La Fundació Antoni Tàpies obre temporada amb dos projectes que s'inauguren aquest dijous: una obra del cineasta Albert Serra: Albert Serra. Roi Soleil, i l'altra, no faltava més, una exposició dedicada a Antoni Tàpies: Antoni Tàpies. Certeses sentides, que dominarà tota la temporada i que és un conjunt que feia 28 anys que no havia vist la llum. Ambdós projectes tenen en comú que aborden la mort i el dol. Carles Guerra, director de la Tàpies, afirma que la voluntat de la Fundació és presentar l'obra de Tàpies en diàleg amb les creacions més modernes, perquè el mateix Tàpies sempre es va interessar pels autors més joves i per les propostes més innovadores. La inauguració formal d'aquesta exposició es farà el diumenge 17, a les 11h del matí, ja que han vist que és una fórmula molt efectiva i molt popular, que aconsegueix agrupar molt de públic. El projecte d'Albert Serra es podrà veure fins el 16 de juny i el d'Antoni Tàpies fins el gener de 2020.
Antoni Tàpies. Apofàtic, 1991 © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / VEGAP, 2019.
Dues versions de mort, i de dol
L'obra d'Albert Serra ha estat definida, per ell mateix, com la "venjança" per la performance que no va poder fer el 2017 al vestíbul del Centre George Pompidou de París, i en la que volia posar Jean-Pierre Léaud, caracteritzat com a Rei Sol, agonitzant durant setmanes. L'any següent va organitzar una performance amb aquest motiu a una galeria d'art de Lisboa, però en aquest cas no va estar protagonitzada per Jean-Pierre Léaud, sinó per Lluís Serrat. El material enregistrat en vídeo a la capital portuguesa és la base de l'obra que s'exposa a la Tàpies. Per la seva banda, l'exposició sobre Tàpies està centrada, exclusivament, en materials de l'any 1991 (el director de la Fundació, Carles Guerra, argumenta que per a les exposicions prefereix fer tries cronològiques de l'autor, perquè va ser molt divers). Es tracta d'una exposició que parla, "del que passa a l'estudi, però també del que passa al món", explica Guerra, i recorda que va ser el 1991 quan va esclatar la Guerra del Golf, però també quan Tàpies va anar perdent la visió. Era un moment en què Tàpies passava pel seu màxim moment de reconeixement públic: quan es crea la Fundació, quan la seva obra triomfa... Però alhora és un temps de pors: quan el pintor acompleix 60 anys i comença a pensar en l'edat (i això es veu agreujat per la mort de la seva mare). Per això els comissaris, el mateix Carles Guerra i Núria Homs, la conservadora de la Tàpies, han decidit incloure també un vídeo d'una entrevista a Tàpies, d'aquella època, en què aquest feia referència contínuament al dolor i a la mort.
Fotograma de Roi Soleil, 2018 © Albert Serra. Andergraun films. 2019.
Albert Serra se'n va al museu
Roi Soleil és una peça que tracta de transmetre l'angoixa de agonia, perquè tal i com ha recordat el comissari Carles Guerra, la genialitat del cineasta català consisteix en "recrear atmosferes, fins al punt que ja al final no li cal presentar relat". En una sala s'exposa un vídeo d'una hora de durada sobre la performance de Lisboa. Serra ha assegurat que quan va organitzar aquesta activitat, no tenia previst enregistrar res. A la fi, va gravar-ho amb una sola càmera, sense cap posada en escena especial... Però en reveure les imatges se'n va adonar que mentre havia estat a l'acte no havia captat molts elements del que havia passat durant la performance i que sí que es veien al vídeo... "La càmera té una potencialitat que no té l'ull humà, té una capacitat incisiva de revelació, de percebre allò que els altres no perceben", argumenta. I posa com a exemple el tema de la banalitat de la mort, que en l'audiovisual pren una importància que no tenia a la performance. A més a més, en una altra de les sales de la Fundació,amb els murs nus i llums vermelles, Albert Serra ha decidit instal·lar-hi només el so de la performance del Roi Soleil, sense imatge. Ho justifica tot argumentant que "No m'agraden els artistes que ho omplen tot, que s'apropien de tot l'espai, com pops. A mi m'agrada més la idea de purificar" i apunta que els sons de l'agonia, sense l'acompanyament visual, arriben a ser més impactants. Serra no s'ha volgut sumar a la polèmica sobre la monarquia. Quan els periodistes li han preguntat sobre el missatge moral del Roi Soleil, no ha volgut carregar contra la institució monàrquica, sinó que ha estat més senzill: "El missatge moral és que els poderosos també es moren, per sort...".
Antoni Tàpies. Apofàtic, 1991 © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / VEGAP, 2019.
El reciclatge de les teles del terra
El 1991 Tàpies va aprofitar algunes teles sintètiques que tenia al terra del seu estudi per tal de no embrutar el terra i les va reaprofitar per fer 18 obres, que va presentar a la Fundació en una exposició amb el títol Certeses sentides. La majoria eren d'una mida molt gran i ni tan sols estaven fixades a un bastidor. Sobre aquestes teles, tacades de petjades i d'esquitxos de pintura, Tàpies hi va pintar creus, ulleres, xifres, paisatges... Diuen que el pintor en aquell moment estava molt condicionat per la guerra dels Balcans i pel genocidi de Ruanda, i tot això va incidir en el to llòbrec de les teles. Aquella exposició va impactar molt, però les obres han passat gairebé tres dècades ocultes als magatzems, fins que ara la Fundació ha decidir recuperar-les. I ho fa reforçant aquelles 18 peces amb 4 teles del mateix tipus, i també amb tres peces diferents de Tàpies de principis dels anys 1990 que reflecteixen la seva relació amb el dolor i la mort, com una campana, el crani 376 o la creu nuada, tres impressionants obres de bronze.