. Els han fet portar expressament de Berlín. Hauran de passar per algunes reparacions, perquè les condicions del rodatge seran molt diferents de les de l’obra de teatre. Durant el viatge, l’Artur Tort, el director de fotografia, m’ha dit que no tenen previst rodar cap escena en interiors. Un canvi radical respecte a l’última pel·lícula d’Albert Serra, La mort de Lluís XIV, filmada quasi íntegrament en una sola habitació. Quan hem arribat ja hi havia els fusters preparant les eines. El vestuari de la Rosa, també dissenyat expressament per a la peça dramàtica, reposa al fons de l’escenari, cobert de plàstics i impol·lutament endreçat a les perxes. Com les sedan chairs, va arribar ahir de Berlín. Però no tot el vestuari és llogat a la Volksbühne (un cop representada l’obra, el material passa a formar part del fons del teatre); fa un parell de setmanes la Rosa i en Serra van fer un viatge exprés a París per acabar de completar el guarda-roba.
La Montse Triola, en Sanxini, en Serra i la Laura Poulvet ens han rebut a la planta baixa mentre els transportistes desembalaven les sedan chairs. Ells ja fa una setmana que són aquí. Aquests dies han estat estudiant localitzacions, comprant attrezzo als mercats locals i netejant Casa do Povo, que l’Ajuntament d’Amareleja ha cedit perquè convertim en el nostre centre d’operacions. En Sanxini m’ha explicat que quan van arribar van haver de fregar el balcó de plomes, ocells morts i excrements. Encara es veu bastant brut. M’aixeco per mirar de més a prop les fotografies. Aviat tot això també serà bullici. Continuo sol. A l’altra banda, un pagès amb l’aixada a la mà m’interroga fixament. Penso en la nostra vida i en la seva, tan diferents, tan absolutament allunyades. Hem vingut a buscar el segle XVIII als confins d’Europa: un solapament de temps. El temps del pagès es torna borrós. El nostre tot just comença a perfilar-se en uns gestos i un espai en els quals encara no sé com encaixar.
Imatge principal: Albert Serra amb unes ulleres molt excèntriques / Foto: Román Yñán