Tarragona, 23 de setembre de 1874. Enguany fa 150 anys. Matinada del dia de Santa Tecla, patrona de la ciutat. El riu Francolí es desbordava i inundava els carrers i places de la part baixa de la ciutat. Una fortíssima tempesta havia escombrat l’arc de muntanyes que encerclen el Camp de Tarragona (serres del Montsant, de Prades i del Tallat) deixant pluges que la investigació moderna estima en 1.000 litres/m² que es van acumular en unes sis hores. Els rius que neixen en aquestes serralades (Francolí, Brugent i Gaià, de la conca mediterrània; i Siurana, Corb i Ondara, de la conca del Segre) van passar del fil d’aigua que habitualment porten a finals d’estiu, a formidables avingudes que multiplicaven per 500 el seu cabal ordinari.
Aquelles sobtades avingudes d’aigua, que es van produir durant el vespre i la nit del 22 i la matinada del 23, van agafar la gent dormint confiadament i quan l’aigua va començar a enfonsar les seves cases, ja no van tenir temps de reaccionar. L’aiguat de Santa Tecla, com seria popularment anomenada aquella catàstrofe, va afectar dotzenes de pobles, viles i ciutats del Camp de Tarragona i de la plana de Lleida; i se saldaria amb la mort de quasi 600 persones i la destrucció de 700 edificis. Aquell brutal balanç la convertiria en la tragèdia produïda per causes naturals més mortífera de la història moderna i contemporània de Catalunya, i no seria superada (en xifres de destrucció i mortalitat) fins al 1962 amb les inundacions del Vallès.
Per què es va produir l’aiguat de Santa Tecla?
Aquella tempesta va ser fruit d’un fenomen meteorològic que, contemporàniament, anomenem gota freda (tècnicament, DANA). Col·loquialment, s’explica com el resultat d’un període de diverses setmanes consecutives de temperatures molt elevades que han escalfat l’aigua del mar i el contrast que es produeix amb una entrada sobtada d’un front d’aire fred provoca una columna molt activa d’evaporació i un episodi de fortes pluges. No obstant això, aquest fenomen meteorològic és molt característic de la Mediterrània. Les grans inundacions amb saldos brutals de mortalitat (València, 1358, 1517, 1957; Vallès, 1962) s’han produït sempre a finals d'un període estival (agost, setembre) que ha estat especialment sec i calorós.
L’aiguat agafa per sorpresa la gent
Les fonts documentals revelen que, entre el vespre i la mitjanit del dia 22, va ploure amb gran intensitat sobre la cresta de la part sud de la serralada Prelitoral catalana. Passada la mitjanit, els petits rius que neixen en aquesta serralada es van convertir en violentes avingudes d’aigua, que arrasaven tot el que trobaven pel camí. El balanç de víctimes més elevat se’l va endur Tàrrega (Urgell). El riu Ondara, totalment desbordat, en pocs minuts es va emportar el barri de Sant Agustí, provocant la mort de 150 veïns. A Guimerà (Urgell), el riu Corb, totalment descontrolat, també en pocs minuts es va endur totes les cases situades a l’areny: 35 morts. I a l’Espluga (Conca de Barberà) es va endur totes les cases a peu de riu i el balanç seria de 24 morts.
Els Eixaders, el poble que l’aigua s’endugué
A la Riba (Alt Camp), el riu Francolí, totalment desfermat, va destruir sis molins paperers, en va malmetre greument uns altres sis, i va causar tres morts i dotze desapareguts. Tàrrega, Guimerà, l’Espluga i la Riba van sumar 212 morts i 12 desapareguts durant aquells escassos però fatídics minuts de la matinada de Santa Tecla. Tot i això, la pitjor part se la va endur els Eixaders, una pedania del municipi de Belianes (Urgell). El riu Corb va arrasar tot el poble i la vida dels seus 30 habitants. No hi va haver cap supervivent. Tots els veïns van morir aixafats per l’ensorrament de les seves pròpies cases, que no van poder resistir la violència de la rovinada. El poble no ha estat mai reconstruït ni reocupat i ha quedat com un testimoni mut d’aquella tragèdia.
Un patró en comú
La investigació historiogràfica revela que aquestes tragèdies tenien un patró en comú que explicaria aquelles horribles mortaldats. Aquest patró estaria format per tres causes. La primera, l’existència de construccions perillosament situades a l’areny del riu. Generalment, aquest tipus de construccions eren ocupades per famílies humils, que no es podien permetre edificar en zones més segures. La segona, l’hora en què es va produir la inesperada i sobtada riuada, amb tota la gent reunida a l’interior de les cases. I la tercera, els congosts naturals dels rius, a les portes d’aquests pobles especialment castigats, que van canalitzar i multiplicar la velocitat i la força d’aquells cabals desbocats.
Els rius, un corrent de destrucció
En les viles i ciutats situades a les valls baixes d’aquests rius es van produir víctimes mortals i destrucció de tota mena d’edificis. Però en cap cas amb el terrible balanç de les més castigades. Les fonts documentals revelen que a Montblanc (Conca de Barberà) —entre l’Espluga i la Riba— aquell aiguat va provocar vuit morts, tots veïns del Raval de Santa Anna. Però, en canvi, als pobles dels cursos baixos dels rius desbocats, el nivell de destrucció va ser molt important, però el nombre de víctimes va ser notablement inferior. A Tarragona, el riu Francolí va inundar i devastar els barris baixos de la ciutat, provocant l’ensorrament d'una gran quantitat de cases i de magatzems. Però ja era de matinada i els veïns havien tingut temps d’escapar d’aquella trampa mortal.
Cadàvers a les platges
La investigació historiogràfica estima que, durant la matinada de Santa Tecla, el Francolí al seu pas per Tarragona va assolir l’amplada d’un quilòmetre i va portar un cabal similar al del Mississipi quan travessa Nova Orleans. Però no seria fins als dies següents que es faria palesa la pitjor part d’aquella catàstrofe: 575 morts i 20 desapareguts; més de 700 cases, obradors i molins destruïts, i centenars de finques de vinya, d’olivera, d’ametller i d’avellaner arrasades. Passats deu dies (3 d’octubre de 1874), la premsa destacava que amb la baixada de les aigües havien aparegut diversos cadàvers a les platges de Tarragona. Aquests cadàvers, arrossegats per la riuada, es van identificar com els de veïns de pobles situats entre 20 i 40 quilòmetres de la costa.