“A 58 països! I número dos als Estats Units, m'han dit! Això és molt guapo, no? Estic molt content, una cosa així no passa gaire a la vida”, ens diu, amb un somriure d'orella a orella, quan comencem la conversa i li deixem caure que Nowhere està encapçalant el llistat de films més vistos a Netflix uns dies després de la seva estrena. L'Albert Pintó (Terrassa, 1985) està feliç, i no n'hi ha per menys: “Estic digerint-ho. Divendres es va penjar a la plataforma i la sensació era estranya, com de que la cosa ja estava feta. Tres anys de feina, entregats! I llavors, de sobte, comencen a arribar-te missatges des de Sud-Amèrica, dels Estats Units, d'arreu d'Europa, i de cop t'adones que la pel·li està disponible en una plataforma que opera en 190 països i té 230 milions de subscriptors. Aquest impacte és molt fort”.
Pintó dirigeix Nowhere després d'un periple que inclou curtmetratges, publicitat, videoclips “i treballar de cambrer”, apunta. Després de projectes frustrats per la crisi del 2008, d'un debut a quatre mans i molt poc pressupost (Matar a Dios, codirigida per Caye Casas), d'un èxit de públic que va evitar la pandèmia pels pèls (Malasaña 32) i d'un grapat d'episodis de sèries popularíssimes (La Casa de Papel, Sky Rojo), Albert Pintó ha guanyat múscul per rodar i coneixement de causa per valorar les xifres de visionats: “Que tanta gent vegi la teva pel·lícula és el que, en definitiva, vols. Quan has menjat merda i has passat gana —qui no en aquesta professió—, aconseguir fer una feina que arriba a tot el món, rebre missatges de gent que l'ha vista al Brasil, o a la Índia, o al Canadà... és molt fort, és de bojos! Perquè ha costat, ha estat un camí llarg, i de fet no s'ha acabat, perquè avui estàs aquí i demà no saps on ets”, reflexiona.
Cert és que Nowhere funciona perquè sap enganxar amb un high concept potent, una actriu fenomenal, una atmosfera claustrofòbica i un molt hàbil ús dels recursos narratius d'algú amb molta mili a les esquenes. Nowhere és un survival, o millor definir-la, com puntualitza Pintó, “un drama survival”, que comença amb una premissa distòpica i situa una dona embarassada de nou mesos dins d'un contenidor gegant perdut enmig de l'oceà. “Quan em van oferir el guió vaig pensar que no havia vist mai una pel·li com aquesta. Hem vist Buried, hem vist Náufrag, però jo aquesta no l'havia vista”. Explica Pintó que s'imaginava Nowhere rodada al mar: “Volia que oloréssim la sal, que sentíssim el vent, no volia cromes, no volia que semblés postissa. Que si es veia rodada en un plató, si li vèiem el cartró-pedra, tot se n'aniria a la merda. Perquè és una pel·li molt visceral, molt realista, molt humana... i també molt petita, perquè va d'una dona que ha de sobreviure per amor. Vam rodar al mar de Sitges, i crec que es nota, les imatges generen l'angoixa i el patiment de la protagonista”.
Quan has menjat merda i has passat gana —qui no en aquesta professió—, aconseguir fer una feina que arriba a tot el món és molt fort, és de bojos
I el cineasta també confessa que en les reunions amb Netflix i amb la productora Rock & Ruz, ell era el que sempre estirava la corda narrativa una mica més: “Estic molt content perquè van respectar molt la meva visió. Parlàvem de quin tipus de violència mostrar, fins a on arribar, per exemple, i jo soc d'apretar la rosca una mica més, perquè crec que el cinema està agafant camins molt blancs, de no ofendre sensibilitats. I jo pensava que la pel·lícula necessitava moments una mica transgressors, perquè el públic sentís el patiment de la protagonista. I aquí sí va haver petites batalles: la ferida, el part, el nen amb l'ànec, fins on arribar amb una sèrie de moments que formen part de la peripècia del personatge”, explica Pintó. “Per mi, Nowhere és una pel·lícula crua, real i honesta; si blanquejàvem aquest viatge, no funcionaria. Al final, ella fa una immersió en sí mateixa, ha d'aprendre a lluitar per algú que estima i també a perdonar-se. Això no era una muntanya russa, sinó un viatge emocional, un drama”.
Anna Castillo, la nostra Meryl Streep
A tot això, no hem parlat de l'actriu que dona sentit a tot plegat, i que porta la pel·lícula a les esquenes. “Per mi, l'Anna Castillo és la millor actriu del món. Ja li he dit moltes vegades que em sembla la Meryl Streep espanyola. És una bèstia de la natura, i crec que la pel·lícula no hagués estat el que és sense ella. Aconseguir l'Anna era quasi una obsessió, perquè té aquesta organicitat, aquesta veritat, és algú amb qui empatitzes, que t'estimes. I immediatament aconsegueix que l'espectador estigui amb ella”, diu. I continua: “A ella li feia molta por, perquè està més acostumada a posades en escena més pausades, amb més llibertat per moure's, i aquí funcionava amb moltes marques, s'havien d'explicar moltes coses amb la càmera. I ella ens preguntava si estàvem segurs de voler-la a ella (riu). I tant, que n'estàvem segurs. Encantats de tenir-la en aquest projecte”.
Parlàvem de premissa distòpica al film, els primers 20 minuts expliquen per quins motius la Mia acaba sola i a punt de parir dins d'un contenidor a la deriva. I en aquest sentit hi ha alguna cosa que recorda a l'extraordinària Hijos de los hombres (2006): “Sí, també la teníem al cap, però honestament també et diré que aquesta part m'importava poc, no és més que el macguffin que justifica tot el què ha de venir. L'excusa que llença la història”. Un context, sí, però també un punt de diàleg amb una realitat que veiem cada dia als telenotícies, i que emparenten l'odissea de la protagonista a la de tantes persones que arriben, vives o mortes, a les costes de la Mar Mediterrània. Distopia però enganxada a la realitat. “Sí, part del guió està basat en experiències reals de persones que han viscut coses similars. No volíem fer una pel·lícula pamfletària, però això està passant”.
Tornant al bon moment professional del nostre home després de picar molta pedra, Albert Pintó ens explica que, amb Nowhere estrenada, ja té preparada la seva nova feina. Arribarà, també a Netflix, a finals d'any. I no cal ser visionari ni fer servir la bola de vidre per pronosticar un nou èxit, en aquest cas com a director principal i productor executiu d'una de les sèries més esperades d'aquest 2023: Berlín, l'spin-off de La casa de papel que se centra en el carismàtic personatge de Pedro Alonso. Una producció de la que ens pot explicar poc, coses de les clàusules de confidencialitat que han arribat amb els nous temps de l'audiovisual. “Manté l'esperit de la sèrie mare, amb una veu en off, amb flashbacks, amb una manera de narrar similar, i crec que agradarà als fans, però no han d'esperar més del mateix. És fresca, nova, diferent. Hi ha elements d'aventura, de comèdia romàntica, és més desenfadada, és una sèrie de lladres de guant blanc, d'alguna manera més elegant, més sofisticada”, remata.