Encara que cada un per separat vagi a la seva amb projectes molt estimulants i carreres que van a l'alça, Alba Careta i Henrio han trobat un lloc per trobar-se i volar somiant junts. L'excusa és senzilla, molt llaminera i, en part, atrevida: recollir d'un grapat unes quantes cançons de bressol. No són els únics; la col·lecció del Càntut i les seves cançons de tradició oral ja porta algun volum a la seva esquena. Però aquest és, sens dubte, el més especial (o almenys, de moment, el més visible). El projecte parteix d'una iniciativa amb base a les escoles; cacen i canten temes que han investigat alumnes de Cassà de la Selva durant el curs que va acabar l'estiu de 2022. En total, més de cent cançons de cultures diferents (hi són les de bressol, i així el total de la tradició oral en suma més de 1700).

Peces que serveixen per fer adormir les criatures i per crear un disc com Udolç. Al disc que va editar Segell Microscopi (increïble la tasca de rastreig del segell del Maresme) planeja la figura d'Enric Casasses amb quatre dels seus poemes i els seus corresponents recitats. Encara que és una proposta molt personal, la posada en escena la completen Santi Careta a la guitarra i la companyia artística Hotel Iocandi, amb experiència en el camp del circ i del teatre. Amb aquesta avantsala, i un disc que no només va dirigit als petits de la casa (a mi m'ha fet molta companyia mentre treballava davant el meu ordinador), al concert d'Alba i Henrio anava disposat a tot. Això ja no és nou per aquí; amb aquesta mateixa actitud veuré l'actuació trencadora de Magalí Sare i Manel Fortià, a Belén Bandera en qualsevol de les seves variants o, per exemple, un espectacle de Carola Ortiz amb les seves cantarelles. També a una Anna Ferrer a qui encara tenim a la retina amb el seu Parenóstic. O com no, ja fora de Catalunya, la representació d'El tercer cielo amb Rocío Márquez i Bronquio. Tots ells bastant lluny del que assumim com a previsible i disposats a donar-li una volta a tot plegat.

Doncs en aquesta ocasió, amb Alba Careta i Henrio, la mateixa aposta. Amb les cançons ben apreses, algunes com El noi de la mare, La dida o La son son, que funcionen com cançons familiars i que són molt populars en àmbits més íntims. Com diu Alba Careta: "Una cançó no desapareix mentre hi hagi algú que la canti". De la part posterior de la platea sorgeix ella, a l'estil de Tom Waits a la gira de Mule variations, però sense confeti. Amb un escenari molt teatral i groller, Alba puja a un faristol descalça, mentre Enric Casasses puja a les taules i recita. Tot està estudiat, però sembla que és natural. Un exemple; Alba esternuda i Henrio respon: "Jesús". I ja amb això en escena, s'entrellacen les tres veus (també la de Santi Careta) a El fill de la mare. Com peces d'un puzle, els tres es mouen per l'escenari: definitivament no tenen plaça fixa. En un moment donat, partint d'un cert surrealisme, Santi fa veure que es renta les dents trastejant una màquina, i ells dos (Alba i Henrio) piquen de mans i canten sobre una criatura que ha de dormir.

Una veritable delícia, uns cavallets per als sentits

En un altre tram, Alba baixa amb una espelma a la platea, després acaricia amb els seus anells la trompeta... En fi, no hi ha res que sigui convencional. I nosaltres, els que som allà, ho mirem amb ulls curiosos: estem encantats. Fins a arribar a aquesta qüestió, la més determinant: tu quan aquestes despert, amb què somies? Henrio amb menjar magdalenes i no entelar-se. En canvi, Alba somia que surt de l'Auditori i es troba un prat verd sobre el qual està plovent, i mentrestant, Santi deixa pas a la intriga. Que cadascú pensi el que vulgui. I el desig per a tothom és que passem una bona nit. Mentrestant, sona aquesta clàssica El noi de la mare que tantes vegades vam sentir sent nens. Si bé, mai abans com amb ells. Una veritable delícia, uns cavallets per als sentits.